2

Sobre els seus ulls s’alcen, imponents, centenars d’edificis.
Bèsties gegants que inunden el paisatge i neguen la presència de qualsevol edifici que no arribi a la seva corpulència. Tenyits d’un gris que ha ofegat la resta de colors, sense matisos.
Tot és igual, pensa mentre passeja el gos. L’únic conegut. Deuen haver-hi milers de cossos vivint en aquella ciutat. Però cap persona. Sí, només una, que observa la resta com camina aïllada de tot.
Ja hi porta dos mesos i la millor relació que té és amb el gos, i perquè ja el coneixia d’abans.
Entra al bar que fa cantonada en el carrer on hi té la pensió. Ja no té l’esperança del principi. Ara ja no hi busca ningú amb qui parlar. S’ha resignat, mai serà com a casa seva, la seva enyorada vila.
Ja ha pres el tallat mentre el gos l’esperava obedient a fora. Torna al carrer i li fa un parell de moixaines al seu company a la ciutat.
Torna de camí a casa, aquella habitació on dorm concretament. Ja que a casa no hi tornarà mai.
Els records del poble li són llunyans i difosos. Tot i que només fa dos mesos que va marxar, amb prou feines recorda casa seva. Ni la plaça, ni l’escola on jugava de petit o el parc on s’escapava amb els amics.
Tot i que no tot li és difús. Sí que recorda la discussió, els crits, els retrets d’aquella nit de fa dos anys. I sobretot, l’espenta, aquella que va fer que son pare rodolés escales avall i deixés la vida a la meitat d’escala.
No recorda el motiu. Tampoc li dóna cap mena d’importància.
També recorda el seu cos paralitzat per l’esgarrifosa imatge. Com li brollava la sang i lliscava escales avall fins a la sala d’estar.
Recorda que no va tenir temps de plorar. Va córrer fins al cotxe i no va mirar enrere.
Sí que va plorar al cotxe, quan estava sol, conduint per l’autovia deserta de matinada.
Així va arribar, a la ciutat.
La primera nit la va passar al cotxe, tampoc va dormir massa. La segona, a la pensió, on hi dorm des de fa dos mesos.
Arriba a la pensió i mentre es prepara el dinar té un moment de calma. Un moment per observar el gos. És l’únic que l’acompanya i l’àncora que el manté viu.

De cop, li ve a la memòria com va tornar al tercer dia per anar-lo a buscar. Com de matinada va saltar al jardí i el va agafar. L’enyorava. Necessitava alguna cosa que trenqués la solitud amb que vivia a la pensió.

Mentre tornava a la ciutat, amb el gos al darrera, es va creuar amb una cara coneguda. Era un d’aquells amics amb els que s’escapava al parc. El parc, ara el recorda. Va accelerar intentant evitar que el reconegués. Però era tard, sabia que l’havia vist i a més, ara tenia gravat a foc aquella mirada. Una barreja entre sorpresa i por. Va ser com si no el reconegués, no físicament, sinó la persona, aquella que havia matat al pare.

No pot dinar, és incapaç de fer res. No es pot treure la mirada de dins. S’ha tornat a paralitzar. Aquest cop no és per cap cadàver sinó per aquells ulls que no oblidarà.

Pensava que l’havia esborrat, però no.

Passen les hores però és incapaç d’alçar-se del sofà.

Quan és de nit s’aixeca, es lia la cigarreta al balcó i l’encén. Fuma mentre mira el paisatge. Sense pensar en res.

El gris monòton del matí ha donat lloc al negre. Només trencat per les llums de neó dels establiments.

Seria millor que ni hi fossin, quina horterada, pensa. El mateix cada nit que surt al balcó. No torna a entrar al pis, ja està bé fora. Li agrada la brisa, tenca els ulls i li retorna a les nits vagant pel poble buscant un bar amb els amics.

Observa com dorm el gos, i comença a pensar en si algú recordaria la bèstia si morís. Pobre bèstia, ningú el trobaria a faltar.

Llavors riu, per primer cop en dos mesos. Però no es cap mostra d’alegria, sinó es sarcasme.

S’ha adonat que a ell tampoc el recordaria ningú. Apart del gos clar, l’únic que s’ha mantingut al seu cantó.

Entra i agafa el gos. Torna al balcó amb el gos entre les mans.

Tenca els ulls i intenta enrecordar-se de com era el poble.

Mica en mica ho va fent. Recorda la plaça, el bar, els amics, el bosc, les olors i, sobretot els colors. Enyora aquella olor que feien els roures després de la pluja, quan anaven a caçar bolets. I clar, enyora aquells marrons i roigs de les cases del casc antic que contrastaven amb tots els verds que composaven el bosc.

Somriu.

Ha tornat a recordar els colors, ha trencat la monotonia grisa. Per fi ha recordat casa seva. Li ha costat dos mesos i no sap perquè ara. Respira fons, com si pretengués olorar els boscos humits, la seva llar.

Torna a somriure, treu l’aire, s’aboca.