FÈNIX

Feia més de quaranta anys que no senties aquelles proclames. Darrere els vidres, la plaça, plena de gom a gom, sembla un pastís fet de petites partícules humanes i, al bell mig, s’hi alça el Líder esculpit en pedra, amb la mirada a l’infinit i el braç atansat cap a la gloria.
Ell és l’objectiu de la torba, la figura ostentosa amb el pit llaurat de condecoracions de guerra, amb el rictus de la boca, buit d’empatia i saciat de sang dels perdedors, que no s’immuta, quan li lliguen una corda al voltant del coll i el folre de nova ideologia la tiba. Estiren. Criden. Ploren. Riuen.
El Líder trontolla, no oposa resistència, no pot, perquè està sol, allà, a sobre del pedestal.
Una llàgrima d’impotència et llisca per la galta quan la força dels nous ideals el tomba. La lloes, encara, quan el veus com s’inclina cap endavant, com si volgués avançar i, en canvi, s'estabella a sobre de les llambordes.
Foc. Has de cremar-ho tot: Els papers que parlen d’amistat, de treballs soterrats per conservar el règim; els anys de mirades cap a una altra banda davant les súpliques dels que es van quedar enrere; la fe posada en una única creença, el bé de la nació en mans del seu cabdill
Les flames t’escalfen la cara contreta pel neguit. A partir d’ara, disfressaràs el fum dels records calcinats amb un vestit de saba nova i formaràs part del nou ordre com un peó sacrificat en pro de la victòria del seu rei.
Per acabar, agafes un grapat de cendra de dins del braser, el guardes en una capseta, la precintes amb cura i puges a les golfes.
Allà hi dormirà els pròxims quaranta anys, fins que un dia, el teu fill l’esxhmarà, l’esgrimirà com una espasa i baixarà a la plaça a derrocar l'estàtua que havien plantat en lloc de la del Líder.