Globalize_cap.III-IV

III

Nahira es passava els matins a casa la seva tia Margarita, que l'acollí després de la sobtada mort dels seus pares, quan tenia només sis anys. S'ocupava del manteniment de la casa, ja que Margarita passava part del dia fora, pintant façanes, interiors, i altres. Nahira l'ajudava puntualment, tot i que semblava que a la seva tia li fes certa angúnia que l'acompanyés.
Sovint Artur s'apropava fins a casa seva sortint del teatre i la convidava a dinar, ja que sabia que detestava la cuina de la seva tia, que orgullosa de mena, mai s'havia disposat a deixar en mans de la seva neboda algun dels àpats diaris. Tot i això, no acostumava a acceptar l'oferta, i l'acompanyava, però refusant el menjar. Quasi cada dia es repetia la mateixa escena, i Artur acabava mig obligant-la a partir-se els postres amb ell, que acceptava amb resignació.

Divendres. Tornaren a la fàbrica. Cada vegada hi havia més coses. Nahira havia portat el cavallet i capses de pintures, pinzells, teles. Tot i guardar gran part del material al taller improvisat, pintava sempre a l'altra part de la sala, argumentant que la manca de llum natural i la fredor de l'entorn no la inspiraven. Havien passat la tarda netejant els vidres de les finestres, encara marcats de greix d'anys de maquinària en funcionament, i buscant la posició exacta d'una enorme planta d'interior que Jaume havia agafat de son pare sense que se n'adonés, i que s'enfilaria per uns fils que havia alineat a la cantonada que feia la paret vermella amb la cortina de vellut.
L'estanteria plena de llibres diversos. Des de clàssics de la literatura universal, poesia, diccionaris... fins a revistes i àlbums de fotografia, imatge, música.
Era de nit. Nahira traçava el contorn d'algun personatge imaginari a la tela. Artur observava la sala. Jaume, llegint les instruccions d'us d'una pistola de pintura, alçà la vista.
-Què hi pintaries allà, al costat de la papallona? -digué Artur.
-Què podria pintar-hi?
-Alguna cosa... immaterial.
-Com ara què?
-La música?
Artur s'aixecà i s'apropà a l'escriptori. Amb els altaveus alçats darrera seu. Fumava. Els discos de vinil. Power, volum. Start; l'agulla. Fumava. Els auriculars. Start; l'agulla. La repetició sistemàtica de la música, Jaume traçava un cercle. Actuava talment com un mantra, atribuint al qui l'escolta la capacitat de submergir-se en ell; entrava una melodia, el color verd trencava amb la solitud de l'esbós, fins ara negre. Fumava. Nahira deixava el pinzell; entrava una segona cançó. La imatge prenia significat: significat abstracte. Desapareixia el bombo, Nahira s'introduïa en l'ambient distès del ritme i els efectes. Fumava. Es movia d'acord amb el temps i la dinàmica del so. So. Dansava. Fumava. Analitzaven amb gran apreciació qualsevol detall mínim: la perfecció de la simplicitat.

Jaume havia quedat completament adormit sobre els matalassos. Devien ser les tres de la matinada. Soroll reiterat de l'agulla, fregant el límit del disc, que no parava de girar. Artur admirava perplex el balanceig dels cabells de Nahira que, arrepenjada a la finestra, amb el porticó obert, observava immòbil el cel; sense parpellejar.
-Com el descriuries? -preguntà ell.
-Com?
-Estaves mirant el cel, oi?
-Sí. Com el descriuria? [...]
-Com el descriuries.
-Preciós.
-Com la papallona? -digué ell assenyalant el dibuix de la paret.
-No exactament. La papallona és més realista.
-Què t'ho fa pensar?
-És preciosa a simple vista, però amaga el passat d'una eruga fastigosa, com tot.
-Cap bellesa esdevé intacta.
-Cap bellesa esdevé intacta -tornant a mirar el cel.

Se li tancaven els ulls, i la fortor de l'ambient el marejava. Tornà a mirar Nahira. Mirà el cel.
-Vols veure'l més de prop?
Silenci.
-Fa un parell de dies -insistí ell- vaig pujar per les escales de l'altra nau, crec que no hi hem anat mai tots. Està tot per terra, però arriba fins un terrat bastant ample.
Cap soroll envoltava la nit. Cap crit. Ni pudor de cremat. La rajola del terra estava fragmentada, i caminaven sobre una fina capa de pols; guix. Un passadís fosc, olor d'humitat. Les escales d'espiral, i la barana trencada. Finalment una habitació fosca, una taula de despatx corcada de les potes, una capsa plena de cargols rovellats, i fotografies velades pel terra. Al final de l'habitació una porta baixa, oberta, i unes escales estretes.
Cap obstacle envoltava aquell cel. Cap núvol. Ni llum de ciutat. S'assegueren a un pedrís del cantó de la porta.
Silenci.
-Creus que podries arribar a dominar-lo?
Artur reflexionà, sobtat per la pregunta.
-No sé si t'entenc.
-Dominar-lo. Ser part d'ell, entendre'n la immensitat; comprendre'n les incògnites.
-Prou difícil se'm fa creure-me'l. Mai m'havia plantejat res semblant.
Nahira havia canviat de posició, i ara la seva mà fregava el colze d'Artur. Movia els dits molt lentament. Artur sentí una esgarrifança. Es col·locà bé el rellotge, i apujà el braç, poc a poc. Ara les puntes dels dits es fregaven les unes amb les altres. S'incorporà, Nahira, apartant-se els cabells de la galta, i li agafà la mà; fort. Artur s'inclinà poc a poc i li feu un petó als llavis, suau, intens.
Un soroll espantà Nahira i es girà. Un gos, de pelatge fosc i deteriorat, de mirada cansada, els observava. Lentament s'apropà a la porta i, mica en mica, s'esvaí el soroll del seu caminar tranquil.











IV

L'olor seca i estrident de les dues, havent dinat, l'havia transportat anys enrere: aquell carreró sense asfaltar, esguardat per dos petits murs de pedra, que servien de tanca per les cabres d'un pagès supervivent on, a l'estiu, la calor intensa semblava queixar-se; i al fons, la vella masia abandonada, derruïda en gran part, on des del jardí ple d'herba alta s'hi apreciava el color de l'horitzó, més clar que mai. Devia fer deu anys; tot era diferent.
Passejava pel centre d'aquell poble que algun dia havia estat discret i respectable, arraconant-se entre les ombres per evitar la fortor del sol de migdia. Nahira no l'havia acompanyat a dinar, i aprofitava per recórrer poc a poc tots els racons que li servien per evocar records no massa llunyans, però borrosos.
Arribava al límit del casc antic, a l'abandonat taller dels ebenistes. S'assegué a una pedra rodona, alta.






Li costava respirar i tenia la cara plena de fang. Un núvol gris tapava el sol, i sentia dolor al clatell. S'incorporà poc a poc, i aclarí el fum, dens, filtrant-se pels seus pulmons. Li picaven els ulls. Alguna cosa cremava i no aclaria ben bé el què. S'aixecà esforçant-se. L'antic taller. La paret del cantó havia desaparegut, i un gran foc assedegat engolia tot allò que podia, fins tot el que hauria semblat impossible. Li tremolaven les mans. Algú gemegava a pocs metres. Quietud. S'apropà al soroll i descobrí el cos d'una persona que es movia amb dificultat. La seva mirada negada de por i dolor el travessà com si es tractés del propi foc, semblava que la tranquil·litat que l'home havia adquirit al reconèixer el rostre d'Artur li havia permès parlar.
-Torna a casa, que no se l'emportin.
Tancà els ulls i recuperà la serenor, aquest cop definitiva.

Un dia després, escoltà pels carrers el rumor de que la policia havia col·locat un explosiu a l'antic taller, perquè feia temps que s'hi reunien assemblees del Front massa ben organitzades. Havia sentit que el seu pare formava part del cercle de coordinadors de les assemblees, i que la seva mare havia estat detinguda i incomunicada per col·laboració il·lícita. Tot i així res anava més enllà de comentaris en veu baixa, ningú volia arriscar la seva condició de sedentari acomodat. Silenci. Quietud. Silenci. Ni tan sols la gana d'un dia l'havia empès a aixecar la mirada del terra, i ara restava assegut al llit; la mirada trencada. Silenci. Cap resposta. Silenci.