Cercador
Homes que busquen una dona com tu
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Va llegir que si es mirava al mirall i somreia i hi afegia ganyotes i es parlava acaronadorament allò la guariria. Li va quedar al cap. Dins aquella testa tan farcida, tan tan tan farcida que no sabia com relaxar-la dels bunyols molsuts que havia format per poder passar a amanides lleugeres com núvols no cúmuls.
Es fixava massa en el desordre i la brutícia que creixien perquè ho permetia, perquè la vida anterior minvava. Feia mal. Per les persones. Àdhuc per les mascotes. Fins i tot pels objectes. Aquell desocupar-se'n ho traduïa en desamor. Li costava aclarir-se. Per això se li cronificà la malaltia.
Per què cony la necessitat dels de fora? Jo t'estimo, m'estimo, sóc jo. Ningú et tocarà, t'ho prometo. Ets una esfera perfecta i estic boja per tu. T'estimo, t'estimo quan et deixes anar i ets més tu que mai, quan res no et lliga i ets aire aire i fas bestieses que graten els estels. Li vingueren aquests mots de forma mig irada, plorant, acaronant-se, els cabells molls i el cos encara desitjable morint-se de fàstic. Es donà la importància que tenia, es pujà al pedestal que es mereixia i marxà de l'habitacle corrent com una esperitada i creant una ruta sinuosa passant per cada entradeta i saltant cada graó d'un carrer de baixada. La dona efervescent era aigua de pluja bombollosa que fugia cap a mar.
Era ella amb ella mateixa. Prou informada que n'estava. El propi adonar-se'n i la munió de textos autoajudaires. Veritats. I, au, equilibra.
Arribà al passeig marítim i s'assegué en un banc humit amb la fusta ofegada pel gruix d'una capa de pintura exagerada perquè fos notòria pre-electoralment.
Sabia que tenia un gran talent. Tan gran que l'ofegava. Salvatge i continu. Com podia dur una existència normal? Havia avorrit la llar. El seu home l'havia aparcat a anys llum. Hagués volgut que hagués estat al revés i qui tingués mania a la veu de l'altre fos ell. Feia mal fer mal a una bona persona. Es plantejava un possible càstig diví pel fet de tenir noves necessitats i pels mots irresponsable, jutjable, culpable. No era gens fàcil. Se li sumaven un tarannà amb el tret de la indecisió i les putes pors.
Ella, que si hagués tingut una lupa que tots tenim que amplia el camí, hauria d'estar esclatant de feina i companyia motivadora. No era d'estar tan sola. Era un diamant en brut. Li havia dit un home feia temps. I més endavant d'altres li ho van corroborar. Sabia fer-los sentir plens de vida, expressió que li havien dit i repetit. La lupa insistia: endavant. Que les satisfaccions autèntiques i creatives des de l'ànima pugen al cel.
Però la dona patia pel gran trasbals i volia refugiar-se en un medi suau i protector, com ara un llit en una cambra a la penombra i sentir pau. Una mena de pessic de mort. I no evitar que mirall i lupa s'entelessin. Encara que molts homes -i criatures i dones i animals i alienígenes- busquessin algú com ella. Aniria donant moments d'entre aquell superlatiu garbuix ben seu. Malgrat els nusos que si no es despullen del tot escanyen. Va com va.
Es fixava massa en el desordre i la brutícia que creixien perquè ho permetia, perquè la vida anterior minvava. Feia mal. Per les persones. Àdhuc per les mascotes. Fins i tot pels objectes. Aquell desocupar-se'n ho traduïa en desamor. Li costava aclarir-se. Per això se li cronificà la malaltia.
Per què cony la necessitat dels de fora? Jo t'estimo, m'estimo, sóc jo. Ningú et tocarà, t'ho prometo. Ets una esfera perfecta i estic boja per tu. T'estimo, t'estimo quan et deixes anar i ets més tu que mai, quan res no et lliga i ets aire aire i fas bestieses que graten els estels. Li vingueren aquests mots de forma mig irada, plorant, acaronant-se, els cabells molls i el cos encara desitjable morint-se de fàstic. Es donà la importància que tenia, es pujà al pedestal que es mereixia i marxà de l'habitacle corrent com una esperitada i creant una ruta sinuosa passant per cada entradeta i saltant cada graó d'un carrer de baixada. La dona efervescent era aigua de pluja bombollosa que fugia cap a mar.
Era ella amb ella mateixa. Prou informada que n'estava. El propi adonar-se'n i la munió de textos autoajudaires. Veritats. I, au, equilibra.
Arribà al passeig marítim i s'assegué en un banc humit amb la fusta ofegada pel gruix d'una capa de pintura exagerada perquè fos notòria pre-electoralment.
Sabia que tenia un gran talent. Tan gran que l'ofegava. Salvatge i continu. Com podia dur una existència normal? Havia avorrit la llar. El seu home l'havia aparcat a anys llum. Hagués volgut que hagués estat al revés i qui tingués mania a la veu de l'altre fos ell. Feia mal fer mal a una bona persona. Es plantejava un possible càstig diví pel fet de tenir noves necessitats i pels mots irresponsable, jutjable, culpable. No era gens fàcil. Se li sumaven un tarannà amb el tret de la indecisió i les putes pors.
Ella, que si hagués tingut una lupa que tots tenim que amplia el camí, hauria d'estar esclatant de feina i companyia motivadora. No era d'estar tan sola. Era un diamant en brut. Li havia dit un home feia temps. I més endavant d'altres li ho van corroborar. Sabia fer-los sentir plens de vida, expressió que li havien dit i repetit. La lupa insistia: endavant. Que les satisfaccions autèntiques i creatives des de l'ànima pugen al cel.
Però la dona patia pel gran trasbals i volia refugiar-se en un medi suau i protector, com ara un llit en una cambra a la penombra i sentir pau. Una mena de pessic de mort. I no evitar que mirall i lupa s'entelessin. Encara que molts homes -i criatures i dones i animals i alienígenes- busquessin algú com ella. Aniria donant moments d'entre aquell superlatiu garbuix ben seu. Malgrat els nusos que si no es despullen del tot escanyen. Va com va.
Comentaris
-
Ah, la vida bohèmia[Ofensiu]unicorn_gris | 30-05-2015 | Valoració: 9
Un bon relat, i visualment atractiu.
M'ha agradat l'estil senzill i casolà.
Crec que la protagonista del relat està ben farcida de problemes i es creu atractiva per a un potencial lector del que escriu.
El conte fa pensar en el romanticisme i l'amor a vegades fugaç, quan passa de la insatisfacció a la desaparició i no en el conformisme.
Ens veurem, Mena, salut. -
molt bo[Ofensiu]montserrat vilaró berenguer | 21-05-2015 | Valoració: 10
Que bonic!
MO tse
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436517 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com