...I no sabien què fer...

... I ella es passava totes les nits jaient devora la finestra, sense adormir-se, esperant que algun dia ell la vendria a treure d'aquell infern que havia esdevingut la seua vida. I escoltava aquelles cançons que la feien estar més trista i buida. I pensava en totes aquelles sensacions que hauria pogut viure al seu costat. I es torturava a ella mateixa dins sa ment, matant-se per no haver aprofitat el moment quan podia. I intentava no recordar el que hauria pogut ser el dia més feliç de sa vida. I volia oblidar els pocs instants que canviaren la seua vida...


...I no pensava en parlar amb ell. I no se li acudia preguntar-li com es sentia. I oblidava que ell sempre l'havia estimat. I no recordava que abans de que passés allò ell li havia dit que l'estimaria sempre. I no veia més enllà d'un miracle. I no intentava lluitar per arreglar les coses. I no recordava que si li hagués dit que l'estimava quan calia, haurien estat junts. I creia que el no dir-li en el moment necessari havia estat una catàstrofe, i no un error com els que tots cometem. I no sortia. I no veia a ningú. I només pensava. I només plorava...


...I mentrestant ell no entenia què havia passat. I no comprenia per què, quan millor estaven, ella se'n havia anat. I pensava que era perquè ella no l'estimava de veritat. I es sentia molt petit dins un mar de sentiments tan forts. I la tornava a veure corrent després que ell la besés. I notava com el cor se li feia miques...


...I havia de parlar amb ella. I necessitava escoltar la seua veu. I volia saber què l'havia fet allunyar-se d'ell. I els seus llavis cridaven el nom d'ella. I els seus ulls no veien aquell verd intens. I el seu nas no podia escoltar aquella olor. I la coneixia massa com per saber que ella no faria res. I entenia que l'havia de trucar. I marcava el seu número de telèfon mil i una voltes penjant abans de que sonessin els tocs. I estava condemnat a la soledat...


...I estaven condemnats a la soledat. I mai no arribarien a estar junts. I la seua vitalitat s'aniria enfonsant amb ells mateixos. I mai no complirien els seus somnis. I mai no tornarien a parlar. I mai no sabrien què havia passat. I mai no es llevarien les pors. I mai no tornarien a pensar l'un en l'altre. I viurien sempre engabiats amb els remordiments de tot allò que la por i les poques ganes de lluitar els prengué.