Estimada Nyorai

Shimonoseki, 8 d'agost de 1945

Estimada Nyorai:

T'escric per dir-te que estic viu, que t'estimo... Ahir van paralitzar tot el trasport i no he pogut arribar més que a Shimonoseki, a mig camí de trobar els teus sogres. M'està cansant aquesta guerra, estic tip del treball del port, de la seva humitat que cala els ossos, de l'espatlla que em fa mal, de la jornada laboral patriòtica que ens obliguen a fer... i de totes maneres no ens arriba als tres ¿Te n'adones? Volen que siguem patriotes i no són capaços d'assegurar-nos un tros de vida que mastegar, ni tan sols d'assegurar-nos el viatge cap a Hiroshima per poder-me emportar els teus pares d'aquesta guerra.
No són capaços d'assegurar les seves vides. No són capaços de dir-me si són vius o morts! Diuen que hi ha ferits per tot arreu, que no saben que ha passat, que hi ha trossos... per tot arreu. Nyorai, vull estar amb tú, però no em deixen travessar l'estret. Són una colla d'incompetents! Ho saps que tenia por d'estar tan allunyats dels pares ara que hi ha guerra. Hauria de riure. Ara no estic ni amb els pares ni amb tú. Després d'un dia d'intentar-ho tot, de perdre tot el menjar, he decidit tornar a casa. No m'han deixat saber si tinc o no esperances de poder tornar-los a veure, però ja ho saps que de vegades exageren. De seguides que pugui travessar l'estret aniré cap a casa. Per nosaltres la guerra a començat ara, però ens tenim l'un a l'altre. No et preocupis. Tot i l'angoixa, miro d'asserenarme, i sempre tinc present l'escalfor dels teus ulls. Aviat tornaré a Nagasaki i tornarem a començar, Nyorai. T'estima, Yamajido.