LLEEEEEEEEEECCS!!!!!!!!!!

Un relat de: Jordi Mesalles Escudé
Acabava de penjar el telèfon i el rictus no li havia canviat gens, la seva cara era una barreja de resignació i amargor. Va obrir la porta de la nevera i, com que feia mesos que la bombeta de la nevera s’havia fos i ell no l’havia canviada, no hi va veure res de estrany dins la nevera, ni tampoc res de normal. Però era evident que el camembert que havia comprat feia una setmana encara era allà dins, i ben viu. De totes maneres ara no li venia gens de gust menjar formatge.
No era ni la primera ni la segona vegada que el psicòleg li cancel·lava la cita, de fet ja havien quedat d’acord en que en aquest estadi el més convenient per a ell era una visita cada dos mesos i, de fet no feia ni set dies de la darrera visita.
Va pensar que potser una mica d’aire fresc li aniria bé i l’ajudaria a esclarir una mica les idees, va obrir les portes i aquells porticons empolsinats, i va treure el cap pel balcó. La veïna acabava de regar els geranis i encara se sentien les gotes d’aigua picant a la barana, va acabar de sortir i, respirant fons va estirar els braços, en acabat va tornar a inspirar fons i, sense que vingués a tomb, va cridar ben fort: LLEEEEEEECS!!!!!!.
El mot va ressonar al pati interior durant tres segons, seguit d’un segon de silenci i d’un “i ara...” i del grinyol de la porta del balcó de l’Asunción.
Va tornar a entrar al pis, ara el seu rostre evidenciava menys resignació. Es va treure els calçotets de dormir, un regal de Nadal de la seva neboda, una reconeguda dissenyadora de moda que feia cinc anys que vivia a París. Ell se’ls apreciava molt aquells calçotets, eren el primer disseny de la Clara, que ara es feia dir Claire. Per bé que aquell disseny ell no el trobava del tot original, ja que era com la samarreta del Superman però la Clara havia substituït la S per una Q, i aquell canvi de lletra, l’havia catapultada a la fama. Es veu que als francesos els havia fet gràcia el joc de paraules, doncs “queue” en francès té diversos significats, entre ells cul. Coses de francesos, pensava ell.
Es va vestir i en mirar-se al mirall va adonar-se que li començaven a tremolar les mans, una tremolor lleu però tremolor al cap i a la fi. Allò era un clar signe de que hi havia alguna cosa que no rutllava bé. De seguida van començar a amuntegar-se-li un munt d’idees en aquell cap tan gros que Déu li havia donat, hi tenia massa coses en aquell cap... i avui el psicòleg no l’atendria.
Tot i que ell n’estava gairebé segur que no era greu però un tremolor és un tremolor i amb els tremolors no s’hi juga, després de tres anys de lluita no es podia permetre el luxe de recaure-hi una altra vegada. Feia exactament 1.095 dies que havia tancat aquell armari amb clau i que no l’havia tornat a obrir, de fet ni tant sols la tenia aquella clau, li havia donat a la veïna, l’Asunción per que la guardés advertint-la que mai, i sota cap circumstància, encara que ell li ho supliqués de genolls, no li havia de tornar aquella clau. I fins ara aquest sistema havia funcionat.
Aquelles mans tremoloses van tornar a obrir la porta de la nevera, hi va ficar mig cap dins d’aquella nevera, i va inspirar profundament, la fortor del camembert ho envaïa tot i, per uns instants, aquell cap tan gros i ple, es va buidar de qualsevol idea.
Ell n’estava ben convençut de l’efecte inhibidor d’idees del camembert. Fins i tot n’havia començat un projecte de recerca universitari cinc anys enrere. La primera fase del projecte va consistir en entrevistar els 56 filòsofs contemporani més rellevants, entre d’altres: Zizek, Morin, Singer, Pinker, Chomsky i Byung-Chul Han. I va quedar demostrat que dels 56 filòsofs contemporanis entrevistats, cap d’ells havia escrit sota els efectes dels efluvis del camembert.
Posteriorment se’ls va demanar ordenar una llista de 500 productes alimentaris de més a menys inspiradors i el camembert va quedar en darrer lloc en termes de productes font d’inspiració filosòfica. Fins i tot les sardines havien quedat per davant. És a dir que aquelles 56 figures del pensament contemporani consideraven, filosòficament parlant, que les sardines eren més inspiradores que el camembert. L’Asunción, veïna, gran aficionada a les sardines i, ara guardiana de les claus, també sostenia la mateixa teoria. Malauradament el projecte de recerca no va ultrapassar la primera fase, i tot i que havia aconseguit reunir un equip científic que s’havia d’encarregar d’investigar la interrelació de la fortor del camembert amb la part dreta del cervell, el departament va suspendre el projecte per manca de pressupost.
Però l’efecte inhibidor del camembert era limitat en el temps, era més semblant a l’efecte del poper que no a la metadona i, al cap de tres minuts, les mans li començaven a tremolar altra vegada. Aquelles mans tremoloses van obrir la calaixera del menjador d’on en va treure una tarja. Era la tarja del grup d’ajuda mútua, a la part del darrere hi venien impresos els dies de reunió i, sortosament avui era un d’aquells dies en que el grup es reunia. Temps enrere l’havia sovintejat aquell grup i, normalment, sempre en treia alguna cosa de positiu. Ell era més d’escoltar que de parlar, de ben segur que allà li tocaria parlar, però ell era bastant concís amb les paraules i habitualment no s’allargava massa.
Ara s’hauria de canviar de roba una altra vegada, s’havia posat uns pantalons de pana marrons i un jersei de coll alt negre i al grup d’ajuda els havien recomanat d’anar-hi amb un altre tipus de vestimenta. La coordinadora del grup, l’Aurèlia, deia que era millor portar roba còmoda i de colors llampants, sempre deia que el color feia l’alegria, trencava barreres i els feia únics. I ell pensava que l’Aurèlia tenia raó, un malalt vestit de coloraines sembla menys malalt del que és. Regirant calaixos va trobar la roba adequada per l’ocasió, un pantaló verd caqui i un jersei de punt de color taronja que combinaven bé i farien el fet per la reunió.
Li va semblar que ho tenia tot, les claus, la cartera, el paquet de tabac, la tarja de metro..., ah i les ulleres de sol, sobretot les ulleres de sol.... Unes ulleres de sol enormes, tot i que el dia era força gris i de sol no és que en fes gaire. Però ell sempre les portava posades quan sortia aquelles ulleres. Li feia l’efecte que amb les ulleres, al veure-ho tot amb aquella pàtina de color verd botella uniforme, es fixava menys en la gent del carrer i del metro i no s’atabalava.
Durant una temporada curta enlloc de les ulleres s’emportava el camembert a la butxaca i l’ensumava quan se sentia atabalat per aquelles idees que li venien de manera improvisada. Però allò no va durar gaire: la calor, els regalims, les butxaques tacades i...., tota aquella gent que se’l mirava, van fer que de seguida desistís.
Arribava tard a la reunió, però no era greu, l’Aurèlia ja estava avisada que ell arribaria una mica tard, i li havia reservat una cadira, l’únic que havia de fer era entrar i asseure’s sense fer soroll.
Quan va entrar, a aquella sala plena de gent vestida de colors, ja hi havia una noia que parlava. Sentint-li la veu va pensar que aquella noia era massa jove per tenir un problema com aquell, però quan en asseure’s a la cadira reservada, situada just davant la noia, no va trigar gaire en comprendre la situació de la pobre xicota. La pell blanquíssima, gairebé transparent i llisa com la d’una monja, posat més aviat tímid, mans creuades a l’alçada de l’entrecuix i veu de flabiol: era bibliotecària, va suposar de seguida, i la va encertar. De seguida hi va empatitzar, amb una feina com aquella, tot el dia de cara al públic la pobra havia d’haver passat un bon tràngol.
La Míriam, que així es deia la bibliotecària, va explicar com de difícil li havia resultat mantenir la ment ocupada en altres coses, ella també ho havia amagat tot en un armari i n’havia llençat la clau. Però explicava que havia aconseguit sortir-se’n gràcies al ganxet. Misteri resolt, va pensar ell, ara entenia que la Míriam anés vestida amb peces de roba fetes de ganxet i de colors de dalt a baix. Deia que aquella activitat en tant que manual i repetitiva l’ajudava a mantenir les mans ocupades i la ment bloquejada i, així evitava caure en la temptació.
Ella va tenir molta sort, tant la família com el seu grup d’amics, sabien del seu problema i l’havien ajudada, actuant com a xarxa de suport. Des de feia mesos li encarregaven tot tipus d’articles: fundes pel mòbil, peücs, guants... tota mena de coses, fins i tot tenia una pàgina web i des de feia unes setmanes tenia un munt de feina, ja que havia rebut un encàrrec d’una empresa japonesa, per dissenyar i fer fundes de ganxet per tasses del vàter. La veritat és que se la veia molt esperançada, segons ella aviat podria deixar de treballar a la biblioteca, aquest era, segons la Míriam, el darrer pas i el definitiu. Ella estava convençuda que si deixava enrere aquell espai, que l’únic que feia era recordar-li constantment la seva debilitat, la seva vida canviaria definitivament.
L’Aurèlia va demanar una ovació per la Míriam, i ell no va dubtar en ser el primer en picar de mans, colpit per la difícil situació que havia travessat la Míriam i coneixedor de que el futur d’aquella bibliotecària portava inclòs, com a mínim, una tendinitis.
Ara li tocava el torn a ell, que amb cara de satisfacció es va presentar: Hola em dic Quim, com vosaltres jo també sóc ex- escriptor però ara ja fa més de tres anys que he aconseguit deixar d’escriure, fa més de tres anys que no escric ni una trista llista de la compra.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Jordi Mesalles Escudé

3 Relats

5 Comentaris

911 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00