Fecunda democràcia

Matí gris i diumenge, fa fred i no espero res d'especial. Entro al cafè, obro el diari que acabo de comprar al quiosc i que m'ha doblegat amb cura l'avi que hi ajuda, i de sobte un raig de llum m'escalfa el cos mig adormit encara: un magnífic article de fons al diari El Pais, titulat "el Silencio del Abuelo Feliz", signat per Juan Cruz, on explica com el gran poeta argentí, Juan Gelman, després de més de dues dècades de buscar-la, ha trobat la seva neta, desapareguda a mans de la dictadura argentina, l'any 76.
Perquè m'ha emocionat tant aquest article?
Per començar, Juan Cruz, transcriu literalment el que ha dit un amic del poeta, escriptor també, Eduardo Galeano, i que era al seu costat quan va rebre la notícia: "...no hay que confundir amnésia con democracia, ni justicia con venganza...", també: "... Gelman se constituye en doble símbolo, el poeta que busca la belleza y el hombre que busca la justícia y esos símbolos se juntan ahora en él, y él es muchos."
El que m'ha emocionat se'm fa evident i té dues vessants que voldria compartir amb vosaltres: la primera, un moment estel.lar en la història ja que la justícia, aquesta vegada, no es decanta a favor dels opressors i desvela la veritat d'uns fets ignominiosos: tortures, assassinat, terror contra una família totalment indefensa i tot aixó, com a represàlia per no haver pogut capturar el pare, el poeta Juan Gelman, ploma independent i no-feixista de l'Argentina. La segona, té a veure amb els sentiments més profunds i arrelats del ser humà: conservar la dignitat, poder viure amb pau, la confiança, sentir-nos estimats, i també l'amor desinteressat cap als fills, cap als néts i la necessitat què sentim de conèixer el perquè del què ens passa.
Si m'ho permeteu, vull insistir i aprofundir primer en aquesta segona vessant, inspirada en la tragèdia, la lluita i el final carregat d'esperança d'aquest avi-poeta i que, com he citat abans, en boca de l'escriptor uruguaià, Galeano,: "... es un doble símbolo, el poeta que busca la belleza y el hombre que busca la justicia, estos símbolos ahora se han juntado en él y él es muchos...;

Així, des d'aquesta talaia privilegiada que em proporcionen aquestes paraules, vull escriure sobre la necessitat ineludible que molts, vull creure, sentim de reivindicar la nostra neta perduda, el nostre fill assassinat i d'establir a la nostra vida individual una ferma democràcia que no tingui res a veure amb l'amnèsia i que ens ha de fer justícia a nosaltres mateixos.
A part de comprendre que aquesta necessitat de reivindicar el que ens aconsellen que oblidem, és l'essència de la nostra dignitat humana, em vull referir al que C.G.Jung i la seva escola, l'escola de l'anàlisi de l' inconscient col.lectiu i la força dels arquetipus, anomenen "ombra": aquelles parts de la nostra vida, siguin fets, pensaments, pors, successos, etc, que volem rebutjar o ignorar.
Potser parlo així perquè ja he complert els 40 i sembla que hagi de fer balanç de la meva vida..., però no és només això, és també la constatació, mil vegades sentida i viscuda, que és inútil escapar-se de la pròpia vida i que els moments àlgids de felicitat, els he viscut quan més m'he submergit en situacions de les quals feia temps que volia defugir, oblidar o escapar-me'n.
Em resulta evident, per experiència pròpia, que confrontar (vegeu que dic con-frontar: junts amb el problema, junts, jo i la situació, no, en-frontar: posar-se davant del problema, un a cada banda, i fer força), doncs, deia, em resulta evident que confrontar situacions difícils, compromeses, en les quals hi juguen sentiments molt de temps amagats i que estan carregades d'emocions no molt clares, no ho podem fer a caprici (a veure que passa), ni com a costum (jo sóc La Justícia), ni perquè tinguem ganes de guerra (realment podem sortir-ne molt mal parats d'aquesta batalla).
Aquest confrontar només pot venir de l'estimació i el respecte que ens debem a nosaltres mateixos, i que tantes vegades, en la solitud de la nostra cambra, quan les llums i les músiques s'han apagat, se'ns fa com el veritable paradís perdut de la infantesa, misteriós, ineluctable i sobretot contumaç.
Aquest respecte del que us parlo, és una actitud fonamentalment democràtica: reclama el consens de totes les parts i no pot florir en tota la seva bellesa, si en algún indret de nosaltres mateixos, mantenim una fosa comú, o acceptem que el tirà de torn usurpi el tro i tiranitzi al poble.
Així doncs, va ser de vital importància per a mi, trencar el paper mil vegades interpretat de mare i filla felices i que s'entenien a la perfecció: ¡oh què bé, què fantàstiques som i com ens estimem!, i passar a interpretar-ne un altre de molt menys agraït, més feridor i lleig d'actuar, i que ens va fer trencar més d'un plat, donar cops de porta i vessar algunes llàgrimes que no eren al guió, però que em va permetre tornar-me a trobar en els braços de la meva mare i a ella, poder abraçar de veritat la seva estranya filla.

Aquesta ombra, que en el cas de l'Argentina i aquí reprenc el segon fil de la història i amb ell la vessant que faltava, és els seus fills i filles desapareguts o assassinats pels criminals de la dictadura; que en el cas dels jueus, és els sis milions de persones, totes amb nom propi, casa i família, assassinades pel nazisme; aquesta ombra, que a Espanya, és el dolor, els morts i el silenci que encara planen sobre els apartats i oblidats de la nostra guerra; aquesta ombra, dic, doncs, és la que el poeta Juan Gelman ens ensenya a exorcitzar, a il.luminar i ens ho ensenya, gràcies a haver conservat el fil de l'esperança, haver suportat tot el dolor que sentia i a tenir la gosadia de fer públic el seu dolor i el seu clam amb l'única arma de la que disposava, la poesia, arma i eina amb la que va forjar una proclama poètica llegida a l'Ateneu de Madrid i que va tenir el suport immediat del premi Nobel de Literatura, José Saramago, suport real, convertint casa seva de Lanzarote en el quarter general informatiu per a la recerca de la neta de Gelman; el suport, immediat també, del subcomandante Marcos i el de Günter Grass, des d'Alemanya.
La seva neta ha aparegut, té 23 anys. Ara es coneixeran. L'avi-poeta diu que ara no escriu res perquè "la poesia es el momento emocionante de la vida. ¿Cómo voy a escribir un poema en el momento más emocionante de la vida?"
A Juan Gelman, poeta argentí, li van matar el fill i la jove i van fer desaparèixer la seva neta. Una terrible i cruel història, inseparable de la de l'Argentina però que la dignitat i l'amor d'aquest home, han aconseguit transformar en un símbol viu d'esperança i en un exemple de tenacitat tant pel seu país com per tota Amèrica del Sud i per a tot el Món.
Un home que no va voler tancar els ulls a la seva pròpia vida i que amb aquest gest ens ha regalat l'energia necessària per poder mirar la nostra.
En Günter Grass, ho resumeix d'aquesta manera: "poques vegades passen coses així, per això, val la pena viure."
Tots sabem que és veritat.