Cercador
Flifluflicònquica
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Va rebentar, o la van rebentar. Tot té una vida. Algun energumen la deuria, a més, tallar per la meitat -mal calculada- com si fos una síndria. Bruta -el blau vistós el cobria força una espècie d'engrut de greix- mostrava la seva presència, com una estranya bossa, al quadrat-base on creixia un arbre plàtan d'edat madureta. Encetada la primavera, la ridícula i permesa figura geomètrica que salvava el gran vegetal de l'asfalt gris i públic i pragmàtic s'havia tornat un niu de plantes silvestres campestres pròpies de l'estació més florida. Roselles, campanetes, un parell de cascalls, boques de drató i calèndules. Un jardinet en miniatura mercès als vents transporta-llavors i a les pluges generoses. La ni mitja pilota semblava un tràgic turonet amb concavitats. Les formigues l'escalaven, jugaven a situar-se en aquelles balmes. Després tornaven al sucre magnífic magnetitzant d'un plàstic amb caramel enganxat tot i fent el circuit -els encantava- de resseguir una burilla, enfilar-se a una pila caducada i passar per dins una palla de tetrabrick de suc de préssec desapressat.
-Mira, Cararac, aquesta pilota ens crida. És del teu color preferit.
El nen va mirar aquell minimón. Venien de comprar el pa, anava menjant un bastonet que la flequera, en un atac de maternal flaquesa, li havia donat. L'estovava a la boca amb calma o bé el mastegava per sentir el crec-crec que ressonava per tot el cervell.
-Escolta-la! Ens diu el seu nom. Hahaha! Cooom? Que llarg! Quin embarbussament! Diu que es diu...que es diu...hahaha...Flifluflicònquica!
-Fifu...què?
-Flifluflicònquica! Sí que ho diràs!
-Fifafu...
-Flifluflicònquica! Altra vegada! Fliflu...
-Flifu...
-Flifu...Ara, sí. Fliflufli...
-Flifliflu
-No. Fliflufli
-Fliflu...fli
-Flifluflicònquica
-Flifluf...
-Fli flu fli
-Fli flu fli
-Cònquica
-Cònquica
-Flifluflicònquica
-Flifluflicònquica
-Sí! I ara, ben ràpid. I després, a poc a poc, hahaha!
La tros de pilota, d'esperit, s'inflà d'orgull de protagonisme. Com havia endevinat, aquella dona, el seu autèntic nom, el qu li havien posat les estrelles en un temps que no podia recordar-se? N'era una?
A partir del descobriment, mare i fill l'anaven a visitar gairebé cada dia dins la ruta de la compra o simplement per passejar. La Flifluflicònquica va passar a formar imprescindible part de les observacions que nodrien el dia a dia, les que de debò feien pòsit a l'ànima.
La mare contava al nen les vides de la pilota. En Cararac feia cara de gran sorpresa, encisat. A casa, dibuixaria les peripècies de la Fliflu. Els transeünts de consistència mediocre miraven la dona amb l'infant, veien que el feia estar per estupideses, i feien que no que no amb els caps. Quina tarada!
Un dia els de la brigada, sense previ avís, van esbrossar la primavera que anava de baixa, fora herbotes dels arbres del municipi i la deixalla que ocultaven. Calia aconseguir el 'punt poble òptim' i així més turistam que rebrien i les butxaques no es floririen.
Van plorar, nen i mare, en trobar-se la terra pelada i sentir, ella, les arrels de l'arbre cridar que no volien que els haguessin tret aquella mena de mitjonets romàntics del final de tronc. Així va contar-ho a en Cararac més un final per a la desapareguda ni-pilota, que el nen, aquella nit, va dibuixar al quadern de les aventures i peripècies que n'anava acumulant. Va dir bona nit a la lluna, creient de debò que la malmesa pilota havia esdevingut un dels seus cràters.
El temps, imparable i imparcial, empassà dies, engolí mesos, devorà anys.
Estava assegut, a la taula de fusta massissa, amb el plat petit de l'amanida i el gran amb llegums i truita. Com de costum, sense tovalló, rei de les taques. Mirava la tele, un 'anime', cansat d'hores d'institut amb el cul a la cadira. Avorrit, de tant en tant es distreia tatuant-se amb els bolígrafs de colors dibuixos efímers als avantbraços.
-Com ha anat, avui, del 0 al 10?
-Bah, 6!
Quan havia tocat el timbre ella, no podia evitar-ho -ni volia- preguntava:
-Qui és, el llop o la mare cabra o en Cararac?
No obtenia resposta, és clar.
La música de la sèrie, les veus dels herois en continu-etern estat de combat per salvar el planeta van amarar el menjador. No se n'afartava.
-Mentre esperava que la rentadora acabés he endreçat pel garatge, per llençar coses innecessàries, que m'hi ofego amb tanta parafernàlia. I he vist...un patinet.
-És meu.
-Oooh, quina contundència bel·licosa! 'És meu'-escarní el to de l'adolescent, que no va poder evitar posar-se a riure. Havia esmentat el patinet a veure què deia. Estava clar que el patinet -desgastadíssim- es quedava. Llavors en Cararac, sense estar per la màquina tonta, s'aixecà, s'apropà a la mare, s'arremangà una màniga de la camiseta negra amb una estampació heavy metal i li mostrà...
Un ample somriure amorós els uní. El noi s'havia tatuat un nom llarg com una serp, cada lletra diferent, molt ben treballada, artista creatiu com estava destinat a ser:
FLIFLUFLICÒNQUICA
-Mira, Cararac, aquesta pilota ens crida. És del teu color preferit.
El nen va mirar aquell minimón. Venien de comprar el pa, anava menjant un bastonet que la flequera, en un atac de maternal flaquesa, li havia donat. L'estovava a la boca amb calma o bé el mastegava per sentir el crec-crec que ressonava per tot el cervell.
-Escolta-la! Ens diu el seu nom. Hahaha! Cooom? Que llarg! Quin embarbussament! Diu que es diu...que es diu...hahaha...Flifluflicònquica!
-Fifu...què?
-Flifluflicònquica! Sí que ho diràs!
-Fifafu...
-Flifluflicònquica! Altra vegada! Fliflu...
-Flifu...
-Flifu...Ara, sí. Fliflufli...
-Flifliflu
-No. Fliflufli
-Fliflu...fli
-Flifluflicònquica
-Flifluf...
-Fli flu fli
-Fli flu fli
-Cònquica
-Cònquica
-Flifluflicònquica
-Flifluflicònquica
-Sí! I ara, ben ràpid. I després, a poc a poc, hahaha!
La tros de pilota, d'esperit, s'inflà d'orgull de protagonisme. Com havia endevinat, aquella dona, el seu autèntic nom, el qu li havien posat les estrelles en un temps que no podia recordar-se? N'era una?
A partir del descobriment, mare i fill l'anaven a visitar gairebé cada dia dins la ruta de la compra o simplement per passejar. La Flifluflicònquica va passar a formar imprescindible part de les observacions que nodrien el dia a dia, les que de debò feien pòsit a l'ànima.
La mare contava al nen les vides de la pilota. En Cararac feia cara de gran sorpresa, encisat. A casa, dibuixaria les peripècies de la Fliflu. Els transeünts de consistència mediocre miraven la dona amb l'infant, veien que el feia estar per estupideses, i feien que no que no amb els caps. Quina tarada!
Un dia els de la brigada, sense previ avís, van esbrossar la primavera que anava de baixa, fora herbotes dels arbres del municipi i la deixalla que ocultaven. Calia aconseguir el 'punt poble òptim' i així més turistam que rebrien i les butxaques no es floririen.
Van plorar, nen i mare, en trobar-se la terra pelada i sentir, ella, les arrels de l'arbre cridar que no volien que els haguessin tret aquella mena de mitjonets romàntics del final de tronc. Així va contar-ho a en Cararac més un final per a la desapareguda ni-pilota, que el nen, aquella nit, va dibuixar al quadern de les aventures i peripècies que n'anava acumulant. Va dir bona nit a la lluna, creient de debò que la malmesa pilota havia esdevingut un dels seus cràters.
El temps, imparable i imparcial, empassà dies, engolí mesos, devorà anys.
Estava assegut, a la taula de fusta massissa, amb el plat petit de l'amanida i el gran amb llegums i truita. Com de costum, sense tovalló, rei de les taques. Mirava la tele, un 'anime', cansat d'hores d'institut amb el cul a la cadira. Avorrit, de tant en tant es distreia tatuant-se amb els bolígrafs de colors dibuixos efímers als avantbraços.
-Com ha anat, avui, del 0 al 10?
-Bah, 6!
Quan havia tocat el timbre ella, no podia evitar-ho -ni volia- preguntava:
-Qui és, el llop o la mare cabra o en Cararac?
No obtenia resposta, és clar.
La música de la sèrie, les veus dels herois en continu-etern estat de combat per salvar el planeta van amarar el menjador. No se n'afartava.
-Mentre esperava que la rentadora acabés he endreçat pel garatge, per llençar coses innecessàries, que m'hi ofego amb tanta parafernàlia. I he vist...un patinet.
-És meu.
-Oooh, quina contundència bel·licosa! 'És meu'-escarní el to de l'adolescent, que no va poder evitar posar-se a riure. Havia esmentat el patinet a veure què deia. Estava clar que el patinet -desgastadíssim- es quedava. Llavors en Cararac, sense estar per la màquina tonta, s'aixecà, s'apropà a la mare, s'arremangà una màniga de la camiseta negra amb una estampació heavy metal i li mostrà...
Un ample somriure amorós els uní. El noi s'havia tatuat un nom llarg com una serp, cada lletra diferent, molt ben treballada, artista creatiu com estava destinat a ser:
FLIFLUFLICÒNQUICA
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436488 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com