Història d'una vida

Sant Martí de Llèmena. Luna, 23 anys.


Hi ha històries que no tenen ni un principi ni un final, el passat el present i elfutur es fusionen entre sí creant una atmosfera veritablement estranya.
I les històries expliquen una vida, i aquestes vides un conte. De fades o de terror, però sempre un conte.
M' agrada la pluja. Tothom hi busca explicacions. Però no en té, cau i ja està.No cau per l' existència d' un Déu imaginari ni perquè les criatures tinguin por.És un fenomen de la naturalesa, igual que jo. És una mescla de sentiments. És bé i maldat.Com jo.

T' has fixat mai en el que ens envolta? A vegades penso que tots vivim sota una immensa i fosca capa que ens allunya del exterior però que tapa, amb un dissimulo nul la nostra ànima de la resta del cos. L' ànima resta empresonada dins el cor.

És falsa la creença de que un cos mor però l' ànima roman dins saecula saeculorum.
Hi ha cops que l' ànima mor i el cos segueix vivint.
Ja torna a ploure. Ja torno a estar sola.
Sento com l' aigua de la pluja cau sobre la meva front, entra a l' ull, es coneix amb la llàgrima i juntes, fusionades entre sí, creen un oceà de sentiments en el meu rostre.

Ja torna a passar gent, mira les seves cares. Pretenen disfressar la feblesa humana amb una seguretat creada per ells mateixos, per nosaltres mateixos.

Ja que jo sóc una d' ells, tu ets un d' ells. Tots som tots.

Sant Martí de Llèmena. Luna, 16 anys.

Plou. Tinc fred, la solitud m' invadeix. Agafa'm, deixa'm anar, toquem, desitgem, no, no ho facis. Somia.

-Què somies?

-Amb tu.

Sento sorpresa, alegria, oh no! Tristesa, indignació. Ja neix ja afloreix, l' àngel de la llàgrima.

Tinc els sentiments espargits pel terra, a trossos. La gent els trepitja, els pega i els ignora. Però ja no senten, no tenen dolor, han deixat de viure.

Els sentiments resideixen al primer pis de l' Ànima. I l' ànima es mor, l' ànima em mira, l' ànima se'n va. Ha mort.

-Ho sento.

Per què dius ho sento? T' he dit que l' ànima ha mort, però el cos segueix vivint, viu allunyat, enganyat, traicionat....

I per això plores?

-Ploro perquè la teva ànima era la meva existència.

-Encara plou.

-Sí.

-És veritat, tens raó.

Ja no veig res, he deixat de veure.

Blanc...

Negre... Tot canvia de color.

Llum.

Foscor. Tot canvia.

Valentia, coratge, cansament, tristesa, alegria?, salvació.

Ja està.

-Benvinguda.

-On sóc?

Sant Martí de Llèmena, Luna 8 anys.

Ja no tinc por, abans, plorava per tot ara ja no. Ja sóc gran.

Quan arribo a casa la mama està cuinant. El papa mai hi és.

Ja fa temps que se'n va anar. No sé on és, el papa, la mama no en parla.

Només plora.

-Has vist com plou?

-Les fulles dels arbres semblen tambors al vent, que en ser tocats per l'aigua de la pluja saltironeja i la deixa caure.

Quant fa que no tens por?

-No ho sé. Plou.

Em mullo, vaig a casa.

-Demà tornaràs?

-Si plou sí. M' agrada la pluja.

A mi també, la verdor de l' herba i el color groguenc de la tulipa sembla que cantin una trista cançó de benvinguda, i el ocells i els cirerers creen l' harmoniós paisatge que ens acompanya cada dia, cada nit i la resta de les nostres vides. La pluja és la seva alegria, les llàgrimes del cel la seva esperança i el Sol...el Sol la seva mort.

-No ho he entès.

Ja ho entendràs quan l' innocència es separi de tu.

Fins una altra......Com et dius?

-Ànima.

-Ens coneixem?

-Ja ho descobriràs.

Sant Martí de Llèmena, Milions d' anys.

Sento cada presència i cada sospir dels éssers que habiten, caminen, corren o passen per Mi.

Tenia la capacitat de comprendre i endevinar com eren, qui eren i què sentien les persones que caminaven pels meus camps.

Fins que va arribar un misteriós personatge de mirada trista i perduda.

Era una noia, va arribar amb Mi de ben petita i la vaig acaronar amb les branques d' un arbre.

Sabia que tenia alguna cosa que jo mai tindria, i alhora sabia el mal que em podia arribar a fer, ja que per més que desitgés mai seria ella.

Dia rere dia la Luna (així es deia la noia) provocava uns sentiments desconeguts fins a llavors per Mi.

Ella no sabia que jo cada vegada estava més pendent d' ella que de qualsevol altra habitant.

I així varen anar passant els anys, jo cada vegada em vaig tornar més obsessiva amb ella, i ella...ella, anava creixent i canviant.

Però hi havia una cosa en ella que no va canviar, cada nit, s' asseia a un banc a pensar. Jo l' observava intrigada en què devia estar pensant, i si es donava compte de que la meva obsessió em desbordava per cada rafegada d'aire que inhalava i deixava en llibertat .

Jo cada dia que passava no aguantava més i desitjava saber què pensava del món que la rodejava, de la gent, i sobretot de Mi.

Així que un dia fent mal ús del poder que se'm va concedir, vaig entrar en ella, i minut a minut, segon a segon, m' anava apoderant de la seva ànima, del seu cos, però mai vaig poder arriba a la ment que tant desitjava conèixer.

Una nit, mentre la Luna parlava amb Mi, la vaig començar a acaronar amb les branques d' un roure, a poc a poc les carícies es varen tornar fortes i violentes

fins que la van conduir a la mort.

Ara, ja tot s' ha acabat.

Totes aquestes històries són una Vida. Ara, tot és decisió teva triar si és vertadera o no.