Gimnàstica

Crisi existencial promulgada pel cervell
Anàlisi obvi esmicolat pels sentiments
Autocriminalitat induïda per l'altre jo
Crec que la bogeria m'està a punt de penetrar

Dipòsit microbiòtic dins dels meus ulls
Llàgrimes dolces ragen galtes avall
Somriure fosc ple de sinceritats
Estranyeses que tant sols jo en sóc conscient

La llum m'encega, tot es veu massa clar
Prefereixo ser, però, l'única brillant ment que tot ho veu
Ni tant sols, per mala fortuna, sóc capaç d'això
Crec que ni tant sols aquest llibre puc obrir
És massa feixuc, massa pes per a les meves tendres mans
La meva esquena s'esquerda, els meus ossos cruixen
Sento com a poc a poc s'esmicola tot el meu esquelet
Faig massa esforç, no puc aixecar això del terra,
La lluita del passat m'ha deixat massa esgotat,
No puc, els nervis s'entumeixen, els pulmons necessiten molt aire,
Però jo no puc respirar més, l'esforç és molt evident,
Però només per mi.

La lluita continua.
I sé que al final sortiré victoriós.