Estava tant content ...

Estava tan content... Avui era el meu primer dia de treball. Encara recordo la tarda de l'entrevista en l'empresa madrilenya, la cua voltava l'illa.

¡Vagi futur! -vaig pensar.

Però contesto a totes les preguntes i quan aquell senyor tan seriós va prosseguir la conversa en anglès, vaig somriure i em vaig acordar dels meus tres estius a Londres perfeccionant l'idioma de William Shakespeare. Després, d'improvís, es posa a parlar en francès i, llavors si, li vaig haver de demanar perdó perquè el meu francès era més bo que el seu.

-És que la meva mare és francesa -em vaig veure obligat a dir-li i vaig notar com enrogia.

Uns dies més tard, rebo la notícia que estava admès a treballar en l'empresa i que m'havia d'incorporar el 11 de març, a les nou del matí.

Els meus pares no l'hi podien creure.

-Ja ets un home de profit -em va dir el meu pare emocionat.

Avui m'he aixecat de matinada, perquè havia de prendre el tren de rodalia en Alcalá de Henares, jo viu allí. I ha estat a les 7'30, aturat el tren en l'estació de Atocha quan he sentit aquesta terrible explosió, el sostre del meu vagó segur que s'ha desprès, el noto per la fredor i per l'aire que penetra, però no el veig perquè els ulls no els puc obrir, no sé que em passa i no me'ls puc tocar perquè les mans no em responen. I noto l'escalfor de la sang per tot el cos.

Hi ha un gran silenci, encara que s'escolten laments llunyans, però en el meu vagó el silenci és total. On estarà la gent? Si venia ple el departament! Eren treballadors com jo, encara que amb més experiència, és clar; alguns dormitaven, segur que havien matinat també. Però, què haurà passat? Ara no podré arribar a temps al meu treball. Què pensaran els de la meva empresa?

- Vagi fitxatge que hem fet! -diran.

I els meus pares? ja hi vam ser!

-Aquest nen, aquest nen! -rondinarà la meva mare empipada i amb raó.

Però, que haurà passat? Ho sap algú? Tot plegat sembla un misteri.
Es... ta... va... tan cont…