En Remy i la Niscència

El dia que en Remy (que de remar en sabia un ou, tant si era de perdiu com de guatlla com de gallina ponicana) va conèixer a la Niscència després d'una sessió de canoeing una llum mai vista li va escalfar la coroneta.

En Remy era un home en la mitja trentena i que només tenia dues aficions: fotre's lliris (conreava cannabis i cannabis-bis a casa seva, en un pati amagat que no fes patir) i la força de braços (o sigui: rema, rema que remaràs, Remy).

De petit era un tap de bassa i allà ja hi remava amb els dits, foragitant larves i capgrossos, a voltes emmirallant-se i a voltes 'col·locant-se' si l'aigua era bruta del degotar de benzina de mil cotxes i que, no obstant, mostrava unes irisacions boniques que s'adeien amb el 'xute'.

De petit era el Remigio i a l'escola li feien burla.
-Migiu!!!!
I reien i tot eren boques esdentegades de crueltat infantil, aquella que es pot excusar d'inconscient.
-Migiu!!!

La seva mare, la vídua Nària (es deia Coronària i tenia un gran cor, però era minyona i no reina i senyora) fregava terres i els deixava nets com una patena, i semblava com si només pogués estar de quatre grapes. Aigua a la galleda amb sabó i un drap i força de braços. D'aquí li va venir el remar, al Remy, encara que ell no ho va relacionar mai.

La mare es va malcasar amb en Cís Pardí, un solter malgirbat i que li pudien els peus. Tant li pudien que ni els podia seguir quan se li envelava de fer llargues caminades esbrevant la formatgeria sense ser cap Senyor Sommer de cap Patrick Süskind i d'aquesta manera no guanyava per a soles i mai era a casa, aquell Narcís que volava pels camins i que perdia la primera síl·laba del nom. La Nària tenia els genolls gastats i el seu marit els peus i allò els unia una mica sense necessitat de cola blanca en cap llit matrimonial.


Gràcies al casori, en Remy va poder canviar d'escola. A un internat anglès (allà li van adaptar el nom), pagant amb una herència que de cop el gastador de calçat i geografia va rebre d'una parent quasi extirpat de la genètica i que vivia ni sabien on. Va arribar un txec més petit que una porció de paper de bàter microperforada i la Nària no va dubtar en invertir-lo pel seu únic fill i en Cís no va dir res perquè amb coses d'aquestes no tocava de peus a terra, i perquè si arribava fins a sis no li diguessis set, que el seu món i ell eren suficients mentre tingués l'habitatge presentable i plat a taula, com havien acordat.

I havien passat els anys, i en Remy no tenia la mare ni el padrastre tocat. Vivia sol en aquella casa i per gaudir de la vida i per això va foradar el sostre d'una cambra i va picar les rajoles i va deixar que la terra verge que amagaven fos fosca i bona i hi va plantar i fer créixer amb èxit les maries. I com que vivia de vendre'n a quatre desgraciats molt més infeliços que no pas ell aviat es va comprar una canoa de tercera mà i a remar cap aquí cap allà, abillat amb roba aprofitada del difunt Cís (camises de franel·la manela). Sol, a la cuina semigreixosa i obsoleta, fotia unes quantes liades i la cambra s'omplia del tuf del baf que sempre es filtrava pel tub sense tap de la pica. Amb aquest combustible estava a punt per a l'altra activitat.

Aquell dia va acabar d'hora de menjar-se el riu i va ser fàcil, perquè el corrent no empenyia amb la insistència d'altres èpoques de l'any.
Va notar-se observat.

La Niscència era un dona d'aigua, un ésser que no pot veure qualsevol i que en Remy va poder beure com si fos un líquid en un got que se li presentava màgicament.

Entre flors de tija flexible, a la riba més serena i bella, van fer l'amor. Els cabells de la Niscència, ondulats i rossos com cert tipus de patates de xurreria, impregnaven d'essència fluvial el Remy Remy remaire que respirava l'aire d'un altre món.



El van trobar ofegat entre aigües tèrboles, arrel d'una tempesta sobtada. Els pulmons eren farcits de sentor de lliris, i l'iris dels seus ulls havia fotografiat un somriure.
Aquesta va ser la reminiscència eterna que li va quedar quan l'ànima, lliure, va emergir de tot i sense força de braços.