l'últim rajà

A l'Índia i potser en altres països, hi ha un estil de vida que es perd inevitablement. L'estiu del 96 viatjava per l'estat del Gujarat amb un taxi de lloguer amb xofer. Fer-ho així em feia sentir com una potentada en un lloc en el qual veure un turista encara és un succés. Havia abandonat el Rajasthan el dia abans i estava acostumada ala magnificència de les antigues residències dels rajàs reconvertides en hotels de luxe. Per això, en saber que existia la possibilitat d'hostatjar-se al palau reial de Wankaner, em va semblar que fer-ho podia resultar atractiu. La guia ja advertia que calia compartir els àpats amb la família reial, però era força difícil imaginar el què significava això

La primera impressió del palau va ser que l'edifici que tenia davant dels ulls era una mena de somni delirant d'algun arquitecte europeu. La casa datava de principis de segle i era d'estil anglès neogòtic. Estava tota envoltada de jardins geomètrics adornats per estàtues clàssiques. Semblava buida i tancada, però el soroll del cotxe va fer aparèixer com per encant un criat que al saber que volia parlar amb el propietari em va fer seure a la balconada de l'entrada.
Ben bé vaig esperar mitja hora sense saber com presentar-me fins que de sobte, vaig veure com el meu xòfer es posava dret d'un bot saludant com si hagués vist alguna mena de divinitat. Esglaiada, em vaig girar i em vaig trobar davant per davant amb un home d'uns seixanta anys. Anava vestit amb roba de muntar a cavall, encara que el disseny i l'estat de sargit que presentava demostrava que havia estat confeccionada uns quants lustres enrera. Estava clar que era el propietari, sinó el xofer no hagués reaccionat fent reverències com ho va fer. Un rajà de debò!
Prenent les regnes de la situació i molt amablement, em va demanar en quin idioma, anglès o francès, volia conversar. Vaig triar l'anglès, habituada com estava a l'anglès fàcil que parlen la majoria d'hindús sense saber on em posava. El rajà havia estat educat a Cambrigde i el seu domini de l'idioma era immillorable. Això junt amb els llargs silencis que impregnaven la conversa feien que cada cop em posés més nerviosa i incòmoda. Els meus recursos començaven a flaquejar. Aleshores, suposo que adonant-se de la meva angúnia, em va portar a veure els seus cavalls de pura raça. Això no em tranquil·litzà, al contrari, no entenc ni un borrall de cavalls així que vaig respirar quan em va proposar descansar fins l'hora de dinar. Es va acomiadar amb una frase que em va semblar terrorífica:
-A les dues vingui al menjador, la hi esperem encantats
Dit això va marxar deixant-me en mans del criat.
L'habitació que m'havien assignat formava part d'una construcció annexa a l'edifici principal, on, en les passades èpoques d'esplendor, s'hi allotjaven els convidats il.lustres. La meva cambra va resultar ser la que utilitzava habitualment un virrei anglès de l'Índia. Tots els mobles es conservaven intactes, el llit amb domàs, l'escriptori, el sofà, els quinqués. Una meravella d'antiquari!. El problema va ser el bany que lògicament també era de la mateixa època. Allà no funcionava res. Si obries una aixeta ja no la podies tornar a tancar i de la banyera en sortia un rajolí d'aigua que feia inútil somiar en una dutxa.
Esparverada, em preguntava on havia anat a parar. Tenia per davant 24 llargues hores amb dinar, hora del te, sopar i esmorzar compartits amb una gent que desprenia un tuf d'antiga noblesa que em feia ser conscient dels meus orígens plebeus. Estava tan neguitosa que ni se'm va acudir canviar-me de roba i així, amb els meus texans esparracats, vaig presentar-me al menjador on m'esperava tota la família.
Quan vaig entrar a la sala em vaig trobar tres homes impecablement vestits de blanc. El meu primer conegut, el molt honorable Yuvrat Digvijay Sinh, va resultar ser l'hereu del veritable rajà. Aquest tenia 93 anys i estava sord com una campana. Amb solemnitat en va indicar que seiés al seu costat en la immensa taula rectangular. En aquell moment em vaig adonar d'un petit detall. L'ancià anava amb el dhoti típic dels hindús preeminents, les seves mans estaven carregades d'anells amb pedres precioses, però, calçava unes xancletes de plàstic com aquelles que portem nosaltres per anar a la platja. No tenia calçat adequat? Vaig suposar que era per comoditat i estant com estava al seu costat i per tant sense necessitat de donar-li massa conversa em vaig dedicar a observar el saló. Devia de tenir ben bé 100 metres quadrats, i estava il.luminat per làmpades d'aranya. Totes les parets estaven plenes de caps dissecats d'animals de les més diverses espècies, hi vaig arribar a comptar fins a 15 caps de tigre. I a sota de cada testa una petita foto de l'hereu que immortalitzava el moment de la cacera. El tercer individu que ens acompanyava es va presentar com el fill petit i em va dir que treballava d'advocat a Dheli. Els dos germans es van excusar pel fet que el menjar no fos d'estil europeu i em va prometre que al vespre el sopar si que ho seria. Vaig menjar el mínim imprescindible per no quedar malament i amb l'excusa de prendre la fresca vaig fugir cap al jardí. Tenia el sentiment d'haver quedat com una absoluta inculta ja que no havia sabut trobar cap tema comú per xerrar amistosament.
L'hora del te va arribar i ja tornava a estar asseguda al porxo sense saber si havia de menjar primer els sandvitxos o la fruita. Afortunadament, es van presentar dos veïns de Wankaner demanant audiència. Aquest affaire va distreure l'atenció general i em va servir per captar com devien de ser d'importants els rajàs en altres èpoques. Sembla ser que, encara ara en cas de disputes, el rajà és l'encarregat de fer de mitjancer entre les parts enfrontades. Era curiós veure les reverències que feien aquella gent mentre el jove rajà sol.lucionava el conflicte.
Després, cap a dos quarts de sis em van preguntar si volia visitar l'antiga piscina i el gimnàs privat. Amb cara de circumstàncies vaig respondre que estaria encantada de fer-ho. El jove rajà es va excusar per no poder acompanyar-me i em va deixar a càrrec d'un majordom. La visita no va resultar massa interessant, la piscina estava situada en un extrem de la propietat i es trobava en estat ruïnós. Mentre donava voltes pel lloc vaig prometre'm a mi mateixa no fer el ridícul a l'hora del sopar. No parava de repetir-me mentalment que jo també tenia una bona educació i que, a més, aquells senyors estaven absolutament arruïnats i no tenien cap dret a mirar-me de dalt a baix. Però una veu interior insistia en el tòpic aquell que diu: de porc i de senyor s'han de venir de mena. No aconseguia calmar-me i això no era gaire bo per la meva autoestima.
Quan em van deixar a l'habitació vaig regirar dins la meva maleta fins trobar una indumentària més o menys apropiada. Després vaig banyar-me i em vaig començar a compondre el millor possible per no desentonar amb el sopar de gala. Amb tot això va marxar la llum i la sensació de retrocedir en el temps es va posar encara més de manifest quan es van encendre els quinqués.
Respirant profundament vaig encaminar-me cap al palau. Els tres homes m'esperaven al gran saló adossat al menjador. La llum havia tornat i mentre preníem un aperitiu van posar en funcionament una gramola dels anys vint. El tema escollit en el meu honor va ser música de Falla i ja hi tornaven a ser!, ells en sabien molt més que no pas jo. Un cop més la sensació de ridícul. Aleshores el jove rajà em va dir si volia visitar el tresor del palau.
Li vaig contestar que estaria encantada de poder gaudir d'una ocasió com aquella
Vam deixar al vell assegut amb un gronxador i em va anant ensenyant cambres i més cambres de palau. De tant en tant ens aturàvem i m'explicava a qui pertanyien
-Aquesta era la del meu avi, el gran marajà que va modernitzar l'estat. Era conegut a tota l'Índia. Fixis, aquesta és el seu bany privat, com pot apreciar no s'ha tocat res d'ençà de la seva mort.
I així anàvem visitant el mausoleu.
Finalment vam baixar una escala de cargol i va treure una clauota per obrir una cambra cuirassada.
Allà dins hi havia el tresor de Wankaner. Una col.lecció d'espases de Toledo, aixovar de les diverses rajanis i miralls esgrogueïts. Acumulat durant segles es podria sense tenir cap utilitat. No sabia que dir. Possiblement tenia un gran valor econòmic però sens dubte era molt més gran el sentimental. Per ell era tota la seva vida. Recordar com n'havien estat, de poderosos. Em va explicar que després de la independència els marajàs havien estat obligats a donar les seves terres al poble i que la seva fortuna havia desaparegut. També l'havien dilapidada. Encara que no ho digués, les fotos de les caceres arreu del món ho demostraven amb claredat. Li vaig demanar si treballava i em va respondre que ell, el gran caçador de tigres era com a ministre de medi ambient l'encarregat de vetllar per la seguretat de les espècies del parc natural del seu estat. O sigui que de depredador sense pietat havia passat a conservacionista. Davant de la meva expressió d'incredulitat va semblar molest i em va dir que m'esperava al menjador.
I sant tornem-hi!. Ara els criats també estaven habillats amb les millors gales i el sopar va ser digne de qualsevol restaurant del París d'inici de segle. El vell rajà va encetar l'únic tema de conversa en què no vaig quedar del tot malament. Les famílies reials europeus i molt concretament l'espanyola. Agraïa les meves visites a la perruqueria i el munt de revistes del cor que en aquests indrets hi sol haver. Em demanava amb el seu anglès antiquat:
-Sap vostè que la seva reina és grega?
-Oi, i tant que sé que la nostra reina és d'origen grec,
-I el seu príncep, té hemofília? Està ja promès?
-No, no, l'hemofília ha desaparegut de la casa reial espanyola, i fins ara el nostre príncep Felip no té promesa.
Quina incoherència, ves per on semblava que per primer cop donava la talla.
De totes formes quan va començar amb la família reial anglesa i el seu
parentiu amb altres monarquies europees em vaig fer un embolic i vaig esdevenir una vegada més incapaç de mentir inventant alguna bonica història.
Aprofitant que el sopar ja havia acabat, vaig abandonar la maleïda família i on cop arribada a la seguretat de l'estança em vaig adormir com una criatura.
L'endemà marxava a primera hora del matí i em quedava per fer el més desagradable: pagar. Sabia, perquè ho havia llegit a la guia, el preu per un dia d'estada, però no tenia gens clar com enfocar la qüestió. Em demanava, no sense ironia, si també podria regatejar com en altres llocs del país, esmentant que ens trobaven en temporada baixa. Arribat el moment de partir, vaig tornar per últim cop al palau. Tots tres, amb molta polidesa, es van acomiadar desitjant-me el millor dels viatges. Ningú no parlava dels diners, però era fàcil comprendre la terrible necessitat que en tenien. Amb tot el tacte que vaig poder els vaig allargar el feix de bitllets. Sense comptar-lo el van deixar sobre la taula.
-Good bye, madam. Good luck.
-Adéu, senyor. Tingui per segur que els recomanaré a tots els meus coneguts. Relaxada per primera vegada en 24 hores vaig abandonar el palau ancorat en el passat.
Ara, després d'uns anys, em pregunto que se'n haurà fet d'aquell home. Educat per tenir un poder absolut sobre els seus súbdits, la seva vida sembla una farsa grotesca. No pot viure com un rajà però tampoc pot fer-ho de cap altra forma. Aquesta és la seva tragèdia. Només li queda el consol, sent com és hindú, de creure que en la pròxima reencarnació serà un pròsper empresari americà