Feia plorar les dones

Com les cebes



Feia plorar les dones. Era un do? Una maledicció? No ho sabia pas però ja s'havia acostumat a viure amb això. Aquesta estranya capacitat li va venir de gran, talment com la lleugera al·lèrgia a l'alcohol. Ell creu que tot ho va arreplegar en aquella fabriqueta d'estampats on va detectar que era incapaç de crear colors sense haver-se de gratar tots els grans, que li sortien de sobte, per tot el cos. Quan va signar la quitança li van dir que possiblement era al·lèrgic als tints que allà es feien servir. Doncs bé, des d'aquell moment va adonar-se que dins seu s'havia produït un canvi que l'afectaria contundentment. No podria treballar amb colors, hauria de beure amb moderació i faria plorar les dones.

Les dues primeres les portava força bé. La primera va ser fàcil de solucionar; no buscaria feina d'això; la segona, va ser més preocupant, però amb el temps va idear un mètode infalible. Un al·lergòleg de l'hospital Trias i Pujol, (Can Ruti) va concloure, després d'algunes analítiques, que no havia de beure alcohol, però, posant-li una mà sobre l'espatlla, i fent sortir el col.lega més que no pas el metge, li va dir, estrafent la veu, que si no hi havia " més tu tia" que es prengués un antihistamínic mitja hora abans de fer la ingesta. Ell va dir d'acord i en sortir de la consulta, va pensar que seria ridícul prendre pastilles per a poder beure i que mai ho faria.

Amb el temps, va idear una fórmula pròpia que evitava qualsevol tipus de fàrmac, va poder comprovar que si prenia una copa d'aigua abans de beure una de vi, evitava per art de màgia les taques vermelles que li acostumaven a aparèixer per tot el cos. I així ho va fer i oli en un llum. Funcionava.

La tercera part de la seva metamorfosi adulta va ser més complicada. No hi havia forma d'evitar que les dones ploressin al seu costat. Ploraven de tristor, tendresa, amor, pena, de plaer mentre feien sexe, en qualsevol circumstància. Feia deu anys que vivia amb això. Primer va pensar que era una persona que amb el temps havia après a escoltar les dones i aquestes li ho agraïen ja que era difícil trobar cap home amb aquesta facultat. Després va pensar que la tonalitat i la modulació de la seva veu afectava en el lacrimal de les dones. Dones, només dones; mai l'hi va passar amb cap home.

Finalment, va saber, per converses amb afectades, que les paraules que utilitzava per a qualsevol ocasió sempre eren les adequades i precises, les que esperaven sentir, les necessàries. Que en el sexe era bo i posseïa amb fermesa, que era dolç com la mel i, alhora brut com la guineu. Que tenia la traça de posar-ho tot en el lloc escaient i, a més a més, que tenia gràcia de moviment. Caram!

Després de sentir tants afalacs va decidir acceptar viure amb aquesta "malaltia" tant i tant humida.

No deixava d'estar inquiet, molest, angoixat, però alhora es satisfeia de posseir el do o la maledicció de fer entendrir les dones i en moments de solitud es deixava anar i plorava de tristor, de plaer,... no ho sap; com ho fan les cebes.