És la guerra!

Això va pensar en Peret aquella matinada quan es va esquitllar a l'habitació dels pares. Amb un punt d'esglai va imaginar que aquelles batalles que li havia explicat tantes vegades l'avi Pere, havien tornat de nou i ja eren a ca seva.
No, no havia sentit cap enrenou a fora ni cap tret ni cap avió que eren imprescindibles en una guerra… així i tot, el que veia… aquella lluita cos a cos… també n'hi havia parlat...
De fet, no el despertà cap soroll estrany sinó un terrible mal de panxa i ganes de vomitar.
Petit com era necessitava la mare, o el pare. Ells sabien què fer en tot moment.
Va pensar en el munt de pastís que s'havia cruspit amb deler la nit abans. I en totes les coses boníssimes que els serviren al restaurant on van celebrar l'aniversari de casament dels pares.
Ves per on que ell no havia anat mai amb els pares al restaurant fins ahir que li van dir que ja era prou gran per acompanyar-los. La germaneta petita es va quedar a casa dormint al bressol.
I ara, de ben segur que tot aquell menjar no se li havia posat bé i maldava per sortir de dins seu com fos.
Espantat va córrer a l'habitació dels avis. Tustà l'avi Pere mirant de despertar-lo mentre li deia, tot sanglotant, que la guerra havia tornat.
— Peret què dius, què és aquest desesper?
— Maria. Maria, desperta't! Mira que al nen no sé què li passa, parla de la guerra a dins de casa!
L'àvia, que havia vigilat la nena i encara no havia dormit prou, sense entendre què passava, va fer per desvetllar-se i escoltar el seu home.
I entre anades i vingudes, no podent esperar més, tot el pastís i altres menges del sopar van sortir com una escopetada de dintre d'en Peret i van espetegar a terra. Quin descans!
Un cop nets i polits, nen i terra, els avis perplexos escoltaren què deia que havia vist el seu net. El van tranquil·litzar dient-li que havia tingut un malson i el van convidar a quedar-se, entremig dels dos, al seu llit.
Alhora, mirant-se amb un somriure còmplice, es van dir: deixem que aquells dos acabin la festa en pau!