Globalize_cap.I-II

I

-Quina casualitat, avui tot el poble torna a fer la mateixa olor.
-Fa massa que dura la tonteria,
-Sembla que no se n'adonin, els prenen per imbècils i els utilitzen descaradament.
-Què vols fer-hi? Tan uns com altres sempre es creuran en possessió de la raó absoluta, ara ja els queda poc per acabar de destrossar-ho tot, i nosaltres no hi podem fer gaire.
Durant anys, la situació laboral a Europa havia estat més que una simple fase d'afebliment: el monopoli del mercat per les grans empreses, la dependència de la indústria tercermundista a mans de màfies legalitzades, la diferència notable entre grans empresaris i treballadors, i la manca de recursos i d'informació cada vegada més elevada en la gent del poble, de les ciutats, dels barris, complementada també per l'abús massiu dels massmedia en el control dels mitjans de comunicació i la publicitat, i l'estricticitat d'una llei cada cop més acomodada als seus creadors; cada cop més inútil. El control social s'havia accentuat de manera exagerada, fins que els documents d'identitat foren substituïts per un microchip destinat a la "gestió del benestar social i la seguretat ciutadana", castigant així tots aquells que s'oposaren al seu ús. Els assassinats desconsiderats i fora de context abundaven, i tots esdevenien casos irresolubles per a la Llei.
A Espanya, les organitzacions polítiques en posicionament al sistema establert es decidiren, potser com pocs cops s'hagi vist en la història d'aquest país de sang absolutista, unir-se per fer front comú. La bona fe però, no va impedir l'entrada d'infiltrats d'Estat en les assemblees, il·legalitzades aleshores, que van propiciar la crema dels productes i indumentària dels alts empresaris com a prototip activista, fins i tot arribant a considerar enemics aquells que produïen per a la venta independent i autònoma, que al principi havien declarat com a necessaris per a l'abast dels pobles. També l'ús abusiu de la cocaïna com a eina d'eficàcia en l'acció directa política, introduïda pels mateixos governants, afeblia cada cop més el moviment. Tot això no era cap secret, ni formava part d'una nova llegenda més, però sovint l'ambició supera la realitat.




II

No tenia massa feina, decidí arribar-se fins a la fàbrica, una antiga indústria tèxtil abandonada que serví de magatzem d'una colla de traficants de droga dura que havien desmantellat. Tot i que gran part de la construcció estava en mal estat, havia trobat junt amb dos amics un segon pis amb un parell de sales dignes, i havien decidit arreglar-ho i convertir-ho en alguna cosa més que un munt de pedra amuntegada i inservible.
-No crec que es faci molt pesada la neteja, tampoc hi ha molta merda -va intervenir Jaume amb seguretat.
-Mentre retirem tota aquella pila de pedres, això es neteja una mica, es pinta, i au!
-I qui ho pinta, Nahira? -una tercera veu s'introduí a la conversa.
Havia estat absent al llarg de l'arribada. Aquest era el segon cop que entraven, i tornava a apreciar la mateixa sensació: l'olor d'antiguitat i pols i l'absència de fums negres de plàstic cremat o benzina malgastada; les bigues trencades, la seguretat d'un lloc tan menyspreat.
-Em sembla que primer haurem de rascar tot aquest guix que cau a trossos.
Semblava que en qüestió de segons havia canviat la seva fesomia, i ara afirmava amb entusiasme la possibilitat de rehabilitar l'espai, el qual fins ara veia una mica massa inestable. Massa decepcions com a conseqüència de la idealització de projectes i somnis frustrats li havien ensenyat a replantejar-se les coses sempre objectivament. Artur s'autoconvencia de no creure en la possibilitat de fer d'aquella sala buida un racó magnífic, però tot i així somiava sense adonar-se'n.
-Doncs potser que ens hi posem, perquè estem perdent el temps.
Nahira tenia una gràcia en articular determinat somriure segons la intencionalitat amb què deia les coses, que era capaç de tombar qualsevol argument tan aviat com de fer sentir única a una persona.

Passaren tres setmanes. Havien pintat les parets de colors diferents. Una, la mes grossa, de color vermell. Blau elèctric la lateral dreta, taronja on hi havia la porta violeta, i verd clar la paret on dues grans finestres que donaven a un pati interior permetien l'entrada de llum; el sostre negre. Una altra habitació, més discreta, la utilitzaven per deixar-hi eines i pots de pintura, fustes, etc., i rascant el guix havien descobert una porta tapiada per aquest, que donava a una sala molt petita amb un lavabo i una pica.
Havien col·locat un sofà força llarg d'esquena a la paret verda. Un sofà baix amb una funda de color de crema, molt suau, que havien comprat per pocs diners a un home que es venia els mobles del pis, perquè deia que marxava del país i no tenia prou diners per pagar el transport de tant de material. El mateix, que els agraïa la compra argumentant que li sabria molt de greu que tot allò quedés en desús, i que aquell sofà no l'havia volgut ningú perquè era massa arran de terra, els regalà una butaca, dues cadires i una taula escriptori, típiques d'alguna descripció romàntica, més deteriorades en general, però boniques. Es notava que l'home s'estimava tot allò que integrava casa seva com si fos part d'ell mateix.
La taula la posaren de costat tocant just amb el baix de la finestra, amb una de les cadires, a un pam del sofà, i a la paret del darrera, la vermella, Jaume hi entatxonà una estanteria de fusta i la segona cadira al costat, tocant la mateixa paret. La butaca davant del sofà.
Com que la sala era prou gran, l'havien separat en dos amb una cortina grossa de vellut vermell molt fosc. L'entusiasme fa meravelles.
Artur no acabava de veure molt clar tot allò, però cada cop que entrava allà dins experimentava la mateixa sensació, i fou aquesta la que l'impulsà a tirar endavant el projecte, així com també la il·lusió de Nahira i Jaume.

Era tard, i Jaume havia marxat no feia gaire. Artur i Nahira estaven al sofà asseguts i completament en silenci. El cansament els havia abatut, sobretot a Nahira, que acostumava a tenir la paraula fàcil, a diferència d'Artur.
-I l'electricitat? -Nahira trencà el silenci.
-T'anava a dir el mateix. Estava pensant que podria portar els plats.
-No se m'havia acudit fins ara. Creus que n'hi haurà?
-No ho sé, hauríem de comprovar-ho. Diria que al costat de la porta hi havia dos endolls.
S'aixecaren i Nahira es dirigí cap a l'habitació petita. En va sortir amb un llum vermell petit, i s'ajupí vora l'endoll.
-Vine, ajuda'm, que el sòcol està mal posat i em tapa l'entrada.
Artur s'inclinà per ajudar-la. Els cabells recollits de Nahira, foscos, lleugerament ondulats, li fregaren la galta. Tancà els ulls il·luminat; efectivament hi havia electricitat. Nahira enfocà el llum cap a la paret amb gràcia.
-Doncs sí, podràs portar els plats, tu, però millor que no n'abusem gaire; pura precaució.

Ja fosc, i com cada dia, Artur tornava a casa seva. Allà mai res havia funcionat com en una família normal, i els seus pares, tot i que se l'apreciaven, ni tan sols l'esperaven per sopar. Es trobava el seu pare -treballador d'una de les fàbriques més ben valorades al poble, inclòs pels qui s'aixecaven amb el Front- a l'escriptori, llegint, i la seva mare -secretària d'una oficina d'advocats- mirant la televisió, que tot i queixar-se de la programació estúpida mai deixava de mirar-se-la. Havent sopat, ell s'estirava al llit, es posava música, i sovint escrivia. No s'atrevia a anomenar poesia tot el que redactava, perquè no creia que arribés a ser-ho, però era un secret que l'omplia, una mena de tresor, un tresor massa considerat sentimentalment com per gaudir de gaire valor material; massa valor sentimental.
Es posà a dormir, els matins d'entre setmana es llevava d'hora per anar al teatre, un Liceu en miniatura com li'n deia el responsable, on treballava ajudant a l'encarregat del manteniment de l'escenografia i els aparells tècnics dels espectacles.

L'endemà a la tarda, ja com de costum, tornà a la fàbrica. Sentia soroll a dintre.
-Hòstia, m'has espantat tio, pensava que no hi hauria ningú.
Jaume, que pintava amb esprais una planxa de fusta que havia disposat a la part que encara estava buida de la sala, s'apartà la màscara de filtre somrient.
-No fa gaire que sóc aquí, que avui m'he quedat a ajudar el meu pare als hivernacles. Per cert! Mira rere la cortina, he deixat dues taules, un parell de matalassos i alguns coixins, que avui li he agafat la furgoneta a me mare. I també hi ha una catifa bastant grossa de ratlles que he trobat a les golfes, allà a casa.
-Perfecte, ara miro què tal. Jo he dut els plats i un parell d'altaveus, que ahir amb la Nahira vam descobrir l'electricitat, nano.
-Oh, fantàstic! Abans pensava que aquí hi faltava música. Te m'has avançat.

Una taula baixa i ampla, que acabaria sobre la catifa, entre el sofà i la butaca. Una altra de petita al costat de la butaca, i els dos matalassos a la paret, traçant un angle de 90º amb el sofà, coberts de coixins. Sobre l'escriptori, la taula de mescles amb els cables i els dos plats giradiscos.
-Em sembla que demà portaré dos llums blaus que tinc a casa i no faig servir per res. Això ha d'agafar una mica de color.
-Bé, jo buscaré algun llum gros per aquí, que pintar a les fosques se'm fa complicat.
-Ah, que ja has decidit que això serà el teu taller?
-I el de la Nahira, ahir em va comentar que portaria aquí el seu cavallet i les pintures, que a casa mai troba el moment per posar-s'hi.

Entrà Nahira i s'assegué als matalassos.
-Tercer assassinat insòlit al poble en una setmana, qui serà el següent?
Jaume i Artur es miraren sorpresos pel to sarcàstic de la notícia, però actuaren com si res; el costum els havia habituat a la situació.
-Això és nou? -digué Nahira passant lentament la mà pels coixins. S'estirà poc a poc- M'hi agrada...
Artur muntà els aparells de música, amb els altaveus alçats
darrera seu. Mirava a Nahira estirada. Fumava. Els discos de vinil. Power, volum. Start; l'agulla. Fumava. Els auriculars. Start; l'agulla. So. La repetició sistemàtica de la música actuava talment com un mantra, atribuint al qui l'escolta la capacitat de submergir-se en ell, d'analitzar amb gran apreciació qualsevol detall mínim: la perfecció de la simplicitat. Podia haver passat una hora i només feia vint minuts que punxava. Nahira pintava a la paret taronja. Ell es tragué els auriculars.
-Una papallona?
-Exacte -respongué sense girar-se.
-I per què?
-M'agraden.
Artur agafà un pot d'esprai, i escrigué una frase sota el dibuix.
-Cap bellesa esdevé intacta? -preguntà ella amb curiositat.
-Exacte.
-I per què?
-M'agrada.