Cercador
Entrebancs i cadires
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Entre cada dues cadires hi havia un banc.
Les cadires eres totes corcades. La decoració dels foradets les embellia, però calia anar amb compte: si les potes en tenien massa...no fes figa.
Totes les cadires eren de fusta de pi de pocs anys i d'una robustesa fluixa. El vernís s'havia anat perdent, en estar a la intempèrie i suportar totes les inclemències.
Seure en una cadira havia de durar quatre minuts. Al davant, algú estaria agenollat a l'alçada de qui estigués assegut i es mirarien als ulls aquella fracció de temps estipulada. Sense parlar. Sense fer cap gest. Sense marcar cap expressió.
Si algú plorava, passava al banc. Allà hi havia llapis i paper i escriuria el que sentia. Tot seguit, passava a la següent cadira. I al davant es trobava amb una altra persona diferent i el tornar-hi dels ulls en els ulls i els quatre minuts de rigor.
Si la cadira es trencava...calia no perdre la comunicació visual. Aconseguir-ho ajudava més.
L'estada al banc costava, sovint costava. Traslladar les emocions a paraules era una empresa dificultosa. Llavors la Griselda Mhudra els donava una manta feta de cap llana animal que acollia, amorosa. La persona s'hi tapava i allà sota, sobre el banc, normalment en posició estirada, dormia o volava en evasió nirvànica. Quatre minuts. Després, sí, era capaç d'escriure, quatre minuts, ben comptats i, curiosament, gens apressats.
Hi havia un seguit de cadires i entre elles, cada vegada, l'obstacle, el banc. El banc per passar a la següent. El banc era de fusta de l'arbre de la vida i es quedava entre les seves cèl·lules petits bocins de llum que els que l'utilitzaven lliuraven mentre lluitaven, serens, extirpant la ferida per poder accedir a la propera cadira.
Cada persona que desitjava aquella mena de sanació feia cap al jardí decadent d'aquella dona que havia creat el 'Joc d'entrebancs i cadires' on l'infant que duien a dins demanava d'anar a retrobar-se amb ell mateix quan no s'havia forjat cuirasses. Davant cada cadira, màgicament, hi trobava algú que havia de ser-hi i que s'hi havia adreçat, també, via intuïció, amb la intenció de...sí: després de les llàgrimes: els somriures.
Les cadires eres totes corcades. La decoració dels foradets les embellia, però calia anar amb compte: si les potes en tenien massa...no fes figa.
Totes les cadires eren de fusta de pi de pocs anys i d'una robustesa fluixa. El vernís s'havia anat perdent, en estar a la intempèrie i suportar totes les inclemències.
Seure en una cadira havia de durar quatre minuts. Al davant, algú estaria agenollat a l'alçada de qui estigués assegut i es mirarien als ulls aquella fracció de temps estipulada. Sense parlar. Sense fer cap gest. Sense marcar cap expressió.
Si algú plorava, passava al banc. Allà hi havia llapis i paper i escriuria el que sentia. Tot seguit, passava a la següent cadira. I al davant es trobava amb una altra persona diferent i el tornar-hi dels ulls en els ulls i els quatre minuts de rigor.
Si la cadira es trencava...calia no perdre la comunicació visual. Aconseguir-ho ajudava més.
L'estada al banc costava, sovint costava. Traslladar les emocions a paraules era una empresa dificultosa. Llavors la Griselda Mhudra els donava una manta feta de cap llana animal que acollia, amorosa. La persona s'hi tapava i allà sota, sobre el banc, normalment en posició estirada, dormia o volava en evasió nirvànica. Quatre minuts. Després, sí, era capaç d'escriure, quatre minuts, ben comptats i, curiosament, gens apressats.
Hi havia un seguit de cadires i entre elles, cada vegada, l'obstacle, el banc. El banc per passar a la següent. El banc era de fusta de l'arbre de la vida i es quedava entre les seves cèl·lules petits bocins de llum que els que l'utilitzaven lliuraven mentre lluitaven, serens, extirpant la ferida per poder accedir a la propera cadira.
Cada persona que desitjava aquella mena de sanació feia cap al jardí decadent d'aquella dona que havia creat el 'Joc d'entrebancs i cadires' on l'infant que duien a dins demanava d'anar a retrobar-se amb ell mateix quan no s'havia forjat cuirasses. Davant cada cadira, màgicament, hi trobava algú que havia de ser-hi i que s'hi havia adreçat, també, via intuïció, amb la intenció de...sí: després de les llàgrimes: els somriures.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436544 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com