EQUIVOCACIÓ

Una passa. Una altra. Una altra més.

Els esglaons poc a poc queden enrere.

Una música llunyana, suau, tendra, enfarfega els meus sentits.

Un replà. Un tros d’escala. Més replans. Més escales.

Pujant sense parar amb la impressió que el destí no arriba mai.

Una porta tancada que no trigo gens en obrir.

Asseguda d’esquenes, de cara a la llar de foc.

M’acosto lentament, lluitant amb els sorolls per a que no gosin espantar-te.

Començo a veure’t cada cop de més a prop.

T’endevino borrosa, tèrbola, difuminada dins la sala

Davant teu, de front, cara a cara, per fi creuem les mirades, però ...

no trobo l’esperat color dels teus ulls,

no trobes el somriure que esperaves reconèixer.

Vergonyosament giro cua,

i demano mil disculpes

per haver-me equivocat de casa.