Es diria Eufòria

Un relat de: Mena Guiga
Jeia, com habituava, en una banda del prestatge de ferro pelat al costat dels testets amb planter, aquell cop d'albergínia blanca. La gata negra i xocolata, encargolada amb ella mateixa, a la bruixa li feia l'efecte d'una icona magnífica de l'establiment: la cooperativa de pagesos local. La saludava, tot just entrar:

-bishbishbishbish...

La gata responia amb un miol ample i es deixava acariciar. Aquell matí la dona anava amb el fill, un jove arquer de foc amb acne al rostre disposat de forma no estrambòtica com ell una vegada havia definit, sinó com constel·lacions que li feien treballar la paciència. S'havia estirat amb sorprenent celeritat en uns mesos, la superava en alçada. La roba li anava curta i estreta. S'hi sentia ridícul, havia hagut de dir 'prou' per tal que la mare se n'adonés. Per fi, en una bossa, portaven la nova -ampla, còmoda i predominantment negra- que acabaven de comprar evitant gratar massa la butxaca.

La bruixa volia que l'arquer conegués la gata...perquè l'estimaria.

- bishbishbishbish...

La felina abandonà l'estat de contemplatiu repòs en que estava immersa, atreta per l'olor de la teca que li va apropar. Un pinso delicatessen casolà no adquirit, sinó elaborat per la dona, sense ni un bocí de cadàver d'una víctima de l'especisme. L'animal flairà i se n'enamorà, estirà el coll per assolir la menja. L'arquer observava, amb un somriure tímid i profund. Agafà el platet ell llavors, el va posar a terra, davant el despatxet desordenat i polsós de rajoles hidràuliques. La gata va saltar per assaborir la vianda. Endrapà amb gust. Ronxava de satisfacció.

-Caram, un extra! Merci!- l'encarregat exclamà.

-Poca cosa. No vull pas que no us rati- es mig disculpà ella.

-Gana, no en passa pas, hahaha!

La dona sabia que li donaven llaunetes. A més, el sindicat era la llar de la gata i també el camp de cerca i captura de teca fresca. Esterilitzada i xipada, els magatzems i cambres, que mantenia impecables de ratolins i alguna escadussera rata, esdevingueren el món d'on no fugia, zero zel.

-I...com és que no té nom aquest ésser meravellós, moixina magnífica?

El noi, tot i que avesat a l'entusiasme de la mare pels felins, volia amagar el cap, en escoltar-li la restallera de mots, coses de la pubertat.

L'home, mentre escollia una caixa de maduixes i una de cireres que comencessin a estar tocades -i que els vendria a preu irrisori- d'entre les que estaven apilades sota un parasol a l'entrada, respongué.

-Doncs, mira, no.

-És molt viva- s'atreví a parlar l'arquer.

-Si ho és, i tant! A vegades plomes trobem, també. De l'ocell, ni rastre. Se l'ha cruspit.

I continuà:

-Una vegada vaig voler prendre-li una rata que tenia masegada i pò que em va deixar, pò! Em bufava!

La bruixa sospirà:

-Ai, les tres de casa són de mena espantadisses. Si topessin amb una...tocarien el dos. Sortosament tenim tortugues de terra que, sembla ser, algú em va dir, desprenen alguna cosa que allunya els rosegadors...sembla ser.

El del sindicat va tornar a riure.

-Orgullós d'aquesta fera que tenim!

La gata es va apropar a l'arquer, va refregar-s'hi demanant moixaines, que va obtenir,

-Té, porta tu el cistell amb la fruita, que com que voldràs anar tirant cap a casa sol, doncs au. Jo aniré al meu ritme.

Va acostar-se al taulell per agafar-lo. L'atenció se li desvià a la paret de rere l'home mentre cobrava, completament folrada de dibuixos de rostres, alguns caricatures, al carbonet, i d'aquarel·les de fruita i verdura, sobretot. En una lleixa, unes construccions miniatura representant castells i masies. I, penjant-ne, carabasses d'aire decorades pop. Una curiosa mostra.

-Ho has fet tu, tot això?

-Ah, sí!

La bruixa s'alegrà que la primera vegada de dur el fill a aquell establiment hi identifiqués les meravelles i que s'interessés pel talent aliè.

-I no els emmarques? Se't faran malbé. Ni fas cap exposició?- ella preguntà.

-Pò que tinc temps.

-Hi ha molta cosa. D'anys..no?
.
-Des dels set que dibuixo. A vegades estic una temporada que ho aparco. Sempre hi torno, però. Si em passa, per exemple, un diumenge, i a final de dia no he fet res, dia perdut. No me'l perdono.

Engrescat, els va fer saber que les maquetes les havia confegit amb trossets de fusta de les caixes de camp. Després els assenyalà una zona d'estanteries -que contenien conserves de llegums i melmelades- fetes amb palets que havia unit i decorat decapé.

Van entrar unes quantes persones, com si s'haguessin posat d'acord. La conversa va finar.

En ser al carrer, l'arquer evitava caminar massa al costat de la mare, coses de l'edat. El cordó umbilical d'ella encara no s'havia adaptat i adoptat el nou tram.

-Eufòria.

-Com?

-Eufòria. El nom per a la gata.

Ho digué i l'avançà, per caminar sol. La tecnologia l'esperava a la cambra. És clar que no tenia claus, encara, fet també massa endarrerit. Li tocaria esperar assegut a l'entradeta repenjat contra la porta sabent que la bruixa trigaria, abstreta amb minúcies que indefectiblement trobava durant el trajecte que mai feia en línia recta sinó en giragonsa (ben bé com el seu cervell). S'endormiscà, però abans d'entregar-se al món oníric s'espraià crema d'aloe vera a veure si no quedava gamba de cara, braços i cames, l'irritava tenir pell de guiri hostiat per hores de platja. Aquell producte, elaborat per la seva ximpleta progenitora, tenia la particularitat que, molt a poc a poc, aconseguiria que l'epidermis abraçés una tonalitat daurat oliva gens oliosa. L'olor que desprenia mesclada amb la somnolència...i va disparar la primera sageta de la seva existència. Els ulls grans -típics dels éssers generosos i, en el seu cas, espiritual- van cloure's lliurant-se a Morfeu. La fletxa travessà quatre ànimes que visualitzarien el següent:

"Les plantes han assolit l'alçada màxima, les flors han florit, darrer pas: espigades, coronades del lila que guareix la vista. El camp n'és farcit. De tant en tant un esquitx de blondes de les pastanagues silvestres florides. La barreja encisa. L'extensió de verds vells i nous i del lila i el blanquinós s'apodera de tot".

La imatge s'endugué l'Eufòria, dormida dins una caixa de cartó, sota un rellotge que anava segles endarrerit; la bruixa, que s'encantava amb tant per no topar amb el desencís; l'encarregat artista, migdiadejant; i el propi arquer. Aquell espai s'emmarcà amb acàcies desbordades d'un esclat groc intens a la capçada i al sòl, com una catifa lluminosa. El noi relacionà les floretes caigudes amb crispetes que haguessin fet pet pet pet crispetpetpetes, flors que no haurien rebentat, sinó que, madurades i badades, esdevenien una festa del punt d'encontre màgic que compartirien.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

787 Relats

820 Comentaris

269984 Lectures

Valoració de l'autor: 9.60

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com