Hussein:la gran partida de dominó

Hussein és un home ben plantat. Moreno, amb els ulls molt grossos i de faccions pronunciades resulta atractiu malgrat la brutícia que l'envolta. En certa manera recorda al Vitorio Gasman de jovenet. La gran diferència és que en Hussein ha viscut tota la seva vida al Iemen i no coneix gaire res del món exterior. No parla altra llengua que l'àrab però tot i això es fa comprendre gràcies a la seva expressivitat amb les mans. Si volgués podria tenir amors amb les turistes, però no sembla gaire interessat en intentar-ho. Ja en té prou amb les seves dues dones i amb el reguitzell de fills que ha d'alimentar.
Treballa de xofer per una agència de viatges i així pot conèixer altres realitats diferents de la seva. Fa un any era el conductor d'un dels cotxes que recorria el país amb un grup d'estrangers. Dins d'aquest grup hi viatjava en Jesús, basc, d'uns 40 anys i aficionat a la bona cuina. Immediatament els dos homes van congeniar. A base de crits, somriures de complicitat i gesticulacions s'entenien la mar de bé. En Jesús li ensenyava tots els renecs en euskera i espanyol i en Hussein, atent, els repetia una vegada i una altra fins aprendre'ls. Resultava curiós veure com dos homes grans com dos sants paus jugaven com dos nens i es feien tota mena de malifetes sense enfadar-se ni perdre mai la bonhomia.
Un bon dia, mentre eren visitant Shibam, en Jesús va veure com, a totes les taules dels cafès es jugava al dominó. Aquesta inesperada sorpresa va activar algun mecanisme intern i va provocar la temuda frase:
-Dominó, si aquest és el nostre passatemps nacional, segur que si juguéssim contra ells els donaríem una pallissa -
Els altres integrants del grup intentaren sense fortuna convença'l de deixar-ho córrer, però la seva tossuderia era més enllà de les dificultats.
Se'n va anar a buscar al guia i li va dir que ell i un altre turista desafiaven a dos iemenís al millor de cinc partides. Quan el guia ho va traduir, els ulls d'en Hussein espurnejaren.
-I tant que acceptem el desafiament, que es pensen aquests infidels, guanyar-nos a nosaltres -
I així va començar la gran partida de dominó.


De primer van trigar dos dies a trobar un joc de fitxes i comprar-les. Això només va servir per caldejar l'ambient. Les provocacions i les bravates eren a l'ordre del dia. Després van escollir els contrincants. En Hussein va triar al guia ja que parlava espanyol i podia traduir les seves amenaces. En Jesús va triar un noi de Madrid que no semblava massa interessat en guanyar cap joc i enemistar-se amb els iemenís.
La data per iniciar la competició es va fixar al vespre de l'endemà mentre feien nit a Mukalla. Es va triar aquesta ciutat, perquè l'hotel on s'allotjaven era nou i permetia retirar-se a dormir més tard del normal en el país.


Fins aquell moment, jo gairebé no m'havia assabentat de tot l'enrenou o potser no n'havia fet massa cas. Quan vaig arribar a l'hotel, la partida ja havia començat i la fortuna era clarament desfavorable pels meus compatriotes. Anàvem perdent tres a zero. Personalment no m'agrada el joc ni m'ha agradat mai, però la meva família materna sempre ha estat un cau de jugadors. De cop amb van venir a la memòria totes les recomanacions d'un oncle tavernari que de petita m'ensenyava les regles del dominó.
-"La salida taparás tengas o no tengas más". "Si en tens cinc del mateix pal, no surtis mai del doble". "Sacrificat sempre si el teu company té la mà". "Conte les fitxes, no deixes entrar mai l'última parella dels contraris" -
I sense donar-me'n vaig dir.
-Què puc jugar? -
El noi de Madrid va saltar de la seva cadira. Ja estava fart dels crits de retret d'en Jesús i no li va costar gens oferir-me el seu lloc.
La cara d'en Hussein era un poema. Una dona jugant al dominó! Allò era pa sucat amb oli. Va acceptar encantat. No només donaria una lliçó al Jesús, també ho faria a aquest ser estrany de sexe indefinit que pretenia ser com un home!

I la sort va canviar. Com si em guiessin des del més enllà, posava i posava fitxes sense cometre ni un error. 3 - 1. 3 - 2 . 3 - 3. 3 - 4 . I finalment els vam guanyar.

Llavors en Hussein va decidir que aquella partida no era vàlida, que havíem canviat de parella a mig fer i que calia una revenja per deixar clar qui era el millor.

Els dies següents dins del grup no es parlava d'altra cosa. D'una banda els iemenís se'n reien del pobre Hussein dient-li que era un desgraciat per haver perdut contra una dona. De l'altra banda, totes les europees del grup m'empenyien per repetir la meva gesta.
-Torna a jugar i ensenya-li a aquest home que no ha estat un cop de sort sinó que ets més bona que ell o com a mínim igual que ell. Serà una lliçó que no oblidarà mai. -

Mentre l'ambient s'escalfava, en Hussein no parava de mirar-me malament fins que va trobar les paraules que volia. Amb la seva barreja d'idiomes em deia:
-A, caprina, caprina. Tomorrow, caprina kaput! -
I em mostrava amenaçant la seva daga.
En Jesús, pel contrari, em donava ànims i em deia que de cap manera podíem perdre contra aquells homenots. Jo no les tenia totes i tant desitjava perdre com guanyar.

I per fi va arribar el dia de la revenja.
Tornàvem a ser a un hotel i al vespre. Aquest cop anava de debò. Es veia en les cares de concentració dels contrincants i en l'enrenou dels que presenciaven la partida asseguts al voltant nostre.
La cosa estava molt equilibrada. 1 - 1. 2 - 1. No paraven de prendre cafè i de fumar com bojos intentant amb tota mena de posats desmoralitzar al contrari. 2 - 2 . Havia arribat la partida final. No podíem cometre cap error més. L'aire es podia tallar amb un ganivet. Nosaltres no teníem pas un bon joc, però ells tampoc. I aleshores, just al final, en Hussein es va equivocar. Em va donar la guanyadora a mi. I jo, triomfal, vaig acabar. Dominó!

Crits i aplaudiments per part del nostre bàndol. Cares llargues en el iemení. En Hussein ni em va mirar ni em va voler donar la mà. Jo estava preocupada. L'endemà marxaven i en sabia greu partir deixant a aquell home amb la sensació d'haver perdut el seu honor. Aquell vespre amb vaig adormir amb l'angunia de no saber com acomiadar-me d'ell sense ferir encara més els seus sentiments. Podia comprendre el que significava la derrota i la humiliació que comportava per a un home en un país integrista com és Iemen. Però no tenia la clau per estalviar-li el patiment. D'altra banda també pensava en la contradicció que li suposava haver de reconèixer que una dona era capaç de pensar i calcular com si fos un mascle. Com reaccionaria?

Al dia següent em vaig adonar que en Hussein m'evitava. Tot el matí va estar fent broma amb en Jesús i expressant-li la seva amistat. Cap al migdia es va reunir tot el grup per fer la foto final i acomiadar-nos els uns dels altres. A la fi ens vam trobar cara a cara. En Hussein em va mirar directament als ulls, després va somriure i amb va deixar anar el seu conegut:
-A, caprina, caprina. Caprina good-
I tothom es va posar a aplaudir. Ho havia encaixat. Era prou honest com per a reconèixer la veritat. En Jesús el va abraçar.
-Tu si que eres un cabrón-
Jo també vaig somriure i li vaig donar la mà com si fos de debò un home. Mirant-lo, com ell havia fet, directament als ulls.