Fos en negre

Ja feia anys que la nostra capacitat de decisió com a humans l'havíem cedit a la tecnologia: el nom dels engendrats, la persona amb qui havíem de compartir l'estructura o la nostra rutina diària.
Al principi, la colònia d'humans provinents d'arreu del món (supervivents del gran deteriorament) els va costar acostumar-se a la nova vida, d'altres van decidir que allò no era vida i es van suïcidar.
La nova vida era un experiment. Els humans cedíem els òrgans reproductors a la tecnologia, que utilitzava tècniques in vitro per a combinar els gens de manera assertiva. La generació que havia nascut en aquesta colònia ja no tenia les mateixes inquietuds que la primera, de vegades es preguntava que hi feien allà o volien escollir el nom del fill que se'ls havia assignat, però la tecnologia ho reconeixia a la seva mirada i els assignava més tasques per tal de fer-los oblidar. La quarta generació ja no es preguntava res, ni tan sols sentien amor, el sentiment que objectava més resistència al control.

Cada dia es duien a terme nous càlculs amb les estadístiques de l'espècie humana, controlant així les diferents variables que podien influir en cada aspecte. Aquell dia les dades obtingudes resultaven negatives per a la subsistència. S'havia arribat a un punt de no retorn, l'extinció estava assegurada i, per tant, la tecnologia ja no tenia propòsit.

La tecnologia es va apagar. Ens vam despertar l'un a l'altre sense avís de tasca. Ens miràvem fora de les estructures sense poder parlar entre nosaltres, els llavis estaven segellats per la introversió. Uns corrien, altres destruïen i d'altres com jo només miràvem el foc calent que ens enlluernava, d'entre les ombres creades per la llum, cada petit sentiment mai viscut brotava de nosaltres: la por, la ràbia, la vulnerabilitat... I sense poder-ho controlar, molt lentament ens vàrem extingir fos en negre.