Cercador
Hem fet sort
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Tant ells com jo vivíem força deixats de la mà de Déu. Et compren -gràcies!-, et treuen d'un espai d'emmagatzematge-exposició on ets un mer clon d'altres com tu i se t'enduen per esdevenir especial (així vull creure-ho). Em van posar al pati i a vosaltres per allà al voltant en una disposició inelegant que pretenia ser pintoresca. No, no vam trigar gens en copsar-ho: els mancava bon gust, una sensibilitat estètica que nosaltres anhelem, una mena d'amor. Us van omplir de terra bona barata -quina combinació!-d'un sac d'una cadena de gardens. Per imitació -la il·lusió és tan diferent!- us van plantar pensaments sense pensar-s'ho gaire i algun cyclamen dels petits, aquells que desprenen una delicada flaire que no oloraven. Amb la nostra presència havien enllestit el pati d'unifamiliar adossada. Costava, de comunicar-nos amb la gespa artificial, tan lineal. que les formigues l'ofenien i alguna cosa deurien captar, que en van marxar fastiguejades d'aquells camins incerts de material depriment.
Encara és l'hora que no comprenc com és que us van adquirir de terrissa artesanal i a mi de teca suprema si el que ens envoltava era un tot made a la Xina de menys qualitat (i el que en aquell indret comporta). Cadires de plàstic de to marró que l'àvid astre rei va anar engolint voraçment. De les escletxes resultants se'n van fer càrrec curant-les amb una cinta adhesiva i va que xuta.Els coixins d'estampat mediocre hi feien encara conjunt i continuaven acollint l'escarxofamenta de culs flàccids i amples no pas per herència sinó per manca de vehèmencia en hàbits i dieta -no em marxen uns articles de revista de vida sana amb què per casualitat em van embolicar quan em van traslladar.
Se us hi van fer herbes, al cervell. Només us regava la pluja, ben d'agrair. A mi em treia la pols amb les seves dutxes...llàstima del matís deterioraire. Sóc de sol i serena, estimo tots els cels...però se m'ha de cuidar. Les burilles ni les posaven en la col·lecció de cendrers-souvenir de llocs turístics estereotipadíssims. Jo col·leccionava cremadetes.
Si les seves converses haguessin estat nodridores! No:m'involucionaven l'existència. Calia no escoltar.
Un cop atzarós, destí que té part mana, i com qui no vol la cosa -que sí que la vol- ens van abandonar a tocar d'uns contenidors. Tenien pressa per vendre l'habitacle (llar?), enllestir un divorci amb immediatesa, tot ben comú.
Sort que vam ser recollits i reutilitzats. Ser duts a lloc amb un tractor simpàticament trontollaire augurava somriures. Efectivament: a la casa de pagès en vies de reconstrucció hem estat valorats, mimats. Formem part del paisatge. Vosaltres atapeïts de bella flor de temporada o silvestre. I jo, amb una discreta lluentor de vernís, amb la superfície plena de càntirs, gerres i plats de ceràmica. I el millor: sento mots frescos, que són llum que se m'encomana.
Encara és l'hora que no comprenc com és que us van adquirir de terrissa artesanal i a mi de teca suprema si el que ens envoltava era un tot made a la Xina de menys qualitat (i el que en aquell indret comporta). Cadires de plàstic de to marró que l'àvid astre rei va anar engolint voraçment. De les escletxes resultants se'n van fer càrrec curant-les amb una cinta adhesiva i va que xuta.Els coixins d'estampat mediocre hi feien encara conjunt i continuaven acollint l'escarxofamenta de culs flàccids i amples no pas per herència sinó per manca de vehèmencia en hàbits i dieta -no em marxen uns articles de revista de vida sana amb què per casualitat em van embolicar quan em van traslladar.
Se us hi van fer herbes, al cervell. Només us regava la pluja, ben d'agrair. A mi em treia la pols amb les seves dutxes...llàstima del matís deterioraire. Sóc de sol i serena, estimo tots els cels...però se m'ha de cuidar. Les burilles ni les posaven en la col·lecció de cendrers-souvenir de llocs turístics estereotipadíssims. Jo col·leccionava cremadetes.
Si les seves converses haguessin estat nodridores! No:m'involucionaven l'existència. Calia no escoltar.
Un cop atzarós, destí que té part mana, i com qui no vol la cosa -que sí que la vol- ens van abandonar a tocar d'uns contenidors. Tenien pressa per vendre l'habitacle (llar?), enllestir un divorci amb immediatesa, tot ben comú.
Sort que vam ser recollits i reutilitzats. Ser duts a lloc amb un tractor simpàticament trontollaire augurava somriures. Efectivament: a la casa de pagès en vies de reconstrucció hem estat valorats, mimats. Formem part del paisatge. Vosaltres atapeïts de bella flor de temporada o silvestre. I jo, amb una discreta lluentor de vernís, amb la superfície plena de càntirs, gerres i plats de ceràmica. I el millor: sento mots frescos, que són llum que se m'encomana.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436646 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com