Doble origen

Llegir la va fer menys forastera entre els seus. Forastera, perquè ja del cotxet, es va sentir estranya: tot era massa gris, la vida anava massa a poc a poc i tot el que deia aquella gent era obvi, ple de dites i de llocs comuns que no eren, ni de bon tros, el seu lloc comú, el seu propi medi. S'enyorava i somiava.

¿On eren, en aquell món tan ben ordenat, sistemàtic i segur, la velocitat del pensament i la capacitat de l'enginy? ¿On eren els amics per compartir i dialogar, per sentir tot allò que, ja des del principi, va semblar-li la seva preuada herència, tan diferent d'aquells sorolls que l'envoltaven, delicada, etèria i silenciosa?: cançons que endevinava en el silenci, abans d'adormir-se..., la crida misteriosa del vent entre els arbres i de l'aigua de les fonts..., la llum tranquil·la que ho banyava tot, atorgant-li la seva gràcia i esborrant el contorn tragicòmic dels carrers per on passava i el dels abrics llargs i grisos dels qui l'envoltaven... ¿On eren aquells i aquelles, fossin qui fossin, que el podien entendre, que eren com ella?

Va deixar passar els anys, guardant la pedra preciosa en la mà invisible del cor. Calia no oblidar, però també calia ser gran, créixer, saber esperar sense perdre's, enmig d'aquell món antic i primitiu que res no sabia de viatges intemporals, de mónstres semi-humans, devoradors de verges, d'alfabets diàfans inaccessibles a la culpa i al rancor, saber esperar en un món antic i primitiu que volia oblidar, també i fos com fos, que entre l'arròs i la roba neta, podia corre la sang dels innocents i a l'armari de la casa, penjar-s'hi tancs amb les raons i els poemes dels grans misericordiosos, aixafats sota les rodes.

Llegir el va fer menys foraster entre els seus, perquè aquell món salvatge de l'escudella i la carn d'olla, del misteri a termini fix quan s'enlairava l'hòstia, dels parents estimant-la quan tocava i així ho manaven els calendaris, no podia ser de cap manera la seva pàtria [exclusivament] la seva pàtria, la seva família, la seva terra.
El pensament, el sentiment, el seu amor, havien de tornar a néixer.
Passaren els anys...Va ser trista, solitaria i feréstega...


El destí, compadit, auspicià la volta i casar les dues famílies: el pare guardava a l'armari de la casa, mig amagat, un vell llibre que ella va descobrir als vuit anys: L'ODISSEA i amb ell, Itaca i per ella, calçà les sandàlies alades, i en elles, abandonada en el camí, sagnant de mil ferides, trobà el fil d'Ariadna, vinclant, vegada rera vegada, el minotaure.

Des d'aleshores, la guerxa societat que l'havia engendrat i acollit, va quedar redimida: li havien donat també, amb l'escudella i la misa: Homer, Melquíades, la Mediterrània, els Mites.

Llegir va atorgar-li plena vida.