Entenimentada

Un relat de: Mena Guiga
Quan a la Dolors li va venir al cap aquell adjectiu, 'entenimentada', el va dir a la seva germana set anys més petita, per veure si també el recordava. La germana, mentre s'admirava les lúnules de les ungles dels dits dels peu exhibits amb sandàlies de marca amb incrustacions de pedreria platejada, articulà quatre monosíl·labs:

-No. Què vol dir?

De fet, la Dèlia, només que s'aturés a analitzar-ho, ho podia saber.

-Dona, que ve de 'enteniment'.

-Sí, ara m'hi fixo. Com 'assenyada', no?

-Sí. Entenimentada. Qui m'ho deia? 'Aquesta nena és entenimentada'. Una àvia, una mestra? Em ve una història d'un ens que actua amb intel·ligència adequada i madura, ei, des de la intuïció, eh? No pas des de les convencions.

La Dèlia esbufegà. Quan la germana pujava el nivell de la conversa, li costava. Més aviat no l'interessava. La Dèlia va optar per marxar a comprar la revista rosa 'De tot cor d'or' per saber on anava el famosam de vacances, qui es divorciava, quin estava malalt, consells de dieta, moda de temporada, horòscop setmanal, etcètera. Se n'anà i la seva cara semblava la d'un cuc engreixat que té moltes galtes. La Dolors sospirà. Trobar-se amb la germana un cop al més per fer neteges interiors que la psicòloga -que n'havia de fer més que ella- li havia recomanat era un assumpte ben escabrós. Més d'un cop l'hauria engegada. Com podia agradar-li mostrar el tall sexy entre els pits, com si els tingués ufanosos, amb la trampa dels sostenidors d'arxifarciment? Com podia dur al coll aquell penjoll-bola dels àngels que eficàcia zero contra res, tot plegat entabanades d'espirituals de pandereta. La Dolors va haver de fer un esforç per no riure amplament d'aquella tonteria tan extesa entre cert tipus de gent alternativa la qual, a més, es caracteritzava per escriure amb una proporció de faltes d'ortografia esgarrifosa, gent que es guanyava la vida encolomant, entre d'altres, pedres, espelmes i estampes curatives als afamats de creure en alguna cosa. Nauseabund.

Havia quedat amb l'Olfa, una nova intent d'amiga, sota l'ombra d'una morera amb fulles tirant a les d'una figuera. L'Olfa l'havia coneguda a les golfes d'un edifici comercial. A cada planta s'hi solia aturar a mirar, a comprar mai. Només contemplant tot el que adquiriria per vici capitalista s'inflava de possessions intangibles, se n'atabalava i així se li'n passaven les ganes que la seva economia no podria satisfer. La veu de l'Olfa, ofesa amb el botiguer que li feia abonar un gerro que amb un desafortunat cop de motxilla havia fet caure, i que amenaçava de no tornar-hi més i de fer extrema mala propaganda del local va prendre-li tota l'atenció. Va caldre cridar l'encarregat, un tal Olaf, un golafre de pastissets, que duia les comissures dels llavis empastifades del que s'estava menjant quan el van avisar.

L'Olaf davant l'Olfa.

La Dolors observant-ho, encuriosida. Li sabia greu no filmar-ho, buida de tecnologia com anava. Procurà amagar-se, vigilant prou bé de no tocar cap objecte susceptible d'estavellar-se contra el preciós terra de rajola hidràulica autèntica, l'antiga, i que es repetís la problemàtica de l'Olfa i qui sap si algú més després també faria malbé alguna cosa i el bucle s'hauria ben disparat. La Dolors pensà que si ocorria arrencaria a ploriquejar al·legant que no es podia permetre el pagament. Va esvair, però, tantes suposicions de cop, per centrar-se en aquell home i dona que, va copsar de seguida, semblaven dues mitges llunes complementàries. Una part fastigosa d'ell la formaven la massificació de punts negres al nas de moniato, va considerar l'espia.I les engrunetes a la boca. El millor: transmetia que es guanyava la vida treballant molt -segur que era de signe zodiacal de terra- honestament i humil i que, a més, estalviava. Vestint no matava. I la Dolors va somriure per fixar-se en aquella frivolitat. Feia panxolina, l'home, cosa dels pastissets. És clar que ella ignorava aquell vici. Pel que feia a l'Olfa, la característica més positiva externament era que tenia els peus grossos, estaria ben connectada al sòl, importantíssim. Rigué per com els examinava. Segur que l'Olfa tenia problemes per trobar calçat del seu número. Duia els cabells punxeguts i engominats, curts, dirigits al cel per punxar núvols de penes o fer pessigolles a estels trapelles, la Dolors així ho va copsar, com si l'Olfa supurés aquella informació interna. Prosseguí. La peculiaritat fosca que va haver d'endevinar-li s'estava ben evidenciant: el malgeni protector per marcar els límits de la seva integritat, que la Dolors va trobar un pèl rude, ella que es decantava per l'ús de la mà esquerra per assuaujar i obtenir la raó a conveniència pròpia.

Total: que aquell parell van acabar mantenint una relació amb estalvi de fogositat per part d'ell i abundància de passió per part d'ella. Els rutllava. L'Olaf havia disculpat la peça rompuda, l'havia abonada de la seva butxaca. L'Olfa, sentint-se guerrera vencedora, cedí al primer embat amorós d'ell mercès a aquella desinteressada acció. Tot allò li va contar a la Dolors, qui mai va confessar-li que havia estat testimoni silenciós i ocult de la conversa. Per a l'Olfa, la Dolors s'encetava en la cafeteria d'aquells magatzems, amb vistes a les cafeteries d'avall, a la plaça que ocupava el davant de l'immoble. La supremacia paisatgística era l'atractiu en aquell espai quasi tan elevat com el campanar. En haver-hi només una taula desocupada, havien hagut de compartir-la. Els mots no van trigar, amb ànsies comunicatoves com cadascuna tingué en notar l'energia de l'altra, fets que ocorren tan sols molt de tant en tant. Es van relatar els resums de les seves existències, que, per l'estona, va implicar una consumició extra. La Dolors criticà la seva germana, vòmit de paraules que la cuirassa subtil de l'Olfa va aturar, però va entendre.

-Criar, fills, germans. L'Olaf considera que no cal reproduir-se. Ni adoptar: importar criatures a Occident és un accident. L'estil de vida no és sostenible, especialment la dieta: és antiespecista, l'Olaf.

-Vegà?

-Sí.

La Dolors anava joguinejant amb els anells de fantasia, un a cada dit de la mà dreta. Quincalla maca, joia barata. Record, un particularment, d'un viatge feia molt a la part septentrional d'un continent que no li venia si era Àsia o Àfrica o cap d'aquells dos, ja que per a la geografia era espessa, tant com fent càlculs horaris. A les cites arribava prematurament aviat o definitivament tard. La Dolors havia tingut un quart de descendència en l'època dels fills a granel. L'abortà amb l'obsessiu pensament que si li sortia de pell blanca blanca blanca l'astre rei amb els seus rajos li seria ultraperjudicial, per més que li estigués aplicant cremes defensives contínuament, no resultaria. Abortà un fetus transespècie humà-ós rentador que els científics, bocabadats, s'endugueren per investigar en un laboratori enmig d'un bosc envoltat d'un parc anomenat Les Rentadores Que No Fan Safareig, lloc sagrat no profanable per tafaners i jutjaires. La Dolors va ser estúpida: l'engendro se l'havien endut alienígenes molt ben organitzats. Aquell bosc i aquell parc no existien. La Dolors fingia que la pèrdua no l'afectava. Però quan els ulls se li perdien contemplant flors-papallona, tiges tan fines fines fines fines que semblava que les flors no hi estiguessin subjectes, sinó que volessin: lleugeres. Cada vegada, llavors, plorava. Menys una en què, de cop, d'una baixada aparegué un motorista tot fosc, conjuntat amb el vehicle, tot sorollós trencant l'harmonia acaronadora en aquells carrers deserts, de poble mitjà, i aquella rotonda de la mola floral on la Dolors, matinera quan l'esperit l'hi empenyia, s'aturà presa per una intensa melangia.

-Dolors! Hi ets?

L'Olfa volia continuar sent escoltada. A la Dolors li va anar bé l'avís. L'Olfa li digué que, quan feia de professora, el primer que feia l'equip de docents, en reunir-se passades les llargues vacances estivals, era estipular els ponts laborals amb dies de lliure disposició per aconseguir caps de setmana eixamplats. Després anaven a esmorzar i per acabar tocaven les temàtiques escolars de rigor.

Van riure.

-Sí, jo també ho faria. Avui en dia, aguantar criatures demana molta capacitat i nervi. Cal carregar bateries. No és fàcil mantenir-se incombustible. Ara que...jo havia tingut alguna mestra així. Després, però, ella no havia d'estar per a res. Era soltera. Més tranquil·litat.

Van tornar a riure.

L'Olaf desitjava finar el contracte per tastar nova feina. La Dolors va quedar de pedra quan l'Olfa li va dir quina seria l'empresa. La mateixa on treballava la Dèlia.

-Compte, amb la meva germana! És d'ironies directes, quan va de llesta. Com quan la seva sogra -el dimoni l'hagi acollida- va estar ingressada en un psiquiàtric, quan l'anava a visitar i la treia a passeig es malmirava les infermeres com si no fossin ningú i amb posat altiu els esventava 'Ah, per fi, llibertat'. No va trigar en divorciar-se, exhausta del marit abusador.

-Què!?

-Sí, el dels cinquanta grans. Faltava molt a la feina, amb aquell argument.

-No entenc res...Cinquanta grams, de què, de fesols, de pa?

-No, cinquanta grans! La seva epidermis greixosa n'era un viver. La Dèlia, cada dia, li'n petava cinquanta. Acumulava el greix per a cuinar coques per a un pobre vagabund que les hi acceptava amb la bavaia penjant. Gastava i gastava esperit de vi per assecar les marques rosades que a còpia de prémer les ungles persistien a la pell de l'exmarit.

-Quin fàstic! Però, no anava a treballar per això?

-Exacte. Cada ics dies, es quedava a casa. Cada cinc-cents grans. Llavors feia llit. Sentia, en complir-se aquell número, una fiblada com de vespa gegantina, explicava.

-Ui, la gent, quin cuento que tenen!

I van tornar a riure. Dels grans, del professorat espavilat, d'elles mateixes.

-La Dèlia, a més, va de poetessa. Des de la separació que va agregar-se a una corrua de rapsodes de pa sucat que la trobaven guapa per a sucar-hi pa. En un no res va convertir-se en la líder del grup. Haver assajat cara d'afectació per l'art del sexe, amb glossa egocèntrica, manté aquells quatre arreplegats amb anhel d'ella.

-Com ara què, escriu?

-Com ara: nua, al cor un tel; despullada, a l'ànima un vel, furgant-me t'espero, amb transparències de corseteria de standing, com aigua nítida.

-Li agrada destacar, vaja. Patètica.

Van fermar parlar de la Dèlia, a qui, allà on era, li xiulaven les orelles, se li enrampava el cony i se li electritzaven les mans incessants de tecnologia addictiva de la gran virtualpandèmia que assetjava el món sencer.

Es van acomiadar. Petonets, un xic superficials, a les galtes, una abraçada que, si se l'avalués en abraçadateràpia, un deficient. És clar que els alternativets no puntuen, tot s'hi val.

La Dolors, sola en una avinguda sovintejada per tantes persones avorrides que es deixaven portar allà on aquella via els conduís: una mena de dimensió amb engranatges que els abellia, els collava, els igualava, els anorreava.

-Dolors!

La cridava, qui?

-Dolors!

La sol·licitaven uns pollastrets fugits de corral, en ple deliri expansiu en el pati abandonat d'una casa mig derruïda.

La Dolors notà una hòstia sana, una santa hòstia a la ment.

Oblidà obligacions.

Ni germana.

Ni intents d'amiga.

Es trobà usurpada de mots.

Un vent de fressa de fulles mil·lenàries l'estava transformant. No, no s'estava morint. Senzillament, recuperava la suavitat fresca del cobrellit de sedes blaves precioses cosit per una tal Ramona de Barcelona, que morí per negligència mèdica en ser-li administrada la vacuna de la grip dels cavalls perquè tenia fesomia equina. La Dolors, de nena, amb un restrenyiment que li havia paralitzat els intestins i s'entregava, en aquell jaç de fada, al Tot. La Ramona, cosineta-àvia de lluny, la salvà amb una oportuna cataplasma. Concert de pets, llufes a dojo, comuna embussada, la Dolors retornada. Entenimentada, tal volta.




Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

816 Relats

858 Comentaris

341818 Lectures

Valoració de l'autor: 9.60

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com