I va venir el gos

La bruixa sexagenària anava amb la bicicleta jubilable que aguantava i aguantaria.
Era el darrer dia d'un maig massa estiuenc. On s'haurien replegat, les pluges?
El nivell del mar pujaria un metre en un demà poc distant, havia llegit. Si li ofegarien les arrugues, se li ennuegarien les berrugues?
Com sempre, el cervell en frenètica activitat, aquell raig de veu incessant, precipitació contínua.
Conscient, la bruixa mirava d'evitar el desgast mental amb l'observació prou minuciosa de l'entorn però en un estat d'alerta: un cert trànsit de vehicles que havien descobert aquell caminet i s'estalviaven carretera l'obligava a estar-ne pendent (fragment lleig de la realitat).
-Són un perill, no puc evadir-me del tot.
S'ho va dir seriosa amb ella mateixa. L'expressió de responsabilitat de tant en tant tocava, només.

De cop, va veure un gos sol i va deixar de pedalar.
De mida mitjana-gran.
Pèl entre marró i negre.
Pèl ni llarg ni curt, un pèl descuidat.
Orelles caigudes, no pas pansides.
Collar poc arrapat.
Els ulls del ca traspuaven benevolència.
Si havia estat abandonat, en faria poc.
De seguida el va estimar.
Tot i que no podia fer massa res més.
La dona se sentia got excessivament ple en aquell tram de la seva vida, costava buidar.


La mirada que es van fer va alimentar-los.
-Senyor Jack?
Li recordà un doberman creuat que havia tingut un veí, feia lustres.

La bruixa mantigué uns segons més els ulls en els del gos i després reprengué el pedalar. El gos somreia amb lluentor i amb la llengua enfora com si fos un tobogan. L'animal continuà en direcció contrària...breument. Es va girar per seguir la mateixa que la d'ella. La va avançar. Va arrencar a córrer, paral·lel a un marge dels camps de conreu.

La dona va pensar que l'animal tenia clara l'orientació. Trobaria la llar, el rebutjarien?

Va passar un camió, una mola. 'Fruites Parsi Nisprum'. De què no atropellà el gos. Tanta pressa tenien les darreres maduixes ruixades contra els llimacs i les cireres espraiades contra ocells afamats amb delit especial per les 'cor de colom'?

El sol aconseguí trencar un núvol resistent que va tornar-se puzzle cotonós, un quadre abstracte. Més llum.

El gos continuava trotant.

En una llunyania prou dibuixable la bruixa, que tenia molt bona vista, hi identificà una dona amb roba esportiva que passejava propòsits i menajava una poma més vermella que la del pecat original o de la Blancaneus. Seria la mestressa de l'animal? O una treballadroa d'hotel sense mascota que feia cap a la feina?

Un bosquet de moreres espesses i baixes ocupava un angle de la cruïlla i s'estenia fins a primera línea del litoral.

Una cortina ombrívola va descol·locar la bruixa.
Vist i no vist.
El gos s'havia endinsat en aquell indret entre màgico-misteriós amb un toc de degradació?
Hauria estat una aparició? Havia de desencriptar-ne un missatge?

Treuria fum pel cap, ella que cercava relaxació, meditació, pau. Silenci de mots.

Prosseguí endavant, amb l'interrogant tibant el cap. L'ànima, inquieta.

Llavors, a tocar d'una ermita menuda plantada en una bifurcació, va trobar aquell rodamón que feia poc que coneixia (i que, no obstant, feia molt). Estava assegut contra la construcció, fent sonar una flauta. Unes flors de plàstic, brutes i descolorides, penjades com a ofrena a la reixa que protegia l'entrada al lloc sagrat, li coronaven la gorra desgastada.

-Segur que és dels ocupes!- va tranquil·litzar-la.


La paraula 'ocupes' es traduïa en positiva.

-S'han instal·lat al bosquet fa uns mesos. Diuen que fa més de trenta-cinc anys que no se n'ha fet càrrec ningú. Hi ha propietaris que no piulen. I, mira, una colla d'ocupes s'estan en una casa situada ben bé al mig, l'estan arreglant a poc a poc. Una casa que, endevino, rep les besades de tots els vents quan s'endolceixen.

Que bé que s'explicava aquell coi de vagabund no se sabia si cinquantè, seixantè o setantè! I si el convidava de nou a prendre un te amb llimona o amb menta o amb llet?

-Els ocupes respecten aquell lloc. N'hi ha una que fa classes de francès, oh, la là! Simpàtica, très simpatique!

Va riure fent cara de nen.

La bruixa va notar com li pujava un atac de gelosia. Hauria fet l'amor, aquell home tan particular, amb la professora alternativa plena de rastes, piercings i tattoos i vestida a la new-age-manera?

Procurant no mostrar la irritació, la bruixa va acabar l'estona d'encontre amb un tallant 'adéu'. Havia de plorar la ràbia de la suposada certesa.

Aquell home era lliure! Ella no: es devia a ella mateixa, massa, molt, la seva cadena amb cadascuna de les baules.

Un aroma plaent de cafè acabat de moldre la va conduir de pressa cap el poble.

Allà hi va veure la Bia.
Amb un gos.

No era el d'abans. Tenia unes altres característiques físiques.
Tot i que...bruixa i gos es van mirar.
Aquell amor.

La Bia. La va saludar amb un gest, anava justa de temps.

La Bia. La que havia estat una fanàtica de la neteja i de l'ordre i que...quant feia? S'hi havia barallat, ella tan caòtica i tan reduïdament convencional.

Sort que el destí les van reconciliar.

-Què diu?

Un immigrant expert en merchandising de carrer i sense papers s'havia apropat a l'esteticienne, la Bia, quan havia deixat els bessons a l'escola. La bruixa hi havia dut la néta.

-Combien tu peux payer?

Somrient i espavilat, li ensenyava un perfum car, 'Agota Riz de Gota a Gota', i uns calçotets en pack de tres, marca 'Kilven Klien', tot molt ben envasat. El preu imprès als productes feia marejar.

-Vol que l'hi compris a un altre preu.

-Si tingués mocadors de paper per un euro encara l'ajudaria.

No es podia mocar amb els de roba?

La bruixa va comprar, per cinc euros, una cadena de gos a l'estrany. Es va pensar que era un collaret. El va regalar a la Bia, que el va acceptar sense mostrar massa emoció.

D'allò feia unes setmanes.

La Bia amb un gos.

-És de la protectora. L'he adoptat. M'ha canviat la vida!

Ho deia mentre l'animal l'empenyia endavant, cap al parc.

Efectivament. La Bia, normalment abillada am roba elegant que requeria estona per empolainar-se, anava mab roba còmoda i vambes. S'havia tallat els cabells. No s'havia maquillat. Se li veia el rostres pigat, una nena que resorgia.

-Ara em prenc les cosese d'una altra manera. Sóc més feliç.

Li va arribar com dit a l'orella. La Bia havia girat cantonada amb un alegre alçar la mà per acomiadar-se.

La Bruixa va assolir-la. Va baixar de la bicicleta. Va acaronar el gos tremolós i ferit que s'estava recuperant. Les dues dones es van abraçar.

Més tard, quan tornava a la seva llar, desfent el camí, imperiosament se li va manifestar una línea de mots:

'I va venir el gos'

Estaven adherits al llibre de l'ànima.

O els escoltavaaaa?

Sí: aquell rodamón amb un instrument. Aquell rodamón que no parava de crear. I el vincle, que es reforçava.