Cercador
En només un minut
Un relat de: Joan Balart Cerdán- Compartir:
«Tanca els ulls, mira’t cap a dins, respira i no pensis res... Només creu profundament que quedeu tu i Ell... sols, en silenci.»
Quantes persones soles hi ha enmig d’aquesta multitud?
Fa una mica de fred aquí, pensa, el mateix que feia ahir a la nit, recolzada al marc de la porta, a les fosques, paralitzada pel disgust al llindar del dormitori, amb el cor en penombres i la pell glaçada; el mateix fred que sentia quan va recórrer l’habitació procurant no ensopegar, amb l’alè contingut. Es va despullar i va seure al llit en silenci. La nit era hermètica com les seves parpelles. Es va estirar suaument boca amunt i humida en llàgrimes sobre el coixí. Va sentir fred i es va cobrir amb el llençol sense fer soroll, sense estrebades, sense gairebé existir. Li bategaven brases en el cor. Va empedreir el músculs i es va convertir en un cobrellit silenciós i inert fins que es va adormir amb l’ànima esgotada a un cantó del llit. A l’altre cantó ell, molt al cantó, glacial, estirat de costat, estès com un llençol que plorava abraçades de consol i comprensió, sense gairebé alè, sense gairebé res d’ell mateix, sense gairebé tancar els ulls. La quietud li esquinçava l’ànima. El fred li havia congelat la mirada. El silenci es va trencar quan va parpellejar.
Fa una mica de fred aquí, pensa. No vol destorbar el silenci cerimonial. La gola li pica. La mirada se li mulla, deu ser el fred, potser la irritació de coll. Algú la mira, deu mirar la llàgrima que li refreda la galta. Somriu i es moca lleument. Un mòbil sona de forma impertinent. Tothom creua mirades recriminadores. Ella treu el seu aparell, el posa en silenci i mira al seu voltant. Ensopega amb ulls desconeguts i abaixa la mirada. El dol es veu enterbolit pel soroll del carrer, com si no hagués passat res, una litúrgia laica de persones silencioses enmig del rebombori dels carrers, res més. Torna a mirar. Ha sorprès un badall i un rellotge consultat grollerament amb impaciència. L’autobús fa una parada sorollosament irreverent a tant sols uns metres de la concentració. Han programat la consternació a un minut pel mig dia. La desesperança i el dolor s’han institucionalitzat.
Abans es resava en una missa, recorda. ”I pregant, quedeu tu i Ell... sols, en silenci.” deia el mossèn. Tot quedava a casa, en l’àmbit familiar. Ningú n’havia de fer res, deien. Eren coses de casa. I a casa, recorda, quanta gent s’ha sentit sola? Quantes persones soles hi ha enmig d’aquesta multitud, alienes a les vides dels altres, esquivant la seva mirada, abandonades amb la seva incògnita “després què?”
Després “quedeu tu i ell... sols, en silenci.”
La por la envaeix enmig d’un calfred.
Vint segons, calcula, què són vint segons per una flor quan pot ser arrencada en tan sols un segon? Com són vint segons de silencis abans de ser esqueixada?
Vint-i-un segons per llevar-se. Vint-i-dos per vestir-se. Vint-i-tres per anar a la cuina. Vint-i-quatre per preparar cafè. Vint-i-cinc per seure a taula. Ella mirant-l’ho sense veure’l, ell escoltant-la sense sentir res, en complet silenci, un segon rere l’altre. Mirades opaques, ulls mats. Ella va marxar a la feina. Ell havia de recollir l’esmorzar, anar a alguna entrevista laboral, fer el dinar, recollir una mica... Ella va tornar de la feina. Ell veia la televisió. La tristesa i el silenci van ofegar la seva ànima oprimint-li la gola i refredant-li el cor. No el va besar. El dinar era a mig fer. Encabat van prendre un cafè.
–Has anat a comprar?
La cullereta donava voltes entorn una espiral inacabable.
–No.
Trenta segons, trenta-un segons, trenta-dos segons.
Quant han de durar aquests silencis?
“Va ser culpa meva, pensa, ell se sent malament per culpa meva!”
–No m’ajudes prou! –li havia dit– Em veus fregant com boja i et poses a mirar la televisió. Torno molt cansada de la feina i no tinc forces per dedicar-me a tot això! Necessito que ho fem junts!
Potser va estar massa dura. Però ell es va limitar a donar mitja volta sense dir un mot. Ella sentia com l’aire se li escapava, com si els seus pulmons s’encongissin. El silenci la matava.
Però en aquell moment ell va baixar el cap i va plorar. Quaranta segons, quaranta-un segons, quaranta-dos segons...
–Sento culpa i vergonya d’explicar el que em passa –va confessar gemegant.
–Perquè calles? –va preguntar ella– No em castiguis més amb el teu silenci.
–Callo perquè sé que no em porto com un home. Tu fas tota la feina! Portes el sou i suportes tot el pes de la casa –va exclamar gairebé sense alè.
Ella li va agafar la mà per tranquil·litzar-l'ho.
–No t’has de portar com un home. No t’has de sentir obligat a haver de carregar amb res. Ets una persona a la què estimo. Només vull què fem les coses junts.
El va besar i va anar al quarto de bany. Quan va sortir de la dutxa ell ja havia anat a dormir. Recolzada a les fosques al marc de la porta va sentir fred i es va ficar al llit al seu costat, cara amunt. Sabia que estava dolgut, que estava despert.
«Ulls clucs. Peus, cames, cuixes... Sense obsessions, va pensar. Espatlles, braços, mans esteses. Poc a poc, sense esforç. Front, entrecella, mandíbules... va deixar passar els pensaments. Va deixar brollar la respiració, des de la calma, sense presses, escoltant les sensacions.» Es va estirar de costat i es va abraçar a la seva esquena, embolcallant-lo amb el seu cos. Ell es va encongir en posició fetal, plorant en silenci, plorant d’alegria, sense haver de ser l'home que li havien ensenyat a ser.
Ella va sentir les pessigolles d’un somriure a les galtes. Es somreia a sí mateixa.
«Silenci». Es repetia “Silenci, silenci, silenci...” Repetia amb al ritme de la respiració, com campanades. Les dotze van tocar i el minut de silenci va finalitzar. Tothom es va dispersar mentre ells dos estrenyien els seus cors amb les mans agafades a una flor.
Joan Balart Cerdán
Quantes persones soles hi ha enmig d’aquesta multitud?
Fa una mica de fred aquí, pensa, el mateix que feia ahir a la nit, recolzada al marc de la porta, a les fosques, paralitzada pel disgust al llindar del dormitori, amb el cor en penombres i la pell glaçada; el mateix fred que sentia quan va recórrer l’habitació procurant no ensopegar, amb l’alè contingut. Es va despullar i va seure al llit en silenci. La nit era hermètica com les seves parpelles. Es va estirar suaument boca amunt i humida en llàgrimes sobre el coixí. Va sentir fred i es va cobrir amb el llençol sense fer soroll, sense estrebades, sense gairebé existir. Li bategaven brases en el cor. Va empedreir el músculs i es va convertir en un cobrellit silenciós i inert fins que es va adormir amb l’ànima esgotada a un cantó del llit. A l’altre cantó ell, molt al cantó, glacial, estirat de costat, estès com un llençol que plorava abraçades de consol i comprensió, sense gairebé alè, sense gairebé res d’ell mateix, sense gairebé tancar els ulls. La quietud li esquinçava l’ànima. El fred li havia congelat la mirada. El silenci es va trencar quan va parpellejar.
Fa una mica de fred aquí, pensa. No vol destorbar el silenci cerimonial. La gola li pica. La mirada se li mulla, deu ser el fred, potser la irritació de coll. Algú la mira, deu mirar la llàgrima que li refreda la galta. Somriu i es moca lleument. Un mòbil sona de forma impertinent. Tothom creua mirades recriminadores. Ella treu el seu aparell, el posa en silenci i mira al seu voltant. Ensopega amb ulls desconeguts i abaixa la mirada. El dol es veu enterbolit pel soroll del carrer, com si no hagués passat res, una litúrgia laica de persones silencioses enmig del rebombori dels carrers, res més. Torna a mirar. Ha sorprès un badall i un rellotge consultat grollerament amb impaciència. L’autobús fa una parada sorollosament irreverent a tant sols uns metres de la concentració. Han programat la consternació a un minut pel mig dia. La desesperança i el dolor s’han institucionalitzat.
Abans es resava en una missa, recorda. ”I pregant, quedeu tu i Ell... sols, en silenci.” deia el mossèn. Tot quedava a casa, en l’àmbit familiar. Ningú n’havia de fer res, deien. Eren coses de casa. I a casa, recorda, quanta gent s’ha sentit sola? Quantes persones soles hi ha enmig d’aquesta multitud, alienes a les vides dels altres, esquivant la seva mirada, abandonades amb la seva incògnita “després què?”
Després “quedeu tu i ell... sols, en silenci.”
La por la envaeix enmig d’un calfred.
Vint segons, calcula, què són vint segons per una flor quan pot ser arrencada en tan sols un segon? Com són vint segons de silencis abans de ser esqueixada?
Vint-i-un segons per llevar-se. Vint-i-dos per vestir-se. Vint-i-tres per anar a la cuina. Vint-i-quatre per preparar cafè. Vint-i-cinc per seure a taula. Ella mirant-l’ho sense veure’l, ell escoltant-la sense sentir res, en complet silenci, un segon rere l’altre. Mirades opaques, ulls mats. Ella va marxar a la feina. Ell havia de recollir l’esmorzar, anar a alguna entrevista laboral, fer el dinar, recollir una mica... Ella va tornar de la feina. Ell veia la televisió. La tristesa i el silenci van ofegar la seva ànima oprimint-li la gola i refredant-li el cor. No el va besar. El dinar era a mig fer. Encabat van prendre un cafè.
–Has anat a comprar?
La cullereta donava voltes entorn una espiral inacabable.
–No.
Trenta segons, trenta-un segons, trenta-dos segons.
Quant han de durar aquests silencis?
“Va ser culpa meva, pensa, ell se sent malament per culpa meva!”
–No m’ajudes prou! –li havia dit– Em veus fregant com boja i et poses a mirar la televisió. Torno molt cansada de la feina i no tinc forces per dedicar-me a tot això! Necessito que ho fem junts!
Potser va estar massa dura. Però ell es va limitar a donar mitja volta sense dir un mot. Ella sentia com l’aire se li escapava, com si els seus pulmons s’encongissin. El silenci la matava.
Però en aquell moment ell va baixar el cap i va plorar. Quaranta segons, quaranta-un segons, quaranta-dos segons...
–Sento culpa i vergonya d’explicar el que em passa –va confessar gemegant.
–Perquè calles? –va preguntar ella– No em castiguis més amb el teu silenci.
–Callo perquè sé que no em porto com un home. Tu fas tota la feina! Portes el sou i suportes tot el pes de la casa –va exclamar gairebé sense alè.
Ella li va agafar la mà per tranquil·litzar-l'ho.
–No t’has de portar com un home. No t’has de sentir obligat a haver de carregar amb res. Ets una persona a la què estimo. Només vull què fem les coses junts.
El va besar i va anar al quarto de bany. Quan va sortir de la dutxa ell ja havia anat a dormir. Recolzada a les fosques al marc de la porta va sentir fred i es va ficar al llit al seu costat, cara amunt. Sabia que estava dolgut, que estava despert.
«Ulls clucs. Peus, cames, cuixes... Sense obsessions, va pensar. Espatlles, braços, mans esteses. Poc a poc, sense esforç. Front, entrecella, mandíbules... va deixar passar els pensaments. Va deixar brollar la respiració, des de la calma, sense presses, escoltant les sensacions.» Es va estirar de costat i es va abraçar a la seva esquena, embolcallant-lo amb el seu cos. Ell es va encongir en posició fetal, plorant en silenci, plorant d’alegria, sense haver de ser l'home que li havien ensenyat a ser.
Ella va sentir les pessigolles d’un somriure a les galtes. Es somreia a sí mateixa.
«Silenci». Es repetia “Silenci, silenci, silenci...” Repetia amb al ritme de la respiració, com campanades. Les dotze van tocar i el minut de silenci va finalitzar. Tothom es va dispersar mentre ells dos estrenyien els seus cors amb les mans agafades a una flor.
Joan Balart Cerdán
