Cercador
HOMENATGE A UNA POETESSA
Un relat de: Janes XVII- Compartir:
Les lletres arrenglerades de Records i Esperances m’han traslladat a la vida real i a les sensacions viscudes entre la mort i jo. Les meves hores llargues són a la muntanya, a tocar de la Verge de Montserrat, envoltat de farigola i romaní, i el temps de sol i trons a l’horitzó que m’espera fins que s’aturi el cor, és una lluita diària i sense treva. Quan l’angoixa se’m menja m’exigeixo una distracció per apaivagar les cabòries, i escriure m’omple. Escriure amb l’amor que em fa sentir viu, em regala la força per vèncer la bèstia que tots portem dins i que si estàs sol acostuma a ser desvergonyida. Escriure i escriure.
Escriure relats arrelats amb sentiment, a voltes de tristesa i a voltes d’enyoraments. Escriure poesia subversiva del color del caliu. Escriure fantasies eixelebrades que m’acaronen el rellotge de l’insomni mentre la paret al meu davant em descriu les ombres apagades. Escriure un diari pel confinament del maleit coronavirus o dibuixar paraules per retratar l’ametller sense flor del jardí. Sense flor perquè som ja a les portes d’un Nadal diferent, com sempre. Un Nadal de tradició, família, àpats, beure i una cançó de serenor. Com sempre.
Escriure amb el poder immens de les meves muses, inspirant la flaire de la independència que, allunyada de l’onze de setembre, em descriu el que ja no soc. No soc ni vull ser l’ovella del ramat sense destí. El meu destí escrit amb foc flirteja amb la mort, la mort i vida que de la mà van néixer amb mi. Escriure tot nedant pel record encès i vivent d’uns ulls blaus que em van captivar i em va injectar el verí profitós de la felicitat. Escriure i escriure, llegir i rellegir.
També escriure honestament del càstig infringit en un capvespre en que no plovia, però ho semblava, que va despertar lentament a l’hospital d’una esperança absent i sense les llàgrimes ja esgotades. Un despertar parsimoniós i impotent per l’esdevenir. Un despertar amarg, sense paraules de cap mena. La imatge del mirall em reflectia l’indigent que no era. La foscor del pervindre era com la del Mediterrani en una nit ennuvolada. Però soc aquí després de moltes llunes per seguir escrivint. Soc un rodamon de la paraula.
Però m’aferro al dia a dia també, a les amistats sinceres, a les converses a peu de carrer, a les sobretaules intel·ligents, a les fantasies de colors. Enyoro però la flama de la il·lusió que vaig viure. I els mals de cap no necessiten de cap pastilla. Els mals de cap sovint s’esbargeixen amb senzillesa. Una passejada per la natura, anar a comprar el pa sense córrer, estendre la bugada perquè l’oratge l’acaroni, una escombrada de consciència, m’abstrau del negre dels pensaments.
El futur és una ànima plena de timidesa que sacseja l’enteniment com les onades una perduda barqueta a la mar en un dia de tempesta. El futur també és desig. Com el d’un infant que escriu la carta als reis, com el sentir d’una Catalunya que em bressola a mi i a la munió d’emigrants catalans que per un igual estem en un mateix sac.
Estimada Montserrat, com diria el poeta, la provocació que m’ha inspirat el teu Records i Esperances, és aquest seguit de paraules benintencionades on he trobat un forat per encabir gairebé totes les intencions.
La resta potser en un llibre per Sant Jordi on hi conviuran la teva quadrilla, amb l’ajut a la Josefa, els amics de Can Ruti i les gràcies a tothom que llegeix.
Un petó
Escriure relats arrelats amb sentiment, a voltes de tristesa i a voltes d’enyoraments. Escriure poesia subversiva del color del caliu. Escriure fantasies eixelebrades que m’acaronen el rellotge de l’insomni mentre la paret al meu davant em descriu les ombres apagades. Escriure un diari pel confinament del maleit coronavirus o dibuixar paraules per retratar l’ametller sense flor del jardí. Sense flor perquè som ja a les portes d’un Nadal diferent, com sempre. Un Nadal de tradició, família, àpats, beure i una cançó de serenor. Com sempre.
Escriure amb el poder immens de les meves muses, inspirant la flaire de la independència que, allunyada de l’onze de setembre, em descriu el que ja no soc. No soc ni vull ser l’ovella del ramat sense destí. El meu destí escrit amb foc flirteja amb la mort, la mort i vida que de la mà van néixer amb mi. Escriure tot nedant pel record encès i vivent d’uns ulls blaus que em van captivar i em va injectar el verí profitós de la felicitat. Escriure i escriure, llegir i rellegir.
També escriure honestament del càstig infringit en un capvespre en que no plovia, però ho semblava, que va despertar lentament a l’hospital d’una esperança absent i sense les llàgrimes ja esgotades. Un despertar parsimoniós i impotent per l’esdevenir. Un despertar amarg, sense paraules de cap mena. La imatge del mirall em reflectia l’indigent que no era. La foscor del pervindre era com la del Mediterrani en una nit ennuvolada. Però soc aquí després de moltes llunes per seguir escrivint. Soc un rodamon de la paraula.
Però m’aferro al dia a dia també, a les amistats sinceres, a les converses a peu de carrer, a les sobretaules intel·ligents, a les fantasies de colors. Enyoro però la flama de la il·lusió que vaig viure. I els mals de cap no necessiten de cap pastilla. Els mals de cap sovint s’esbargeixen amb senzillesa. Una passejada per la natura, anar a comprar el pa sense córrer, estendre la bugada perquè l’oratge l’acaroni, una escombrada de consciència, m’abstrau del negre dels pensaments.
El futur és una ànima plena de timidesa que sacseja l’enteniment com les onades una perduda barqueta a la mar en un dia de tempesta. El futur també és desig. Com el d’un infant que escriu la carta als reis, com el sentir d’una Catalunya que em bressola a mi i a la munió d’emigrants catalans que per un igual estem en un mateix sac.
Estimada Montserrat, com diria el poeta, la provocació que m’ha inspirat el teu Records i Esperances, és aquest seguit de paraules benintencionades on he trobat un forat per encabir gairebé totes les intencions.
La resta potser en un llibre per Sant Jordi on hi conviuran la teva quadrilla, amb l’ajut a la Josefa, els amics de Can Ruti i les gràcies a tothom que llegeix.
Un petó