Four Eva

Anava seguint camins amb la bicicleta atrotinada duent roba tronada. Així es trobava més segur, més protegit que ningú l'aturaria ni l'intimidaria. Ell era petitó, baixet; se sentia, un xic, follet desvalgut. Ho arrossegava d'un passat que de tant en tant superava el límit de no supurar d'una part de l'ànima ferida.
Era un dia de finals de desembre, prefestes total. Havia plogut fort, la setmana anterior. La natura que la mà humana no havia ofegat mostrava l'agraïment al nodriment de l'aigua i llavors del sol.
L'home de cinquanta-cinc anys pedalava amb un ritme tranquil. Mirava el que li convenia per necessitat, per salut.

-Els autocars de tant i tant de turistam...no els veig pas. Expirava, per espolsar-ho. Evadia fixar-se en aquell aparcament d'un restaurant de bona teca amb ballaruca final.

-Un rierol que baixa força ple!- somreia, inspirava profund.

Anava fent cançoneta del que veia i li anava bé o malament, que tot formava el tot. Després, quan fos al local poca cosa sense mobles que havia llogat a un preu massa elevat -l'enredaven?-, si els veïns no hi posaven inconvenient, miraria de musicar-la amb el saxo o la guitarra en una hora que no destorbés. Però si picaven contra les parets o l'endemà veia males cares...ho hauria de deixar passar. Ells guanyaven.De ben segur el desitjaven fora ja.

-No t'assetgen. És un trastorn.

La psicoterapèuta així li havia definit com ella veia des de fora aquell constant patiment d'en Cassandro, anés on anés en els seus desplaçaments habituals, rebotint per poblacions ni de mar ni de muntanya. Que ella es digués Cassandra no havia d'influir.

-Tens diners de la viduïtat i vius com un pobre.

I també uns bons estalvis. La dona morta feia dos lustres havia tingut una herència i ell en va ser el beneficiari.

-Observo que els pateges i no pateges de forma entre irrisòria i naïf. I amb tocs caòtics.

-Sí. Em permeto hostals tirant a cars a vegades i, no obstant, duc les mateixes sabates tot l'any.

Era només un exemple. La Cassandra volia abraçar en Cassandro. Volia no cobrar-li la visita. Però ho havia de fer: sentia que el destí no volia que passessin d'allò. S'escoltava de debò el baix ventre?

-Deixa que t'expliqui el Four Eva.

-Què?

L'home va fer estirar la dona a la gandula encoixinada amb un extrem elevat per tal de descansar-hi les cames.

-Escolta. Això és d'avui. Tinc ganes que ho visualitzis. Tanca els ulls.

Ella tenia un caràcter força masculí com per a deixar-se portar. Amb tot, va fer cas.

-Anava amb la bicicleta amb els frens fotuts. Una baixada m'ha fet estimbar -sense pendre mal- a Four Eva. Hi havia, al davant, una gata de pelatge crema clar, immòbil, acollint els rajos de l'astre rei. Estava meditant sense saber-ne ni haver d'aprendre. Me l'he quedada contemplant: és una mestra. Una icona sagrada.

La Cassandra va relaxar el rostre angulós. Un inici de somrís la va il·luminar. Durant uns segons li va venir al cap una frase de Simone Weil: "El desig de llum produeix llum".

-Li he parlat: "Hola, Mamèua!". Com si la conegués de totes les vides. Després s'ha obert la porta de la perruqueria-barberia Four Eva. Per sempre em quedarà aquella imatge a la memòria. Les quatre dones de nom Eva han aparegut i m'han convidat a entrar. Eren joves d'una edat indefinida. Jo hi veia els quatre punts cardinals amb apunts de pecats poc capitals: són humanes. M'han fet passar a la sala de senyalització excepcional.

La terapeuta no anotava mentalment que anava notant com si volés. Una bafarada tàntrica, com de tacte de dits invisibles d'àngel, la resseguia tendrament.

-Hi he experimentat el 'voldries i podries' i m'han besat de manera desconeguda i estimulant. Al 'pots i tasses' he tastat un beuratge que m'ha elevat al sostre: des d'allà he agafat els seus cabells i els he estirat cap amunt, fent de cortines o de serrells ni sé de què. Al 'ets mot i ets molt' m'han seduït amb mil paraules màgiques i jo, en una dimensió inefable i vívida he gaudit d'una carnalitat més enllà del físic, excelsa, que m'ha dut al setè cel. Al...

La Cassandra mostrava l'aura rutil·lant. L'encegava.
La dona de quaranta-set anys entengué l'home inusitadament.

-Com una radiografia. Des de cada cèl·lula, aquí i ara, comprenc com t'afecta que altres mascles et foragitin. No, no estàs boig. La teva solitud irradia quelcom que m'atrau. Molt. No estàs sol. Et puc ser la lluna. I jugar sent infants. I...

A partir d'aleshores, com si s'hagués trencat un encanteri nefast, una tirallonga de colors s'esdevingué. Per a ambdós. Encara que inclogués les gammes senceres.