Foscor quasi absoluta

Un relat de: Josep Pastells

Visc en ple forat negre o, si ho preferiu, en algun punt de l'espai delimitat entre les parts interiors de la Serralada litoral i els primers contraforts del Pirineu. Sé que, avui dia, els astrònoms estan buscant proves de l'existència de forats negres en diferents llocs de l'univers, però el meu forat és d'un altre tipus. Ara us ho intento explicar, però ja us anticipo que no serà agradable.

El contrast ve pel blanc, un blanc reiteratiu que des de fa un temps omple el meu paisatge. És el blanc metàl.lic del llit, el blanc dels vestits de les infermeres. És un blanc que ve i se'n va, que actua de poderós contrapès a l'espai on visc i dóna un cert sentit a les activitats que s'hi desenvolupen. Però l'aroma de la malaltia m'envolta. Tot i que un olor dens, quasi amb pes propi, m'atrapa els pulmons, fa tant que és amb mi que el porto enquistat a la sang i a les parets de les artèries.

Antibiòtics, xeringues, cotó, tot perfectament ordenat en una barreja de formes i colors en què, almenys des del punt de vista anímic, el negre guanya terreny al blanc. No estic sol, és cert. M'acompanya un nen calb, que cada matí em dedica una espècie de somriure mentre lluny de nosaltres, en algun altre lloc de l'espai negre, una remor de fons avisa de la proximitat de converses en veu baixa, de la possibilitat d'altres vides i altres colors. Podria sugerir que sóc en una planta d'oncologia, però l'únic segur és que porto aquí massa temps, tant que el blanc que m'envolta, aquest blanc grisós i gastat de les parets i la pell, cada cop s'assembla més al negre.

Des que sóc aquí els meus ritmes han canviat, s'han fet rígids. Tot és monòton. Blanc. Negre. De tant en tant fullejo diaris que em parlen de l'espai on visc i escolto música creada pels artistes d'aquí. Només per passar el temps, mentre espero alguna novetat que trenqui l'avorriment. M'agrada somiar, planejar un viatge per quan em deixin sortir, però de vegades penso que potser no sortiré mai. Cada dia em vénen a veure familiars i amics, o això crec. Em sonen els seus rostres, però no sé qui són. Em miren amb cara de pena. Intenten suavitzar la realitat amb paraules buides -tòpics que m'empasso com una cullerada de xarop- sense entendre que sóc perfectament capaç de distingir la realitat més propera, la que m'indica que les coses no van bé.

No puc estar segur de res, és clar.
Tot canvia molt ràpid i sovint, quan suo com un porc a punt de degollar, noto que els desitjos pugnen per sortir, que la il.lusió em torna al cervell. I m'emociono. Tant que les absències deixen d'importar-me, potser perquè deixo de intuir-les. Potser perquè molt aviat els meus ulls deixaran de distingir els colors i seré intel.lectualment incapaç de diferenciar un forat negre d'un de blanc o un de verd. I això que fa pocs minuts, quan començava a escriure aquestes línies, encara recordava el seu nom, Ada. El nom més important de la meva vida reduït a derrota i desencant, a distància i oblit. I després tot va venir rodat: malaltia i tancament. Tot fosc, més fosc que el negre d'aquest forat.

No sé ni per què escric: sóc incapaç de descriure el que vaig sentir en separar-nos. Idees, pensaments, llàgrimes i mocs mesclats en el no-res. Sense color, sense esperança.
Més o menys com ara, ara que intento aprendre a degustar cada moment, aferrar-me a la poca lucidesa que em queda i pensar que potser no tot s'acaba en aquest forat ni amb aquest color. Que potser és bo deixar-se endur pel deliri i els somnis, rebelar-se mentalment contra les màquines que m'envolten i m'oprimeixen els òrgans i l'esperit. Creure que el nen calb que em somriu un cop al dia està pitjor que jo, mirar cap al futur i procurar veure alguna cosa més que el blanc del meu esquelet d'ossos blancs que, si he de fer cas de l'expressió del capellà vestit de negre que fa escassos minuts m'ha practicat l'extremaunció, anirà a parar ben aviat al punt més fosc d'un forat encara més negre que aquest forat negre.

Comentaris

  • Jo no donaria tantes pistes, si no fos per despistar[Ofensiu]
    Carol66 | 04-08-2013 | Valoració: 7

    El relat és punyent, fa pensar, però si dones tantes pistes (planta d'oncologia) que sigui per despistar i fer un final inesperat, que no he trobat, tot i que el percebia a moments.

  • M'ha agradat molt el començament,[Ofensiu]
    Sibil·la de Fortià | 04-04-2005 | Valoració: 9

    ... descrius molt bé l'hospital i suggereixes d'una manera molt emotiva la malaltia. Potser em falla una mica el final, on introdueixes l'Ada però d'una manera molt fugaç, sense acabar d'aclarir la seva relació amb el narrador. Expresses molts sentiments i deixes entreveure una història llarga, que potser valdria la pena desenvolupar amb més profunditat.

    De totes maneres, està molt ben escrit i té molta força. M'ha agradat.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Josep Pastells

9 Relats

27 Comentaris

12180 Lectures

Valoració de l'autor: 7.81

Biografia:
Visc a Getafe i de tant en tant penjo textos per Internet, que ve a ser com posar-los cargolats dins d'una ampolla i llançar-los (que no llençar-los) al mar, a veure si algú se'n llegeix algun.