Es diria Eufòria

Jeia, com habituava, en una banda del prestatge de ferro pelat al costat dels testets amb planter, aquell cop d'albergínia blanca. La gata negra i xocolata, encargolada amb ella mateixa, a la bruixa li feia l'efecte d'una icona magnífica de l'establiment: la cooperativa de pagesos local. La saludava, tot just entrar:

-bishbishbishbish...

La gata responia amb un miol ample i es deixava acariciar. Aquell matí la dona anava amb el fill, un jove arquer de foc amb acne al rostre disposat de forma no estrambòtica com ell una vegada havia definit, sinó com constel·lacions que li feien treballar la paciència. S'havia estirat amb sorprenent celeritat en uns mesos, la superava en alçada. La roba li anava curta i estreta. S'hi sentia ridícul, havia hagut de dir 'prou' per tal que la mare se n'adonés. Per fi, en una bossa, portaven la nova -ampla, còmoda i predominantment negra- que acabaven de comprar evitant gratar massa la butxaca.

La bruixa volia que l'arquer conegués la gata...perquè l'estimaria.

- bishbishbishbish...

La felina abandonà l'estat de contemplatiu repòs en que estava immersa, atreta per l'olor de la teca que li va apropar. Un pinso delicatessen casolà no adquirit, sinó elaborat per la dona, sense ni un bocí de cadàver d'una víctima de l'especisme. L'animal flairà i se n'enamorà, estirà el coll per assolir la menja. L'arquer observava, amb un somriure tímid i profund. Agafà el platet ell llavors, el va posar a terra, davant el despatxet desordenat i polsós de rajoles hidràuliques. La gata va saltar per assaborir la vianda. Endrapà amb gust. Ronxava de satisfacció.

-Caram, un extra! Merci!- l'encarregat exclamà.

-Poca cosa. No vull pas que no us rati- es mig disculpà ella.

-Gana, no en passa pas, hahaha!

La dona sabia que li donaven llaunetes. A més, el sindicat era la llar de la gata i també el camp de cerca i captura de teca fresca. Esterilitzada i xipada, els magatzems i cambres, que mantenia impecables de ratolins i alguna escadussera rata, esdevingueren el món d'on no fugia, zero zel.

-I...com és que no té nom aquest ésser meravellós, moixina magnífica?

El noi, tot i que avesat a l'entusiasme de la mare pels felins, volia amagar el cap, en escoltar-li la restallera de mots, coses de la pubertat.

L'home, mentre escollia una caixa de maduixes i una de cireres que comencessin a estar tocades -i que els vendria a preu irrisori- d'entre les que estaven apilades sota un parasol a l'entrada, respongué.

-Doncs, mira, no.

-És molt viva- s'atreví a parlar l'arquer.

-Si ho és, i tant! A vegades plomes trobem, també. De l'ocell, ni rastre. Se l'ha cruspit.

I continuà:

-Una vegada vaig voler prendre-li una rata que tenia masegada i pò que em va deixar, pò! Em bufava!

La bruixa sospirà:

-Ai, les tres de casa són de mena espantadisses. Si topessin amb una...tocarien el dos. Sortosament tenim tortugues de terra que, sembla ser, algú em va dir, desprenen alguna cosa que allunya els rosegadors...sembla ser.

El del sindicat va tornar a riure.

-Orgullós d'aquesta fera que tenim!

La gata es va apropar a l'arquer, va refregar-s'hi demanant moixaines, que va obtenir,

-Té, porta tu el cistell amb la fruita, que com que voldràs anar tirant cap a casa sol, doncs au. Jo aniré al meu ritme.

Va acostar-se al taulell per agafar-lo. L'atenció se li desvià a la paret de rere l'home mentre cobrava, completament folrada de dibuixos de rostres, alguns caricatures, al carbonet, i d'aquarel·les de fruita i verdura, sobretot. En una lleixa, unes construccions miniatura representant castells i masies. I, penjant-ne, carabasses d'aire decorades pop. Una curiosa mostra.

-Ho has fet tu, tot això?

-Ah, sí!

La bruixa s'alegrà que la primera vegada de dur el fill a aquell establiment hi identifiqués les meravelles i que s'interessés pel talent aliè.

-I no els emmarques? Se't faran malbé. Ni fas cap exposició?- ella preguntà.

-Pò que tinc temps.

-Hi ha molta cosa. D'anys..no?
.
-Des dels set que dibuixo. A vegades estic una temporada que ho aparco. Sempre hi torno, però. Si em passa, per exemple, un diumenge, i a final de dia no he fet res, dia perdut. No me'l perdono.

Engrescat, els va fer saber que les maquetes les havia confegit amb trossets de fusta de les caixes de camp. Després els assenyalà una zona d'estanteries -que contenien conserves de llegums i melmelades- fetes amb palets que havia unit i decorat decapé.

Van entrar unes quantes persones, com si s'haguessin posat d'acord. La conversa va finar.

En ser al carrer, l'arquer evitava caminar massa al costat de la mare, coses de l'edat. El cordó umbilical d'ella encara no s'havia adaptat i adoptat el nou tram.

-Eufòria.

-Com?

-Eufòria. El nom per a la gata.

Ho digué i l'avançà, per caminar sol. La tecnologia l'esperava a la cambra. És clar que no tenia claus, encara, fet també massa endarrerit. Li tocaria esperar assegut a l'entradeta repenjat contra la porta sabent que la bruixa trigaria, abstreta amb minúcies que indefectiblement trobava durant el trajecte que mai feia en línia recta sinó en giragonsa (ben bé com el seu cervell). S'endormiscà, però abans d'entregar-se al món oníric s'espraià crema d'aloe vera a veure si no quedava gamba de cara, braços i cames, l'irritava tenir pell de guiri hostiat per hores de platja. Aquell producte, elaborat per la seva ximpleta progenitora, tenia la particularitat que, molt a poc a poc, aconseguiria que l'epidermis abraçés una tonalitat daurat oliva gens oliosa. L'olor que desprenia mesclada amb la somnolència...i va disparar la primera sageta de la seva existència. Els ulls grans -típics dels éssers generosos i, en el seu cas, espiritual- van cloure's lliurant-se a Morfeu. La fletxa travessà quatre ànimes que visualitzarien el següent:

"Les plantes han assolit l'alçada màxima, les flors han florit, darrer pas: espigades, coronades del lila que guareix la vista. El camp n'és farcit. De tant en tant un esquitx de blondes de les pastanagues silvestres florides. La barreja encisa. L'extensió de verds vells i nous i del lila i el blanquinós s'apodera de tot".

La imatge s'endugué l'Eufòria, dormida dins una caixa de cartó, sota un rellotge que anava segles endarrerit; la bruixa, que s'encantava amb tant per no topar amb el desencís; l'encarregat artista, migdiadejant; i el propi arquer. Aquell espai s'emmarcà amb acàcies desbordades d'un esclat groc intens a la capçada i al sòl, com una catifa lluminosa. El noi relacionà les floretes caigudes amb crispetes que haguessin fet pet pet pet crispetpetpetes, flors que no haurien rebentat, sinó que, madurades i badades, esdevenien una festa del punt d'encontre màgic que compartirien.