GLOBALENCE__global decadence__

I

-Quina casualitat, avui tot el poble torna a fer la mateixa olor.
-Fa massa que dura la tonteria,
-Sembla que no se n'adonin, els prenen per imbècils i els utilitzen descaradament.
-Què vols fer-hi? Tan uns com altres sempre es creuran en possessió de la raó absoluta, ara ja els queda poc per acabar de destrossar-ho tot, i nosaltres no hi podem fer gaire.
Durant anys, la situació laboral a Europa havia estat més que una simple fase d'afebliment: el monopoli del mercat per les grans empreses, la dependència de la indústria tercermundista a mans de màfies legalitzades, la diferència notable entre grans empresaris i treballadors, i la manca de recursos i d'informació cada vegada més elevada en la gent del poble, de les ciutats, dels barris, complementada també per l'abús massiu dels massmedia en el control dels mitjans de comunicació i la publicitat, i l'estricticitat d'una llei cada cop més acomodada als seus creadors; cada cop més inútil. El control social s'havia accentuat de manera exagerada, fins que els documents d'identitat foren substituïts per un microchip destinat a la "gestió del benestar social i la seguretat ciutadana", castigant així tots aquells que s'oposaren al seu ús. Els assassinats desconsiderats i fora de context abundaven, i tots esdevenien casos irresolubles per a la Llei.
A Espanya, les organitzacions polítiques en posicionament al sistema establert es decidiren, potser com pocs cops s'hagi vist en la història d'aquest país de sang absolutista, unir-se per fer front comú. La bona fe però, no va impedir l'entrada d'infiltrats d'Estat en les assemblees, il·legalitzades aleshores, que van propiciar la crema dels productes i indumentària dels alts empresaris com a prototip activista, fins i tot arribant a considerar enemics aquells que produïen per a la venta independent i autònoma, que al principi havien declarat com a necessaris per a l'abast dels pobles. També l'ús abusiu de la cocaïna com a eina d'eficàcia en l'acció directa política, introduïda pels mateixos governants, afeblia cada cop més el moviment. Tot això no era cap secret, ni formava part d'una nova llegenda més, però sovint l'ambició supera la realitat.















II

No tenia massa feina, decidí arribar-se fins a la fàbrica, una antiga indústria tèxtil abandonada que serví de magatzem d'una colla de traficants de droga dura que havien desmantellat. Tot i que gran part de la construcció estava en mal estat, havia trobat junt amb dos amics un segon pis amb un parell de sales dignes, i havien decidit arreglar-ho i convertir-ho en alguna cosa més que un munt de pedra amuntegada i inservible.
-No crec que es faci molt pesada la neteja, tampoc hi ha molta merda -va intervenir Jaume amb seguretat.
-Mentre retirem tota aquella pila de pedres, això es neteja una mica, es pinta, i au!
-I qui ho pinta, Nahira? -una tercera veu s'introduí a la conversa.
Havia estat absent al llarg de l'arribada. Aquest era el segon cop que entraven, i tornava a apreciar la mateixa sensació: l'olor d'antiguitat i pols i l'absència de fums negres de plàstic cremat o benzina malgastada; les bigues trencades, la seguretat d'un lloc tan menyspreat.
-Em sembla que primer haurem de rascar tot aquest guix que cau a trossos.
Semblava que en qüestió de segons havia canviat la seva fesomia, i ara afirmava amb entusiasme la possibilitat de rehabilitar l'espai, el qual fins ara veia una mica massa inestable. Massa decepcions com a conseqüència de la idealització de projectes i somnis frustrats li havien ensenyat a replantejar-se les coses sempre objectivament. Artur s'autoconvencia de no creure en la possibilitat de fer d'aquella sala buida un racó magnífic, però tot i així somiava sense adonar-se'n.
-Doncs potser que ens hi posem, perquè estem perdent el temps.
Nahira tenia una gràcia en articular determinat somriure segons la intencionalitat amb què deia les coses, que era capaç de tombar qualsevol argument tan aviat com de fer sentir única a una persona.

Passaren tres setmanes. Havien pintat les parets de colors diferents. Una, la mes grossa, de color vermell. Blau elèctric la lateral dreta, taronja on hi havia la porta violeta, i verd clar la paret on dues grans finestres que donaven a un pati interior permetien l'entrada de llum; el sostre negre. Una altra habitació, més discreta, la utilitzaven per deixar-hi eines i pots de pintura, fustes, etc., i rascant el guix havien descobert una porta tapiada per aquest, que donava a una sala molt petita amb un lavabo i una pica.
Havien col·locat un sofà força llarg d'esquena a la paret verda. Un sofà baix amb una funda de color de crema, molt suau, que havien comprat per pocs diners a un home que es venia els mobles del pis, perquè deia que marxava del país i no tenia prou diners per pagar el transport de tant de material. El mateix, que els agraïa la compra argumentant que li sabria molt de greu que tot allò quedés en desús, i que aquell sofà no l'havia volgut ningú perquè era massa arran de terra, els regalà una butaca, dues cadires i una taula escriptori, típiques d'alguna descripció romàntica, més deteriorades en general, però boniques. Es notava que l'home s'estimava tot allò que integrava casa seva com si fos part d'ell mateix.
La taula la posaren de costat tocant just amb el baix de la finestra, amb una de les cadires, a un pam del sofà, i a la paret del darrera, la vermella, Jaume hi entatxonà una estanteria de fusta i la segona cadira al costat, tocant la mateixa paret. La butaca davant del sofà.
Com que la sala era prou gran, l'havien separat en dos amb una cortina grossa de vellut vermell molt fosc. L'entusiasme fa meravelles.
Artur no acabava de veure molt clar tot allò, però cada cop que entrava allà dins experimentava la mateixa sensació, i fou aquesta la que l'impulsà a tirar endavant el projecte, així com també la il·lusió de Nahira i Jaume.

Era tard, i Jaume havia marxat no feia gaire. Artur i Nahira estaven al sofà asseguts i completament en silenci. El cansament els havia abatut, sobretot a Nahira, que acostumava a tenir la paraula fàcil, a diferència d'Artur.
-I l'electricitat? -Nahira trencà el silenci.
-T'anava a dir el mateix. Estava pensant que podria portar els plats.
-No se m'havia acudit fins ara. Creus que n'hi haurà?
-No ho sé, hauríem de comprovar-ho. Diria que al costat de la porta hi havia dos endolls.
S'aixecaren i Nahira es dirigí cap a l'habitació petita. En va sortir amb un llum vermell petit, i s'ajupí vora l'endoll.
-Vine, ajuda'm, que el sòcol està mal posat i em tapa l'entrada.
Artur s'inclinà per ajudar-la. Els cabells recollits de Nahira, foscos, lleugerament ondulats, li fregaren la galta. Tancà els ulls il·luminat; efectivament hi havia electricitat. Nahira enfocà el llum cap a la paret amb gràcia.
-Doncs sí, podràs portar els plats, tu, però millor que no n'abusem gaire; pura precaució.

Ja fosc, i com cada dia, Artur tornava a casa seva. Allà mai res havia funcionat com en una família normal, i els seus pares, tot i que se l'apreciaven, ni tan sols l'esperaven per sopar. Es trobava el seu pare -treballador d'una de les fàbriques més ben valorades al poble, inclòs pels qui s'aixecaven amb el Front- a l'escriptori, llegint, i la seva mare -secretària d'una oficina d'advocats- mirant la televisió, que tot i queixar-se de la programació estúpida mai deixava de mirar-se-la. Havent sopat, ell s'estirava al llit, es posava música, i sovint escrivia. No s'atrevia a anomenar poesia tot el que redactava, perquè no creia que arribés a ser-ho, però era un secret que l'omplia, una mena de tresor, un tresor massa considerat sentimentalment com per gaudir de gaire valor material; massa valor sentimental.
Es posà a dormir, els matins d'entre setmana es llevava d'hora per anar al teatre, un Liceu en miniatura com li'n deia el responsable, on treballava ajudant a l'encarregat del manteniment de l'escenografia i els aparells tècnics dels espectacles.

L'endemà a la tarda, ja com de costum, tornà a la fàbrica. Sentia soroll a dintre.
-Hòstia, m'has espantat tio, pensava que no hi hauria ningú.
Jaume, que pintava amb esprais una planxa de fusta que havia disposat a la part que encara estava buida de la sala, s'apartà la màscara de filtre somrient.
-No fa gaire que sóc aquí, que avui m'he quedat a ajudar el meu pare als hivernacles. Per cert! Mira rere la cortina, he deixat dues taules, un parell de matalassos i alguns coixins, que avui li he agafat la furgoneta a me mare. I també hi ha una catifa bastant grossa de ratlles que he trobat a les golfes, allà a casa.
-Perfecte, ara miro què tal. Jo he dut els plats i un parell d'altaveus, que ahir amb la Nahira vam descobrir l'electricitat, nano.
-Oh, fantàstic! Abans pensava que aquí hi faltava música. Te m'has avançat.

Una taula baixa i ampla, que acabaria sobre la catifa, entre el sofà i la butaca. Una altra de petita al costat de la butaca, i els dos matalassos a la paret, traçant un angle de 90º amb el sofà, coberts de coixins. Sobre l'escriptori, la taula de mescles amb els cables i els dos plats giradiscos.
-Em sembla que demà portaré dos llums blaus que tinc a casa i no faig servir per res. Això ha d'agafar una mica de color.
-Bé, jo buscaré algun llum gros per aquí, que pintar a les fosques se'm fa complicat.
-Ah, que ja has decidit que això serà el teu taller?
-I el de la Nahira, ahir em va comentar que portaria aquí el seu cavallet i les pintures, que a casa mai troba el moment per posar-s'hi.

Entrà Nahira i s'assegué als matalassos.
-Tercer assassinat insòlit al poble en una setmana, qui serà el següent?
Jaume i Artur es miraren sorpresos pel to sarcàstic de la notícia, però actuaren com si res; el costum els havia habituat a la situació.
-Això és nou? -digué Nahira passant lentament la mà pels coixins. S'estirà poc a poc- M'hi agrada...
Artur muntà els aparells de música, amb
els altaveus alçats darrera seu. Mirava a Nahira estirada. Fumava. Els discos de vinil. Power, volum. Start; l'agulla. Fumava. Els auriculars. Start; l'agulla. So. La repetició sistemàtica de la música actuava talment com un mantra, atribuint al qui l'escolta la capacitat de submergir-se en ell, d'analitzar amb gran apreciació qualsevol detall mínim: la perfecció de la simplicitat. Podia haver passat una hora i només feia vint minuts que punxava. Nahira pintava a la paret taronja. Ell es tragué els auriculars.
-Una papallona?
-Exacte -respongué sense girar-se.
-I per què?
-M'agraden.
Artur agafà un pot d'esprai, i escrigué una frase sota el dibuix.
-Cap bellesa esdevé intacta? -preguntà ella amb curiositat.
-Exacte.
-I per què?
-M'agrada.


















III

Nahira es passava els matins a casa la seva tia Margarita, que l'acollí després de la sobtada mort dels seus pares, quan tenia només sis anys. S'ocupava del manteniment de la casa, ja que Margarita passava part del dia fora, pintant façanes, interiors, i altres. Nahira l'ajudava puntualment, tot i que semblava que a la seva tia li fes certa angúnia que l'acompanyés.
Sovint Artur s'apropava fins a casa seva sortint del teatre i la convidava a dinar, ja que sabia que detestava la cuina de la seva tia, que orgullosa de mena, mai s'havia disposat a deixar en mans de la seva neboda algun dels àpats diaris. Tot i això, no acostumava a acceptar l'oferta, i l'acompanyava, però refusant el menjar. Quasi cada dia es repetia la mateixa escena, i Artur acabava mig obligant-la a partir-se els postres amb ell, que acceptava amb resignació.

Divendres. Tornaren a la fàbrica. Cada vegada hi havia més coses. Nahira havia portat el cavallet i capses de pintures, pinzells, teles. Tot i guardar gran part del material al taller improvisat, pintava sempre a l'altra part de la sala, argumentant que la manca de llum natural i la fredor de l'entorn no la inspiraven. Havien passat la tarda netejant els vidres de les finestres, encara marcats de greix d'anys de maquinària en funcionament, i buscant la posició exacta d'una enorme planta d'interior que Jaume havia agafat de son pare sense que se n'adonés, i que s'enfilaria per uns fils que havia alineat a la cantonada que feia la paret vermella amb la cortina de vellut.
L'estanteria plena de llibres diversos. Des de clàssics de la literatura universal, poesia, diccionaris... fins a revistes i àlbums de fotografia, imatge, música.
Era de nit. Nahira traçava el contorn d'algun personatge imaginari a la tela. Artur observava la sala. Jaume, llegint les instruccions d'us d'una pistola de pintura, alçà la vista.
-Què hi pintaries allà, al costat de la papallona? -digué Artur.
-Què podria pintar-hi?
-Alguna cosa... immaterial.
-Com ara què?
-La música?
Artur s'aixecà i s'apropà a l'escriptori. Amb els altaveus alçats darrera seu. Fumava. Els discos de vinil. Power, volum. Start; l'agulla. Fumava. Els auriculars. Start; l'agulla. La repetició sistemàtica de la música, Jaume traçava un cercle. Actuava talment com un mantra, atribuint al qui l'escolta la capacitat de submergir-se en ell; entrava una melodia, el color verd trencava amb la solitud de l'esbós, fins ara negre. Fumava. Nahira deixava el pinzell; entrava una segona cançó. La imatge prenia significat: significat abstracte. Desapareixia el bombo, Nahira s'introduïa en l'ambient distès del ritme i els efectes. Fumava. Es movia d'acord amb el temps i la dinàmica del so. So. Dansava. Fumava. Analitzaven amb gran apreciació qualsevol detall mínim: la perfecció de la simplicitat.

Jaume havia quedat completament adormit sobre els matalassos. Devien ser les tres de la matinada. Soroll reiterat de l'agulla, fregant el límit del disc, que no parava de girar. Artur admirava perplex el balanceig dels cabells de Nahira que, arrepenjada a la finestra, amb el porticó obert, observava immòbil el cel; sense parpellejar.
-Com el descriuries? -preguntà ell.
-Com?
-Estaves mirant el cel, oi?
-Sí. Com el descriuria? [...]
-Com el descriuries.
-Preciós.
-Com la papallona? -digué ell assenyalant el dibuix de la paret.
-No exactament. La papallona és més realista.
-Què t'ho fa pensar?
-És preciosa a simple vista, però amaga el passat d'una eruga fastigosa, com tot.
-Cap bellesa esdevé intacta.
-Cap bellesa esdevé intacta -tornant a mirar el cel.

Se li tancaven els ulls, i la fortor de l'ambient el marejava. Tornà a mirar Nahira. Mirà el cel.
-Vols veure'l més de prop?
Silenci.
-Fa un parell de dies -insistí ell- vaig pujar per les escales de l'altra nau, crec que no hi hem anat mai tots. Està tot per terra, però arriba fins un terrat bastant ample.
Cap soroll envoltava la nit. Cap crit. Ni pudor de cremat. La rajola del terra estava fragmentada, i caminaven sobre una fina capa de pols; guix. Un passadís fosc, olor d'humitat. Les escales d'espiral, i la barana trencada. Finalment una habitació fosca, una taula de despatx corcada de les potes, una capsa plena de cargols rovellats, i fotografies velades pel terra. Al final de l'habitació una porta baixa, oberta, i unes escales estretes.
Cap obstacle envoltava aquell cel. Cap núvol. Ni llum de ciutat. S'assegueren a un pedrís del cantó de la porta.
Silenci.
-Creus que podries arribar a dominar-lo?
Artur reflexionà, sobtat per la pregunta.
-No sé si t'entenc.
-Dominar-lo. Ser part d'ell, entendre'n la immensitat; comprendre'n les incògnites.
-Prou difícil se'm fa creure-me'l. Mai m'havia plantejat res semblant.
Nahira havia canviat de posició, i ara la seva mà fregava el colze d'Artur. Movia els dits molt lentament. Artur sentí una esgarrifança. Es col·locà bé el rellotge, i apujà el braç, poc a poc. Ara les puntes dels dits es fregaven les unes amb les altres. S'incorporà, Nahira, apartant-se els cabells de la galta, i li agafà la mà; fort. Artur s'inclinà poc a poc i li feu un petó als llavis, suau, intens.
Un soroll espantà Nahira i es girà. Un gos, de pelatge fosc i deteriorat, de mirada cansada, els observava. Lentament s'apropà a la porta i, mica en mica, s'esvaí el soroll del seu caminar tranquil.











IV

Feia poc que havia sortit del petit teatre. L'olor seca i estrident de les dues, havent dinat, l'havia transportat anys enrere: aquell carreró sense asfaltar, esguardat per dos petits murs de pedra, que servien de tanca per les cabres d'un pagès supervivent on, a l'estiu, la calor intensa semblava queixar-se; i al fons, la vella masia abandonada, derruïda en gran part, on des del jardí ple d'herba alta s'hi apreciava el color de l'horitzó, més clar que mai. Devia fer deu anys; tot era diferent.
Passejava pel centre d'aquell poble que algun dia havia estat discret i respectable, arraconant-se entre les ombres per evitar la fortor del sol de migdia. Nahira no l'havia acompanyat a dinar, i aprofitava per recórrer poc a poc tots els racons que li servien per evocar records no massa llunyans, però borrosos.
Arribava al límit del casc antic, a l'abandonat taller dels ebenistes. S'assegué a una pedra rodona, alta.






Li costava respirar i tenia la cara plena de fang. Un núvol gris tapava el sol, i sentia dolor al clatell. S'incorporà poc a poc, i aclarí el fum, dens, filtrant-se pels seus pulmons. Li picaven els ulls. Alguna cosa cremava i no aclaria ben bé el què. S'aixecà esforçant-se. L'antic taller. La paret del cantó havia desaparegut, i un gran foc assedegat engolia tot allò que podia, fins tot el que hauria semblat impossible. Li tremolaven les mans. Algú gemegava a pocs metres. Quietud. S'apropà al soroll i descobrí el cos d'una persona que es movia amb dificultat. La seva mirada negada de por i dolor el travessà com si es tractés del propi foc, semblava que la tranquil·litat que l'home havia adquirit al reconèixer el rostre d'Artur li havia permès parlar.
-Torna a casa, que no se l'emportin.
Tancà els ulls i recuperà la serenor, aquest cop definitiva.

Un dia després, escoltà pels carrers el rumor de que la policia havia col·locat un explosiu a l'antic taller, perquè feia temps que s'hi reunien assemblees del Front massa ben organitzades. Havia sentit que el seu pare formava part del cercle de coordinadors de les assemblees, i que la seva mare havia estat detinguda i incomunicada per col·laboració il·lícita. Tot i així res anava més enllà de comentaris en veu baixa, ningú volia arriscar la seva condició de sedentari acomodat. Silenci. Quietud. Silenci. Ni tan sols la gana d'un dia l'havia empès a aixecar la mirada del terra, i ara restava assegut al llit; la mirada trencada. Silenci. Cap resposta. Silenci.










V


Ressonava i desvetllava la casa. Nahira despenjà el telèfon.
-Si?
-T'he despertat?
-Fa cinc dies que no sabem res de tu. T'he trucat i t'he buscat per tot arreu. On ets?

La lluna derrocava la nit. Plena; lluent. Seien al replà de l'entrada d'un bosc, a la part alta d'aquell poble gros. Nahira l'observava quiet, tranquil, melangiós.
-Feia temps que no pujàvem aquí.
-Sí, ja no recordava aquest color de cel, des d'aquí dalt.
Silenci.
-Quina casualitat, avui tot el poble torna a fer la mateixa olor -inquirí Artur.
-Fa massa que dura la tonteria,
-Sembla que no se n'adonin, els prenen per imbècils i els utilitzen descaradament.
-Què vols fer-hi? Tan uns com altres sempre es creuran en possessió de la raó absoluta, ara ja els queda poc per acabar de destrossar-ho tot, i nosaltres no hi podem fer gaire.
-Saps alguna cosa de l'antic taller? M'han dit que la policia ha retirat els cossos.
-N'he sentit a parlar, però no n'he fet molt de cas, cada setmana s'incendia un lloc nou.
-Hi havia el meu pare a dins.
Silenci.
-Crec que formava part d'algun comitè d'organització del Front. La meva mare està incomunicada. En arribar a casa tot estava destrossat, i ella ja no hi era. He mantin
gut la postura, he pensat, he reflexionat. Tot això no té cap mena de fonament lògic. O els cremes, o et cremen.
-No crec que en traguem massa, cremant-los nosaltres.
-Més que observant com ens liquiden -sospirà tranquil, posant final a la conversa.
-Saps què se'n va fer dels meus pares? -digué ella amb to d'absoluta indiferència.
-No.
-Van decidir no conformar-se amb el que quatre desgraciats manen al seu conjunt de productors/consumidors semiprogramats, i no van acceptar el xip d'identificació, considerant-lo una arma letal d'opressió popular. Van morir tots dos d'un balasso al cap, i jo vaig veure com es dessagnaven en qüestió de segons.
Silenci. Quietud. Nahira es mostrà passiva i continuà.
-Ara entens els misteriosos assassinats consecutius i inútils? Els assassins no son lladres, ni bojos, no són conflictes de convivència; són "Asseguradors del Benestar Social" de l'Estat. Policia.
Silenci. La xafogor impregnava l'aire i a Artur li coïa la pell.
-Tu el portes Nahira? ...el portes?





VI

Quin color més curiós mostrava el cel aquell matí de soledat. Per alguna raó Artur s'havia empassat les llàgrimes que ara considerava inútils, i assegut al sofà rebentava el Sistema amb idees perverses, i admirava la tranquil·litat de Nahira estirada als matalassos, dormint. Obrí la finestra i deixà entrar l'aire menys dens del carrer deshabitat. Repassava cada moment d'aquella primera nit de música suau, converses senzilles i massa dolces, el poder de paraules que en altres moments ni tan sols haurien tingut pes: la insignificància d'un mot, o el valor d'una paraula; l'escalfor d'un contacte no continu si més no perpetuat i el tacte suau dels seus cabells imponents i fantàstics pentinats amb encant i aquells llavis traïdors que s'escapaven resseguien racons d'esgarrifança i plaer la seva pell i el respirar profund el seu cos ferventi l'olor de perfum i la mirava ara l'enyorà tenint-la. I la mirava i apartava la mirada i la mirava però ella dormia. Artur somrigué.
-Tancaràs els ulls, i no gosaré mirar-te.
Aquella intervenció que, inconscientment, havia fet en veu alta i que havia passat desapercebuda, li feu visualitzar un joc de paraules que, poc a poc, es convertiren en vers. S'aixecà, agafà la llibreta que hi havia sobre la taula, i començà a escriure: M'ha fet somriure en el trajecte del meu temps, enamorat i escorredís, de sensació perpetuada i morta.





























VII

Es cansava de tot i només la idea de tornar a la fàbrica i poder creure's una realitat acomodada al seu odi i rancor el satisfeien. Havia de recollir a Nahira, que havia acompanyat la seva tia a pintar la façana d'una enorme torre dels baixos del poble. Faltava una hora per les sis, com havien quedat, i Artur tingué un desig sobtat d'apropar-se al bosc. Pujà fins ben entrada la muntanya i s'endinsà en l'alzinar per uns camins petits que el conduïren a un clar de bosc voltat de roures. Des d'allà no es veia res més que les clapes de cel que formaven els núvols blancs, i aquell sol de tarda difuminava els colors de l'entorn. Assegut al centre de la clariana, Artur acaricià amb lentitud una herba grossa que sortia de sota una pedra; possiblement aquell contacte discret i l'escalfor poc intensa dels rajos del sol, li feren plantejar fins a quin punt la humanitat s'havia distanciat del que realment formava part. Es plantejà la possibilitat d'igualar-se a una simple herba menyspreada que creixia al límit, i amb esforços, d'una pedra no massa grossa. Mirava els arbres; la possibilitat de creure que cap d'aquells éssers, inerts i vegetals, no ignoraven la seva presència o, fins i tot, formaven part del seu aprenentatge o com a influències sentimentals. Els arbres, una herba. Taronja i negra, amb dues taques blanques: una papallona volava contra un plàstic encallat en semicercle entre dos arbustos, intentant descobrir-ne la sortida. L'aleteig era tan brusc que, al fregar amb el plàstic, el soroll semblava un plor, amarg i d'angoixa. Artur s'inclinà i agafà la papallona amb la mà. Dret, obrí la mà i la papallona quedà absolutament immòbil, arrepenjada al seu dit índex. Un petit moviment i alçà el vol per sobre dels roures. La seguí amb la vista embadalit fins que la llum del sol li feu tancar els ulls.

Les set de la tarda. El temps havia traït el temps de forma extraordinària i Artur quedà impressionat de la seva rapidesa. De cop aclarí la llum, aquest cop accentuant molt més les ombres, i al incorporar-se se li enganxà una teranyina al coll; hauria jurat que no hi era quan s'havia assegut. Sortí dels camins per agafar la drecera principal. Un gos, de pelatge fosc i deteriorat, de mirada cansada, ensumava els racons d'una roca amb entusiasme. Mirà a Artur i reculà uns metres. Ensumava l'entorn.
En arribar al poble, Nahira ja no era on havien quedat.


















VIII

"M'he cregut qualsevol entorn coronat de colors freds i rosades platejades, ensorrades en terra adobada d'enyor, nodrides de melodies absurdes i fantàstiques; il·lusòries. M'he endinsat en descripcions de paratges ficticis i d'olors que de tan fortes prenien cos. M'he decidit a arraconar la dolça incertesa que em trenca, i navegar entre petites distàncies de temps, absurdes i fantàstiques; il·lusòries."
Deixà el bolígraf. Passà el dit dues o tres vegades pel contorn de la taula de la seva habitació. Llis; fi. Ara mirava de reüll el foc lent d'una espelma i es perdia entre la llum dels voltants de la flama. Havia oblidat la música que l'inspirà a escriure i al acabar-se la cançó reaccionà com si alguna cosa hagués trencat aquell silenci perfecte i fals, producte de la seva imaginació. Arrossegava encara el neguit d'haver deixat sola a Nahira i tenia ganes de veure-la.

-Creus que tens dret a guardar-me rancor per haver-te deixat plantada?
Artur portava ben bé deu minuts dret a la porta de l'habitació de la fàbrica. Nahira havia advertit la seva presència i l'havia ignorat totalment.
-Tenia ganes de veure't i no vas aparèixer. Crec que és suficient, però no t'hi trenquis el cap, demà per mi ja no tindrà cap importància.
-Jo també tenia ganes de veure't.
El silenci resultava estrident i Artur s'apropà a la taula i engegà els interruptors. Amb els altaveus alçats darrera seu. Fumava. Els discos de vinil. Power, volum. Start; l'agulla. Fumava. Els auriculars. Start; l'agulla. La repetició sistemàtica de la música, Nahira resseguia la pintura que havia començat el dia anterior. Fumava; fumava. La música actuava talment com un mantra, atribuint al qui l'escolta la capacitat de submergir-se en ell; entrava una melodia, Nahira tancà els ulls. Fumava. Deixà el pinzell. Desapareixia el bombo, Artur canalitzava el ritme i els efectes. Fumava. Es movia d'acord amb el temps i la dinàmica del so. So. Pensava; enyorava qui sap quin temps viscut, potser fictici. Fumava. Mirava Nahira, buscant-li la mirada. Fixà la seva concentració en un efecte sonor pràcticament insignificant. Analitzava amb gran apreciació qualsevol detall mínim. Aquella olor dolça i única es feu certa i alçà els ulls. Els llavis de la seva companya se li clavaren al clatell com el propi acer i ell respongué amb un somriure. Els dits de Nahira jugaven a escapar-se pels braços d'Artur, fins arribar a xocar amb les seves mans. El tacte suau dels seus cabells imponents i fantàstics, aquells llavis traïdors... la seva pell i el respirar profund, el seu cos fervent i l'olor de perfum.
-Saps què?
-Digue'm -la tendresa amb que respongué Nahira, la veu baixa i dolça, neta i tan a prop d'Artur que pogué apreciar els plecs dels seus llavis, el deixaren mut uns instants.
-M'encantes -somrigué-. M'encantes.









IX

-Artur.
-Digues. Ràpid que estic treballant.
-Se l'han emportat.
-Com? El què?
-Que acabo d'arribar a la fàbrica hòstia! Hi havia els fills de puta del Benestar Social. Se l'han emportat.










































X

-Tu tens la més mínima idea del que se n'ha fet del nano que treballava amb l'Eduard? M'ha dit que fa tres dies que no apareix a la feina, i que no és a casa ni enlloc.
-Ni idea -respongué l'encarregada de la neteja-. L'últim cop que el vaig veure sortia corrents per la porta principal amb un telèfon a la mà. Semblava esperitat.
-Cagun l'ou! Com demà no estigui aquí a primera hora i amb explicacions se li acaba la sort. Aquest teatre no és gran cosa, però no podem estar pendents a tothora del personal que no compleix amb els seus deures.

Aquella nit tot respirava una calma exagerada. Tal exageració, però, no podia perllongar-se massa, i passades les dues de la matinada, les sirenes dels bombers despertaren al poble. Primer fou la comissaria policial, després l'edifici on residia el control comarcal d'Asseguradors del Benestar Social. Explosions reiterades. Cinc sucursals bancàries, nombroses cabines telefòniques, cotxes diversos, seccions immobiliàries, de les més importants de la zona... Era com si el foc que cremava ara plorés de ràbia. A mida que creixia el caos hi havia més gent que recolzava la situació i aprofitava la ben entesa. Semblava talment que un exèrcit hagués arrasat determinats carrers d'aquell poble humil. Testimonis al·legaven haver identificat dues persones com a les causants úniques de la barbàrie, la qual cosa semblava impossible. El matí següent tots els diaris en feien ressò, i fins i tot l'exaltació havia provocat que en pobles dels voltants i grans ciutats se seguís l'exemple d'aquella revolta improvisada. La façana de l'ajuntament estava coberta de graffitis on apareixien rostres desfigurats tacats de sang, llàgrimes i histèria. Aparegueren també escrits arreu del poble amb consignes com, "La conducta de l'odi té per transport qualsevol foc" o "Han estat temps de tortura dissimulada. Ara parlen les flames pels qui han mort en fogueres judicials", entre d'altres. A Barcelo
na algú havia decidit continuar aquell gran foc que simbolitzava la primera espurna entre la brutícia social d'aquell país podrit, i nombrosos grups de gent desenvoluparen el que es convertiria en un llarg període de canvi.

-Realment creus que era el que havíem de fer?
La mateixa nit, Jaume mirava a terra, amb les mans tacades de pintura, i mitja cara ennegrida del fum.
-Ara els toca a Ells respirar la seva pròpia merda. Ningú més que Ells va decidir eliminar-la del mapa per ser una persona fantàstica; per no ser tal i com volen que sigui tothom.
-Suposo que tampoc teníem gaires alternatives -afirmà Jaume amb resignació.
-A vegades la ràbia es sobreposa a la raó.
Silenci.
-Què faràs ara, Artur?
-Que em busquin, no trigaran a saber qui som i a escampar el nostre nom per tot el puto país. Serem herois per les minories marginades que, quan en tinguin l'oportunitat, es convertiran en el mateix que els altres, i delinqüents exemplars per la majoria de la societat estúpida. Jo ja no hi tinc res a perdre.
Jaume respirà profundament. Es miraren, i es donaren la mà; fort. Artur desaparegué en la foscor d'aquells carrers sense llum propers a la gran fàbrica que li havia aportat possiblement els seus millors moments. Entrà a la sala decorada, la ruixà amb benzina i posà final a aquell caixó de records ara inútils, al seu entendre.
Poc després, decidí perdre's en la immensitat d'aquell bosc perfecte, abans d'haver de córrer durant anys, cremant per no ésser cremat. Assegut al peu d'un roure ferm sentí un soroll: un gos, de pelatge fosc i deteriorat, de mirada cansada, admirava Artur amb posat comprensiu i dòcil. S'acostà al noi.
- Qui sap -començà Artur deixant-se ensumar les mans per aquell gos que semblava reconfortar-lo-, animal infravalorat, si tu també ets un enemic d'aquestes lleis absurdes. O els cremes, o et cremen.