[II] L'univers no és infinit

Assegut a la terrassa tot mirant el cel, un s'adona de la poca cosa que som. Les estrelles il·luminen tot per igual, ja siguin les restes d'un dinosaure mort fa milers d'anys o un escamarlà acabat de néixer. També m'il·luminen a mi. No entenc com es possible no veure-hi més enllà.

Un carrer brut em condueix cap a aquell bar, que només entrar-hi, ja és un cop de puny a la dignitat de la persona, fa por demanar res, però no tinc més remei, un refresc i encara gràcies, no goso utilitzar el got, però seria molt lleig veure directament de l'ampolla. Vaig al bany, hi he d'anar, no sabria com definir-lo, només diré que després de tot un matí fregant amb salfumant potser aconseguiríem que no fes fàstic. Torno a la meva taula, amb ganes d'anar a un bany en condicions per poder vomitar.

Per fi arribes, tard com sempre, demanes un plat d'alguna cosa d'aspecte llefiscós, no sabria dir que és, tampoc ho vull saber. Espero impacient les teves paraules. Sense entendre res del que m'expliques, que si les estrelles no son favorables, que no és el moment. Em ressonen al cap les teves paraules, "no és possible".