Ho lamento, però estic bé

Un relat de: Jordi Mesalles Escudé
Des de l’oficina central li havien fet arribar l’encàrrec aquell mateix matí, i aquella es preveia com una missió senzilla i un dia tranquil. Baixar a la capital, col·locar el cartutx de pigment perpetu, i tornar a pujar, així de simple...

Semblava que al de dalt feia temps que li rondava la idea pel cap i que, fins i tot el consell assessor d’Éter Affairs li havia recomanat amb insistència que executés la missió i resolgués el problema d’una vegada per totes. Però el de dalt feia molts anys que es regia pel principi d’intervenció mínima i, potser per això, n’havia trigat més de deu, quan la situació ja era insostenible, a autoritzar aquella operació. La Maria, la seva secretària personal, que feia anys i panys que treballava amb ell, havia revelat als companys de la central que aquesta missió es duia a terme, bàsicament, per ego artístic. A la central, però, poc els importaven les raons últimes de les missions, quan el de dalt donava una instrucció s’acomplia i muts i a la gàbia.

Al Miquel l’hi havien comunicat l’operació cap a les 8 del matí, així que va pensar que si baixava cap a les 10 segurament al migdia ja hauria acabat i encara li sobraria temps de tornar a pujar i fer el vermut al Jardinet amb l’Uriel i el Joshua. Ben esmorzat, ja ho tenia tot a punt: una cua per no despentinar-se més del compte, el cartutx de pigment i el GPS, per si de cas.

Feia un dia clar i agradable, i en poc menys d’un quart d’hora ja albirava la capital, però sobtadament va notar un fort cop al peu que li va fer perdre l’estabilitat. No va trigar gaire a adonar-se que havia quedat encerclat per un estol de gavines de bec negre i, entre giravoltes i tombarelles, l’Àngel va perdre el control i sense poder fer-hi res es precipitava a gran velocitat.

Bocaterrós, amb la túnica esquinçada i les natges al descobert, l’Àngel, encara mig inconscient, va sentir una veu que li demanava si estava bé i de seguit unes lleus palmellades a l’espatlla mentre començava a obrir els ulls. Va contestar amb un fil de veu, i sense acabar de creure-s’ho, dient que sí, que estava bé. Cada cop sentia més veus al seu voltant, i va fer un esforç per incorporar-se, si alguna cosa no volia era atreure l’atenció.

Va aixecar el cap i, tot i que encara hi veia tèrbol, de seguida va adonar-se que la missió era fallida. Els semàfors verds, bústies de correus vermelles, contenidors de plàstic violetes i taxis blau cel..., havia perdut el pigment i res havia recuperat el color manllevat a la ciutat durant deu anys.

Va girar sobre si mateix i es va asseure asseu sobre les natges nues, va fregar-se els ulls i, en alçar la mirada, va adonar-se que la situació era encara més greu del que semblava. El cablejat del tramvia havia esmorteït la caiguda, però també li havia segat les ales, que ara penjaven al bell mig de la Diagonal. L’Àngel se sentia abatut, però de seguida va sentir-se confortat per aquella munió de gent que se li havia arremolinat i que no deixaven de demanar-li com es trobava. Ja dempeus, va mirar-se tota aquella gent disposat a agrair-los l’ajuda però, en veure que la pell d’aquells bons homes i dones era ara del color de la llimona, les úniques paraules que van sortir de la seva boca van ser: Ho lamento, però estic bé.

Comentaris

  • Moltes gràcies[Ofensiu]

    Bon dia Montseblanc,

    Moltes gràcies pel teu comentari, m'esperona a seguir escrivint relats. Sempre he escrit però habitualment poesia i aquest és, de fet, un dels primers relats que he escrit. Així que celebro que t'agradi. Gràcies també per les teves indicacions, les tindré en compte. Una forta abraçada.

  • El pigment perpetu[Ofensiu]
    Montseblanc | 22-04-2019

    Un relat original, divertit, que comença amb intriga, sense saber ben bé quina és la missió que té el protagonista i per a quina empresa treballa. La curiositat fa avançar al lector a tota velocitat, fins que de mica en mica l’acció ens va desvelant tot plegat.
    M’ha agradat!
    I dues cosetes que no afecten per a res al relat però per si les vols tenir en compte:
    - Les hores del rellotge jo les posaria en lletres en comptes de xifres.
    - A la primera frase del darrer paràgraf hi ha un “asseu” que no hi hauria de ser.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Jordi Mesalles Escudé

3 Relats

5 Comentaris

1048 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00