Cercador
Imma i Camila
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
mma i Camila
La Camila és una nena solitària al pati de l'escola. Mira sovint cap amunt i observa amb els ulls ben oberts el brancatge dels arbres i el cel amb els núvols viatgers. Alguna vegada s'estira al sorral i segueix mirant, encara que els altres continuin jogant i xisclat i la sorra li arribi als ulls. Riu, esclata a fer-ho. I uns quants se li acosten i li fan pessigolles. No se sap com, ha esdevingut un costum, un bon costum.
A la classe s'entreté, quan el mestre no mira, a dibuixar companys i companyes. Els dibuixa de perfil en una llibreta petita i un a cada plana. Té gràcia i tots volen veure la seva caricatura, feta sense malícia amb un llapis eficient.
A casa neteja l'àvia malalta mentre la tia soltera és al mercat a vendre el que pot de l'hortet que conrea. Són temps molt difícils. La guerra s'ha endut persones i l'alegria no existeix. Mana la supervivència.
La Camila està més seca que un bacallà i quan menja pa ho fa amb pa i la xocolata no sap què és. Les tardes llargues de maig, si no fos per la companyia d'un gat manyac, la solitud es menjaria la nena i sense pa. Se la menjaria i no pas per casualitat, sinó per avidesa de nena, d'ànima de nena que no té pares. La solitud busca la manera de menjar-se la Camila.
I demana a la casualitat que faci arribar una altra nena simpàtica pel fet.
Solitud i casualitat somriuen, amigues. A vegades s'hi fan. A vegades.
Arriba al poble l'Imma i a la classe una més.
L'Imma és filla de drapaire, té una munió de germans i germanes tan pollosos com ella i una mula. A l'hora d'esbarjo menja prunes agres i es grata el cap. L'Imma s'acosta a la Camila.
- Saps que és molt divertit saltar sobre les caques de la mula? Les esclafo i la mare s'enfada. No tinc corda de saltar...
- Jo tampoc. Estic mirant amunt, els meus pares encara ho són més.
Es miren. Un somriure per l'amistat inesperada envaeix el rostre de la Camila.
Esdevenen inseparables. Comparteixen el pa i les prunes, salten damunt els excrements, cuiden la malalta, acaronen el gat, es treuen els polls.
Passen dos mesos.
La Camila està més sola que mai. L'Imma ha après a dibuixar i fa les caricatures, i mira els núvols i els arbres i s'estira al sorral i va amb la tia a vendre al mercat. La Camila no s'ho esperava, allò. Fins i tot la paralítica demana per l'altra, que la vol sentir explicar-li un conte amb aquell èmfasi que hi posa.
I és que l'Imma li ha pres el llapis i la llibreta i la tia i l'àvia i el gat i la Camila, sí, viu en una casa, en un poble...però està sola.
La Camila és una nena solitària al pati de l'escola. Mira sovint cap amunt i observa amb els ulls ben oberts el brancatge dels arbres i el cel amb els núvols viatgers. Alguna vegada s'estira al sorral i segueix mirant, encara que els altres continuin jogant i xisclat i la sorra li arribi als ulls. Riu, esclata a fer-ho. I uns quants se li acosten i li fan pessigolles. No se sap com, ha esdevingut un costum, un bon costum.
A la classe s'entreté, quan el mestre no mira, a dibuixar companys i companyes. Els dibuixa de perfil en una llibreta petita i un a cada plana. Té gràcia i tots volen veure la seva caricatura, feta sense malícia amb un llapis eficient.
A casa neteja l'àvia malalta mentre la tia soltera és al mercat a vendre el que pot de l'hortet que conrea. Són temps molt difícils. La guerra s'ha endut persones i l'alegria no existeix. Mana la supervivència.
La Camila està més seca que un bacallà i quan menja pa ho fa amb pa i la xocolata no sap què és. Les tardes llargues de maig, si no fos per la companyia d'un gat manyac, la solitud es menjaria la nena i sense pa. Se la menjaria i no pas per casualitat, sinó per avidesa de nena, d'ànima de nena que no té pares. La solitud busca la manera de menjar-se la Camila.
I demana a la casualitat que faci arribar una altra nena simpàtica pel fet.
Solitud i casualitat somriuen, amigues. A vegades s'hi fan. A vegades.
Arriba al poble l'Imma i a la classe una més.
L'Imma és filla de drapaire, té una munió de germans i germanes tan pollosos com ella i una mula. A l'hora d'esbarjo menja prunes agres i es grata el cap. L'Imma s'acosta a la Camila.
- Saps que és molt divertit saltar sobre les caques de la mula? Les esclafo i la mare s'enfada. No tinc corda de saltar...
- Jo tampoc. Estic mirant amunt, els meus pares encara ho són més.
Es miren. Un somriure per l'amistat inesperada envaeix el rostre de la Camila.
Esdevenen inseparables. Comparteixen el pa i les prunes, salten damunt els excrements, cuiden la malalta, acaronen el gat, es treuen els polls.
Passen dos mesos.
La Camila està més sola que mai. L'Imma ha après a dibuixar i fa les caricatures, i mira els núvols i els arbres i s'estira al sorral i va amb la tia a vendre al mercat. La Camila no s'ho esperava, allò. Fins i tot la paralítica demana per l'altra, que la vol sentir explicar-li un conte amb aquell èmfasi que hi posa.
I és que l'Imma li ha pres el llapis i la llibreta i la tia i l'àvia i el gat i la Camila, sí, viu en una casa, en un poble...però està sola.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
437863 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com