Cercador
I es desporta?
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
La porta del casalot endinsat en el bosc ombrós parla des de la fusta i des de la forma. La seva veu beu de planys escoltats, d'udols sentits, d'esgarips estridents esgarrifosos i de cants plaents, de vols suaus i quasi subtils i de suspirs suggerents.
La porta demana una vida que no tapi res. (Si res no tapa!)
La porta pidola i fa por i no fa por i atrau.
La porta esclata, un dia de tempesta tardorenca, un deu d 'octubre, i cau a terra, sobre fulles seques molles que no cruixen i que són un llit tou de tons que extasien. Passen uns arrreplegaires de tot i se l'enduen, lligada amb cordes, arrossegant-la. Els trons i llamps es pregunten on va i la pluja pica, insistent, com agulles que es claven. Els arreplegaires no entenen el secret de cada cosa i van directes allà on tot es compra i en treuen uns cèntims que gastaran en tabac i cacauets salats.
La fragmenten i se'n fan cullerots de cuina, trens de joguina de cinc vagons i les serradures s'embossen per ser tirades a terra quan algú vomita. L'esperit volta entre olles fumejants que remena, trajectes d'infants joganers i pluja de fusta per escombrar...i, si vol, i pot -sí, que pot!- vola i retroba, en l'espai i el temps, el lloc que ara enyora i on només en essència pot tornar.
La porta demana una vida que no tapi res. (Si res no tapa!)
La porta pidola i fa por i no fa por i atrau.
La porta esclata, un dia de tempesta tardorenca, un deu d 'octubre, i cau a terra, sobre fulles seques molles que no cruixen i que són un llit tou de tons que extasien. Passen uns arrreplegaires de tot i se l'enduen, lligada amb cordes, arrossegant-la. Els trons i llamps es pregunten on va i la pluja pica, insistent, com agulles que es claven. Els arreplegaires no entenen el secret de cada cosa i van directes allà on tot es compra i en treuen uns cèntims que gastaran en tabac i cacauets salats.
La fragmenten i se'n fan cullerots de cuina, trens de joguina de cinc vagons i les serradures s'embossen per ser tirades a terra quan algú vomita. L'esperit volta entre olles fumejants que remena, trajectes d'infants joganers i pluja de fusta per escombrar...i, si vol, i pot -sí, que pot!- vola i retroba, en l'espai i el temps, el lloc que ara enyora i on només en essència pot tornar.
Comentaris
-
RDQ[Ofensiu]Josep Ventura | 22-11-2013 | Valoració: 10
primer de tot gracies per les teves correccions, i després felicitar-te per el teu
estil tan personal de escriure, llegir els teus relats es una aventura que no saps
com acabarà i que pot agradar mes o menys però segur que no deixa indiferent
Salutacions
J.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436467 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com