Gual

Omple'm de veritats aquesta mentida, et podia haver dit aquella tarda, mentre una pluja absent copejava els vidres. Però el que realment desitjava era que deixésis de dir-me la veritat. Em vas mirar des d'una distància insalvable, quan tan sols estaves a dos centímetres dels meus llavis. No te'n adonaves. Tenies las mans calentes com mai, i jo no podia parar de tremolar. Vaig cantar-te, superant tota la meva por, cantar-te el què no podia parar de sentir. Una rere una altre, gaudint del silenci, l'únic amic meu. Tancaria els ulls, acariciant el teu rostre, i m'enfonsaria, fins a arribar a pensar què que em tapis la mirada amb les mans i em besis, no ho somnio. Et volia explicar que el sol, lluita cada dia per no marxar, lluita per mi, perquè la lluna no aparegui, ara que ja no es necessita. Però no pot, i per això s'amaga. Plora. Plora i em mulla, ajudant-me a dissimular les llagrimes que cauen, esperant que algú que no tornarà, les salvi.
Em demanes perdó. Perdona'm tu.