Cercador
En Ribert de les casetes de cerilles
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
En Ribert (Heribert no li deien mai) era un pobre constructor de casetes fetes amb cerilles que quan cremaven esdevenien focs d'encenalls, com els amors passionals i desenfrenats de poca durada.
En Ribert vivia amors d'aquesta mena i cada cop que un s'acabava construïa una caseta i la feia consumir pel foc.
Cap caseta va resorgir en au Fènix.
En Ribert venia les casetes que no anul·lava i guanyava pocs calerons, relativament pocs. I, naturalment, si endevineu el seu tarannà, sabreu que ben poc l'importava. Ell era prou feliç vivint en una cambra estreta sota una claraboia i anar fent casetes de cerilles i casetes de cerilles i casetes de cerilles.
Cada habitació d'aquella casa de llogaters era diferent com les mateixes persones que hi inspiraven i expiraven.
Hi havia la propietària, la senyora Merceditas, una mala puta de cal Déu que pujava les mesades mes sí mes també i els atipava amb residus dels contenidors i tothom ho sabia i callava perquè era una mala puta malparida i sabia partir en canal.
Hi havia la cambra plena de pols de cinquanta anys del vell Isidor, que feia picar sabates posant les mans adins i sabia tocar Schubert.
Hi havia la cambra amb una finestra sense vidres de la senyoreta Vicky Pervuit, una flasca tòtila que es deixava penetrar fins i tot pel vent i patia artrosi artritis i la pena de no ser volguda per res i de no valdre res.
Hi havia l'habitacioneta de la Cèfala, un monstre que ja no treballava a cap circ. Una dona quatricèfala i cada cap sabia dir una taula diferent de multiplicar. Però cap sabia la del cinc, i per tant no podia jugar a la oca i tiro perquè em toca.
La senyora Merceditas va anar al metge a fer-se la revisió del papa Nicolau (tot i que ara es diu Francesc i sense Primer perquè abans no n'hi ha hagut cap altre) i aquella vegada i només aquella es van reunir els llogaters i van fer pinya i conxorxa per liquidar aquell ésser indesitjable.
En Ribert va construir una caseta idèntica a la cutre pensió. Perfecta. Una masterpiece.
Va animar al vell Isidor a tocar música de por, de molta por. Com ara 'De niña a mujer'.
Va fer que la Vicky Pervuit buidés tot el que havia entrat en ella sense permís i que aquell alè de violació es quedés dins la caseta d'imitació.
Va aconseguir que la Cèfala digués les taules amb les quatre veus alhora, com una maledicció numeral i la va fer passar per la xemeneia petitona. No van sortir per la finestra desvidrada també copiada, però.
Es van amagar sota un llit amb matalàs fi com un segell i dur com el cor de la mestressa que ja tornava que ja senties flaire diabòlica de senyora Merceditas.
En Ribert va fer el senyal que es donessin les mans ben fort i concentressin tota l'energia...
...per tal que la senyora Merceditas s'encongís i es trobés menuda i nap-bufa dins casa seva que no era casa seva sinó casa seva menuda i nap-bufa on una música i unes veus cantarelles no paraven i on una força estranya l'empenyia cap a la finestra on un aire la glaçava i que de cop i volta entrés dins cada persona que malacollia i estafava...i que no ho pogués suportar i rebentés i la caseta desapareixés.
En Ribert ha deixat de construir casetes.
El vell Isidor toca Schubert pels carrers i li donen pa amb llangonisses i xurros i mitjos mangos i algun mangoter.
La Vicky Pervuit té una estufa i hi fa torrades.
La Cèfala té una bufanda amb la taula de cinc escrita.
En Ribert duu la casa i viuen feliços.
En Ribert vivia amors d'aquesta mena i cada cop que un s'acabava construïa una caseta i la feia consumir pel foc.
Cap caseta va resorgir en au Fènix.
En Ribert venia les casetes que no anul·lava i guanyava pocs calerons, relativament pocs. I, naturalment, si endevineu el seu tarannà, sabreu que ben poc l'importava. Ell era prou feliç vivint en una cambra estreta sota una claraboia i anar fent casetes de cerilles i casetes de cerilles i casetes de cerilles.
Cada habitació d'aquella casa de llogaters era diferent com les mateixes persones que hi inspiraven i expiraven.
Hi havia la propietària, la senyora Merceditas, una mala puta de cal Déu que pujava les mesades mes sí mes també i els atipava amb residus dels contenidors i tothom ho sabia i callava perquè era una mala puta malparida i sabia partir en canal.
Hi havia la cambra plena de pols de cinquanta anys del vell Isidor, que feia picar sabates posant les mans adins i sabia tocar Schubert.
Hi havia la cambra amb una finestra sense vidres de la senyoreta Vicky Pervuit, una flasca tòtila que es deixava penetrar fins i tot pel vent i patia artrosi artritis i la pena de no ser volguda per res i de no valdre res.
Hi havia l'habitacioneta de la Cèfala, un monstre que ja no treballava a cap circ. Una dona quatricèfala i cada cap sabia dir una taula diferent de multiplicar. Però cap sabia la del cinc, i per tant no podia jugar a la oca i tiro perquè em toca.
La senyora Merceditas va anar al metge a fer-se la revisió del papa Nicolau (tot i que ara es diu Francesc i sense Primer perquè abans no n'hi ha hagut cap altre) i aquella vegada i només aquella es van reunir els llogaters i van fer pinya i conxorxa per liquidar aquell ésser indesitjable.
En Ribert va construir una caseta idèntica a la cutre pensió. Perfecta. Una masterpiece.
Va animar al vell Isidor a tocar música de por, de molta por. Com ara 'De niña a mujer'.
Va fer que la Vicky Pervuit buidés tot el que havia entrat en ella sense permís i que aquell alè de violació es quedés dins la caseta d'imitació.
Va aconseguir que la Cèfala digués les taules amb les quatre veus alhora, com una maledicció numeral i la va fer passar per la xemeneia petitona. No van sortir per la finestra desvidrada també copiada, però.
Es van amagar sota un llit amb matalàs fi com un segell i dur com el cor de la mestressa que ja tornava que ja senties flaire diabòlica de senyora Merceditas.
En Ribert va fer el senyal que es donessin les mans ben fort i concentressin tota l'energia...
...per tal que la senyora Merceditas s'encongís i es trobés menuda i nap-bufa dins casa seva que no era casa seva sinó casa seva menuda i nap-bufa on una música i unes veus cantarelles no paraven i on una força estranya l'empenyia cap a la finestra on un aire la glaçava i que de cop i volta entrés dins cada persona que malacollia i estafava...i que no ho pogués suportar i rebentés i la caseta desapareixés.
En Ribert ha deixat de construir casetes.
El vell Isidor toca Schubert pels carrers i li donen pa amb llangonisses i xurros i mitjos mangos i algun mangoter.
La Vicky Pervuit té una estufa i hi fa torrades.
La Cèfala té una bufanda amb la taula de cinc escrita.
En Ribert duu la casa i viuen feliços.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436534 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com