Gràcies Mario (tercera part)

Alguna vegada m'havia encegat per alguna noia, però era tan sols l'il.lusió que ella fos diferent: aquell ésser tan dèbil però no menys que l'home. Però a mi els homes no m'atreien, entre ells i elles s'encaparraven a no fer desapareixer el maxisme en el món. No entenia com moltes dones s'avergonyien de follar si se'n morien de ganes. No s'accepten, pensava, i menys amb el tema del físic, no entenia que algú no s'acceptés, o sigui, adéu i fora!.
Amb les amigues tot era més fàcil, fèiem l'amor, a vegades de cos, i altres de ment, però sempre entregats sense exigències ni imposicions. Era tendresa i coneixement, confiança i amor. Jo em follava les desconegudes i feia l'amor amb les amigues, encara que és cert que a vegades començavem fent l'amor i acabàvem follant com desesperats.
Quan trobava la clàssica noia recatada, esclava de la seva educació, demanant-me calma i tranquilitat, a poc a poc, i sobretot respecte, al moment se m'obria de cames demanant que li enclastés tota le seva incoherència entre les cames. A l'endemà li recordava el seu error i li feia veure la seva gran mentida i marxava, acompanyat de retrets e insults. Fàcil solució a un desig que tant li costava controlar.
Un dia, al cinema ,la meva gran passió, va arribar als meus oïdes unes magnífiques paraules del no menys magnífic Eusebio Poncela, a la película "Martin Hache", que sempre més m'han acompanyat.
-"yo me follo las mentes,hay que follarse las mentes,no las personas"
El cinema era sens dubte el lloc on incubava les meves depressions i també en molts casos era la meva aspirina contra elles. A la meva vida dues películes m'han marcat definitivament el rumb. En la meva adolescencia la ja comentada "Martin Hache", quan en un moment del film la gent de la sala plena a vessar quedava sorpresa i admirada amb el protagonista de la película, un noi que exigia al seu pare el dret de no ser res, de no triomfar. Mirant una escena, en la qual es veu el discurs que el noi reivindica davant del seu pare,em vaig somergir en una transformació pantalla-jo, jo-pantalla, em va sorpendre que la gent admirés aquell adolescent que tant incomodaria a la majoria de pares, en aquell instant l'adolescent era jo. Vaig veure clar que la gent estava embobada observan el que mai serien, allà vaig decidir que seria jo mateix per sempre més.
Quan vaig rebentar el meu últim grà de la cara va apareixer la gran obra mestra, curiosament també era una película amb accent argentí, "El lado oscuro del corazón". Mai vaig deixar de mirarla i mai podré oblidar l'orgasme mental que em va produir algunes culminacions cinèfiles d'aquell tresor.
Vaig descubrir entre imatges un poema que sempre restaria al meu costat, "No te salves", de Mario Benedetti, i es va esdevenir el meu himne. Quant ja cansat de tanta lluita m'acomodava en el benestar, la veu i les paraules d'aquell poema em despertaven i em retornaven el meu jo.
I es cert, vaig marxar ,ara ja fa 15 anys de tot això ,i no recordo quan va ser ,però un bon dia el poema de Mario el devia fer servir de paper higiènic, perqué a fé que estic salvat, i ara recordant totes aquestes aventures m'he retrobat a mi, quan era infant i em van explicar la bíblia, em va semblar un conte bonic però igual de creible que la meva historia.
Aixó sí, en alguna cosa he millorat, ja no tinc cabell i tinc una panxa esplèndida i mireu, em miro al mirall i em sento feliç, que us sembla el canvi?
Jo crec que el temps dirà si he escollit el camí correcte però ara ho deixo estar, que he d'acabar uns informes per demà, encara que tampoc m'importa ja que jo sóc l'amo del meu temps, ai,perdó!, de la meva empresa