El del noi borratxo que tornant a casa veu llum a una de les finestres del seu pis...

Un relat de: O.V. Ashley
Deien que un noi borratxo tornava a casa de matinada i que s’aterrí en veure llum a una de les finestres del seu pis...

Aquest noi era jo i el meu nom és Pol. Llavors em trobava a la fi de la vintena i m’agradava molt beure. Tant era així, que quan m’obria una ferida no requeria la necessitat de curar-la amb alcohol, ja que es desinfectava per si sola. Però la meva xicota, la Irene, s’havia afartat fins al súmmum de les meves contínues trompes i nits de festa, i m’abandonà la nit anterior a la història que tot seguit us narraré, després d’una llarga i exaltada discussió.

La ruptura amb la Irene no va privar-me de beure, ans el contrari, que la nit següent vaig sortir a emborratxar-me d’alcohol amb la total creença que em curaria de qualsevol mal o de tot sentiment de tristesa, si és que en tenia vestigi. Així doncs, va ser aquesta la nit en què vaig veure llum a una de les finestres del meu pis. El succés no seria rellevant si encara visqués en convivència, però la Irene m’havia deixat vint-i-quatre hores abans i en aquell pis no hi podia haver ningú més. L’altre cas seria que hagués oblidat d’apagar el llum en sortir, excepte que, si no recordo malament, eren les onze de la nit quan n’apagava tots i marxava de casa per dirigir-me al pub irlandès que sovintejo amb la colla.

Quan vaig arribar al pub ja s’hi trobaven tots els meus amics —tan sols n’eren dos—, i vaig demanar-me la primera de les set pintes de cervesa negra que caurien aquella nit. Entre glop i glop, els amics em preguntaven com em sentia anímicament i es lamentaven, amb un excés de falsedat, de la meva ruptura amb la Irene.

—Em sap molt de greu, nen —em deien, mentre un em posava la mà a l’espatlla i l’altre m’acariciava lleugerament el braç, convençuts com ximplets que allò m’animaria.

—Quan sapigueu el que la Irene pensava de vosaltres, no us sabrà tant de greu —vaig sentenciar.

I llavors vaig començar a explicar, fil per randa, tot el que la Irene criticava d’ells: que l’un era un derrotista irreparable que s’agregava en els nostres sopars romàntics, sense haver estat convidat, i que l’altre era un «Pompeu Fabra» impertinent que sempre la corregia al parlar, cosa que la irritava en gran manera: «tamany no existeix en català; no m’apoyes, em dónes suport!». Evidentment, els dos al·ludits s’indignaren i iniciaren el seu reguitzell de queixes i crítiques sobre la meva ex. I jo, en comptes de parar-los els peus, vaig unir-me en el ventall de desconsideracions incloent-hi algunes males experiències íntimes.

Vam seguir bevent i parlant pels descosits, sobretot un servidor. Com més bevia més parlava, i com més parlava més se’m deshidratava la boca i més necessitava beure; era un cercle viciós d’addicció desenfrenada. I els acudits que explicàvem eren cada vegada més dolents, llevat que misteriosament ens partíem més de riure.
A mesura que avançà la nit el local s’omplí de gom a gom. A prop de la nostra posició s’hi plantà un grup de tres noies que també bevien i parlaven entre crits i riures. Vaig acostar-m’hi amb determinació i així lligar amb alguna d’elles —el fet de no tenir parella em deslliurava de les manilles nomenades fidelitat—. Tot seguit de dir-les que les convidava a una copa, van mirar-me arrufant les celles i torçant els llavis en un clar gest de rebuig. Tal vegada les hauria espantat la meva manera de parlar, ja que no havia aconseguit el meu propòsit d’amagar rere la veu la borratxera que m’emparava. Seguidament d’insistir-hi dues vegades més, les vaig veure marxar cap a les escales que pujaven a un pis superior del mateix local. Humiliat, i amb els amics acarnissant-se de mi, em vaig obstinar a no acabar la nit sense lligar-me a una noia i vaig recórrer-me tot el pub a la caça.

Diverses negatives més tard, a la fi vaig trobar una noia, bastant lletja, que estava disposada a acompanyar-me a casa. Tenia el cabell castany, la pell d’un blanc nuclear i una petita berruga vora la comissura dels llavis. A aquelles hores, i en el meu estat, la seva lletjor em semblà un tret ínfim. Durant el trajecte a casa ens vam aturar pels portals i ens petonejàrem i grapejàrem com dos pervertits en estat de llibertinatge, mentre li fotia mà li anava dient que era la meva vampiressa; se m’havia acudit a raó de la pell blanca, és clar.

Si jo anava molt begut, ella estava totalment ofegada en alcohol. A mig camí va començar a trontollar i gairebé caiem els dos de cap a terra. La vaig aferrar i vam seguir caminant fent ziga-zagues. No obstant això, les aturades luxurioses als portals persistiren i la vampiressa començà a descordar-se la brusa a cada parada que fèiem, tot i que jo la insistia, a cau d’orella, que aquella acció aniria a càrrec meu l’instant en què els dos poséssim un peu al meu dormitori.

Pujant el carrer que enfila a casa meva va ser quan vaig aterrir-me en veure llum a una de les finestres del pis. Tot i la temença inicial, em vaig envalentir cap allà i vaig obrir la porta del carrer després de quatre intents frustrats d’encaixar la clau al pany. L’esforç de no fer soroll en tancar-la va fracassar i l’escàndol de la porta de fusta en cloure’s va ressonar en un eco interminable per tot l’edifici. Aleshores vam pujar les escales amb notòria dificultat fins al segon pis i vaig advertir que la porta era tancada i que no tenia signes d’haver estat forçada.

—El lladre haurà entrat per la porta de la galeria, perquè sempre la deixo oberta... —vaig suposar-me.

El dring de claus i clauers s’espargí a través del replà. Vaig fer un gest de silenci amb el dit sobre els llavis i les claus van callar progressivament. Van caldre dos intents més per obrir la porta d’entrada al meu pis. Vaig manar a la vampiressa que esperés al replà, tot i que començava a tenir els meus dubtes de què parlés o entengués el meu idioma, i vaig entrar tot deixant la porta ajustada per no fer més soroll. Un cop a dins, vaig observar que la porta del dormitori estava tancada i que el llum de l’interior es filtrava per l’escletxa de terra. Procurant ser el més sigil·lós que el meu estat d’embriaguesa era capaç de proporcionar-me, vaig creuar el passadís fins a la porta del dormitori i vaig acostar la mà sobre el pom daurat per fer-lo girar. De primer se’m va relliscar i vaig propinar un cop sec a la porta de manera indeliberada, però a la segona va anar la bona.

A l’interior del dormitori esperava veure-hi de tot, menys el que hi vaig trobar:

—Hola, amor —em va dir la Irene amb un fil de veu. Tenia els ulls vermells i inflats d’haver plorat. Estava asseguda al llit i a les mans subjectava el porta retrats d’una foto dels dos a París. Va romandre una estona amb el cap cot, absorta en la fotografia que acariciava amb els dits.

Vaig guardar silenci, limitant-me a fer esforços per sostenir-me dret i no balancejar-me com un saltamartí.

—Avui t’he trobat a faltar —va dir-me tot d’una.

—Jo també —va ser la meva instintiva resposta d’hipòcrita consumat.

—Vull tornar, si em promets que et controlaràs amb la beguda...

—T’ho prometo —vaig mentir.

—T’estimo —em va dir mentre s’aixecava i m’abraçava.

De sobte vam percebre una ombra al costat nostre. Al marc de la porta del dormitori s’hi recolzava la vampiressa en posició sensual, amb la brusa totalment oberta i mostrant-nos els voluminosos pits. Va ser en aquell imprevist moment quan la Irene rebia la meva estèril resposta:

—Jo també t’estimo.


FI

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de O.V. Ashley

O.V. Ashley

8 Relats

2 Comentaris

2496 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Vilanova i la Geltrú, 1985
Realitzador d'audiovisuals

Sempre m'ha agradat crear i a la fi he decidit exposar les cabòries que dansen dins del meu cap.

www.miquelobenza.com