El mirall

A través del mirall...com deu ser la vida a través del mirall?
Deus patir, deuen existir els sentiments vertaders? Deu ser tot fals, una aparença, una absurda realitat?
O potser allò és la realitat, i som al costat equivocat del mirall...Potser els éssers humans no hauríem de patir, no hauríem de sentir, no hauríem d'estimar.
Si ho pensem bé, tot, absolutament tot, ens condueix al dolor, al patiment, al sofriment.
Podem tenir grans moments de plaer, de felicitat, de satisfacció, però no t'enganyis amic, no és res més que l'entremès del dolor. Ja que el plat final és la mort.
Però la mort és dolor? La mort és alliberació, és la fi de tots els mals, quan morim ja no podem fer més mal, ni ens poden fer més mal.
Rectifico, podem fer mal; però no en tindrem la culpa. Tothom enyora un ésser estimat que ha mort, però aquest no en té cap culpa, que l'enyoris. Així doncs, no produeix ni crea dolor, perquè és mort.
I l'antònim de mort; naixement, és l'inici d'una tortura amb un sol final.
Quan naixem, és tot una parafernàlia, perquè al cap de poc ja comencem a fer mal, ja ens comencen a fer mal... I doncs, perquè naixem?
No ho sé, no sé perquè naixem. Naixem per una raó, i no crec que aquesta raó sigui que hàgim de finar...Però és que què fem, a la nostra vida? Vivim dels altres, gastem diners ens absurditats, ens droguem, fem mal a qui encara no hem fet mal, ens fan mal ( per compensar la balança...) i finalment ens en anem a l'altre barri.
Quina existència, no?
El problema està quan fem una cosa que ens produeix plaer, felicitat, tristor i dolor alhora.
O sigui el problema està en quan estimem. Estimar ens produeix dolor, però ens fa estar vius, i tots desitgem ( o hauríem de desitjar) viure.
També és cert que tots desitgem estimar i ser estimats, però fem mal i ens fan mal. Sempre, encara que no volem, acabem fent mal a aquella persona que estimem, i aquella persona ens acaba fent mal.
Així doncs...som sadomassoquistes?
Però per què estimem? per què? Ho necessitem, és imprescindible? Algú pot viure sense estimar ni ser estimat? I si aquesta persona existeix i pot viure, com viu? Quines necessitats té? ( que algú em doni el seu número de telèfon...)
I la felicitat nascuda d'estimar i ser estimar, compensa el dolor que aquest mateix sentiment produeix?
Si la resposta és que sí ho compensa voldrà dir que no tot és mal en aquest món, i que a pesar de ser dolents per naturalesa també som capaços de ser bons. Però si la resposta és que no significarà que som massoques, i que a part de ser dolents som burros.
Però, oi que és bonic aquest sentiment? Potser és que ens deixem emportar per la bellesa, no?
Estimar és bell, nosaltres som simples, no ens compliquem la vida amb paradoxes i veiem només la primera capa, la més superficial de les coses, així és molt fàcil viure eh? Doncs...així és viure al costat fals del mirall... o potser és el cert i els que no som tan simples ( visca la prepotència!) ens vam equivocar de costat al néixer?
Sigui com sigui, continuem vivint, que cada dia hi ha noves raons per viure ( i també per morir, però encara no ha arribat la nostra hora; hem de donar molta guerra).