Ets tu...

He escollit els camins
més foscos de tots
els que podia escollir
en aquesta vida de dolor
però espero arribar,
algun dia,
als més lluminosos,
on no pugui obrir els ulls
de claror que hi haurà.

Vull ser feliç,
però sense tu no puc.

No tinc por i
no la puc tenir.

Tot dona igual,
menys tu.

Miro al cel.

Tot és fosc, les estrelles
s'han fos com el gel
és fon amb la calor.

Per això el cel plora.

Les seves llàgrimes són
les estrelles fugaces que
ens donen un instant fugaç
de felicitat.
I no deixen de caure.

No sé si podré sofrir
un altre dia sense tu,
una altra setmana,
un altre mes,
un altre any.

Encara menys podré
patir un Nadal sense tu,
és quan més et necessito
al meu costat.

Espero que tornis algun dia.

Torna,
t'ho prego,
t'ho demano,
t'ho suplico de genolls.

Un dia més sense tu
és com un mil·lenni més
a l'infern.

Sense tu
no sóc res més que un pedra del camí,
una gota en una pluja torrencial,
una formiga en un formiguer,
un instant efímer en un món on
no passa el temps.

Quan em vas deixar,
vaig perdre una part de mi
que no recuperaré sinó tornes.

Sóc un vaixell sense mar,
un pallasso sense colors,
un fotògraf sense camera de fer fotos,
un professor sense alumnes.

Ets tu
la peça de puzzle del meu cor
que falta per completar,
la clau que m'obra
i em tanca.

Ets tu
la musa que guia els meus somnis,
i ara que el meu cor s'ha gelat,
aquests sospiren per que tornis,
ja que no es pot haver acabat.

Ets tu
i no et vull perdre.