AMOR NEGRE

El quaranta-quatre fumeja. L’infeliç jeu a la vorera amb el ram de tulipes tacat de sang sobre el seu pit.
Una tarda de febrer, d’aquelles grises que inhibeixen la voluntat d’aixecar-se del sofà, un efluvi d’almesc va travessar la porta del meu despatx. És vostè Iris Palou, investigadora? Vaig fer-li notar que així ho anunciava el rètol. Ella, un àngel de seducció, em va clavar els seus ulls de gel i em va dir que feia temps que un còctel d’infidelitat, indiferència i incomprensió havia embriagat el seu matrimoni, portant-lo a la més agra de les ressaques: la de l’amor esbravat. Per això necessitava els meus serveis, per donar el cop de timó definitiu al naufragi marital. La meva fama de discreció m’obria les portes del seu talonari de xecs, que subvencionava el seu opulent cònjuge. Un parell de setmanes van ser suficients per establir les rutines del marit. La meva clienta era la beneficiària del seu testament i de l’assegurança de vida. Cap cita clandestina, cap actitud reprotxable, cap prova que el fes creditor d’una demanda de divorci justificada; l’únic fet que va cridar la meva atenció va ser que no hi havia dia que no comprés un ram de flors abans de tornar cap al niu on es destil·lava la discòrdia conjugal.
Ella va tornar a veure’m per rebre els meus informes ensopits. Els va trobar previsibles i em va agrair la feina feta amb un petó dels seus llavis de foc; li vaig prometre que seguiria treballant en el cas fins que trobes la manera d’ajudar-la.
He esperat que ell sortís de la floristeria. Iris, què hi fas aquí? El silenciador ha respost per mi al despit de mesos de falses promeses fetes en sòrdids llits de motel.
Pujo a la moto. Accelero. La meva estimada estreny els braços al voltant de la meva cintura; el nostre és un amor d’alta graduació.