Cercador
Entra el Sol pels finestrons...
Un relat de: Héctor- Compartir:
Comencen a aparèixer les primeres clarianes de l'estiu. Una d'aquests s'escola per la finestra i aconsegueix trencar la foscor de la cambra.
Un raig de llum que ratlla rajoles, una per una, fins arribar als peus del llit. Abans d'escalar per la fusta antiga del llit, els raigs ensopeguen amb part dels llençols, malgirbats, que han caigut a terra.
A fora, més enllà de l'estret balcó sonen les piulades dels pit-rojos. Eixerits, ja deuen dur un parell d'hores llevats. En canvi jo amb prou feines duc un quart d'hora llevat. El temps just per anar a la cuina i tornar amb la tassa de cafè, un parell de torrades, la melmelada del colmado de la cantonada i un tros de xocolata.
Cada cop n'hi ha més de llum. Res a veure amb la foscor del passadís i la empassegada amb la calaixera i el dit petit com a víctima.
Aquell filet de llum que s'escola entre les finestres ha aconseguit, no sense esforç, arribar al cim del llit. Poc a poc travessa el que queda dels llençols.
De sobte, atrapa el dit gros, alhora petit, del peu. A partir de la descoberta del dit, és llença a l'aventura. Recorre la geografia, d'una forma accelerada, d'aquelles cuixes blanques. Puja pels bessons, els genoll i segueix per la cuixa.
Embadalit, la llum acarona les cuixes nues, que s'han desfet dels llençols durant la nit. Per molt que intenti ho intenti amagar entrecreuant les cuixes, la claror aconsegueix trobar-li tota la intimitat.
Es mou, no s'acaba de llevar, amb prou feines ha estat un acte reflex en notar aquella estranya escalfor que desprenen els rajos de llum matiners. Una calor que li escala per les cuixes.
Ara ja li ronda el melic, sembla que l'envolti. Després d'entretenir-se amb tot el ventre, de cantó a cantó, fa una estirada i arriba als pits.
Aquella claror tan típica dels matins d'estiu juga amb els mugrons que responen a aanrquella tímida escalfor eriçant-se, alhora que ho ha fet la pell.
Després d'enlluernar quasi tot el cos, es disposa a l'últim pas.
Un calfred li recorre el cos alhora que el fil de claror destapa de la negror el coll i li retorna el blanc habitual.
Arriba als llavis que esbossen un somriure tímid. Agafo una torrada del plat mentre aquell tímid raig que s'havia escolat per la finestra arriba al nas, que s'arrufa com si li fes pessigolles.
M'hi acosto i li beso la galta, marxo. Abans que la claror li arribi als ulls i es llevi.
Un raig de llum que ratlla rajoles, una per una, fins arribar als peus del llit. Abans d'escalar per la fusta antiga del llit, els raigs ensopeguen amb part dels llençols, malgirbats, que han caigut a terra.
A fora, més enllà de l'estret balcó sonen les piulades dels pit-rojos. Eixerits, ja deuen dur un parell d'hores llevats. En canvi jo amb prou feines duc un quart d'hora llevat. El temps just per anar a la cuina i tornar amb la tassa de cafè, un parell de torrades, la melmelada del colmado de la cantonada i un tros de xocolata.
Cada cop n'hi ha més de llum. Res a veure amb la foscor del passadís i la empassegada amb la calaixera i el dit petit com a víctima.
Aquell filet de llum que s'escola entre les finestres ha aconseguit, no sense esforç, arribar al cim del llit. Poc a poc travessa el que queda dels llençols.
De sobte, atrapa el dit gros, alhora petit, del peu. A partir de la descoberta del dit, és llença a l'aventura. Recorre la geografia, d'una forma accelerada, d'aquelles cuixes blanques. Puja pels bessons, els genoll i segueix per la cuixa.
Embadalit, la llum acarona les cuixes nues, que s'han desfet dels llençols durant la nit. Per molt que intenti ho intenti amagar entrecreuant les cuixes, la claror aconsegueix trobar-li tota la intimitat.
Es mou, no s'acaba de llevar, amb prou feines ha estat un acte reflex en notar aquella estranya escalfor que desprenen els rajos de llum matiners. Una calor que li escala per les cuixes.
Ara ja li ronda el melic, sembla que l'envolti. Després d'entretenir-se amb tot el ventre, de cantó a cantó, fa una estirada i arriba als pits.
Aquella claror tan típica dels matins d'estiu juga amb els mugrons que responen a aanrquella tímida escalfor eriçant-se, alhora que ho ha fet la pell.
Després d'enlluernar quasi tot el cos, es disposa a l'últim pas.
Un calfred li recorre el cos alhora que el fil de claror destapa de la negror el coll i li retorna el blanc habitual.
Arriba als llavis que esbossen un somriure tímid. Agafo una torrada del plat mentre aquell tímid raig que s'havia escolat per la finestra arriba al nas, que s'arrufa com si li fes pessigolles.
M'hi acosto i li beso la galta, marxo. Abans que la claror li arribi als ulls i es llevi.