Ho sento...

Ja ho sé, ja ho sé, no sé transmetre el que sento. Abans si que en sabia... Però ja no, no sé què ha passat, que ja no... Sé perfectament, que no et puc fer sentir buida, com em sento jo, que no et puc fer veure que em passa pel cap. Em sento efímera, ja que els meus sentiments no quedaran gravats enlloc. Una por creixent, que s'ageganta al pas dels dies.
Per que em sé perduda en aquest mar de lletres que cada dia creix una mica més.
Perduda en la grandesa de les paraules que em diuen que mai arribaré a fer-te entendre que aquí estic sola i que allà amb vosaltres sóc lliure de sentir el que vulgui.
Perduda en les frases de la immensitat del món, sé que mai escriuré una frase important per la humanitat, ni un "l'essencial és invisible als ulls", ni un "el món conspirarà per que tu aconsegueixis la teva felicitat".
Perduda en paràgrafs i textos que mai podré arribar a equiparar-m'hi.
No sé fer sentir, he perdut les paraules per fer-ho, la capacitat d'encadenar mots que m'ajudin a ajudar-te a tu, que m'ajudin a ajudar-me a mi, que m'ajudin a recordar com vaig sentir-me en temps passats, o potser, en un temps, com m'estic sentint en aquest precís instant.
Sé que d'aquí uns anys rellegiré aquest tros de paper, i no sabré a quina època de la meva vida em referia, perquè simplement, aquest tros de paper, no té anima, no te fons, no te cor on recolzar-se
Ho sento... ho sento.
Em sap greu.