[III] Odio els macarrons amb formatge

Recordo quan era petita, vivíem amb l'àvia, la meva estimada i mai prou valorada àvia. La recordo fent mitja gronxant-se en el seu balancí, tot escoltant l'antologia completa de no sé quin autor d'una època ja passada. Recordo passejar amb ella pel parc, amb el seu pas calmat, sense pressa, amb tranquil·litat, sempre amb el seu característic para-sol. Quan penso en ella em ve un sentiment de pau.

Però el que més recordo, és l'oloreta que sortia de la cuina quan ella hi era. Mai deixava entrar-hi a ningú, sempre deia que seves receptes eren intransferible, cada persona havia de crear els seus propis plats i no intentar cuinar com els demés. Eren plats no massa elaborats, fins i tot diria que senzills, però que bons que eren, sabia treure el gust propi de cada menjar. Recordo especialment dos plats, les seves truites de patates, les feia molt fines, sempre sense ceba. I els macarrons, uns simples macarrons amb tomàquet i carn, i el seu toc especial, que un dia vaig descobrir i mai revelaré, resistiré qualsevol tipus d'extorsió, ara bé, sempre hi havia de posar una muntanya de formatge, ella sabia que odiava els macarrons amb formatge, ho sabia.