Cercador
En Llaç
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Una vegada vegadosa en aquells temps en què els ocells tenien dents i no els calia anar al dentista a col·locar-se cap aparell corrector perquè importa més l'ús que l'estètica hi va haver un grup d'éssers humans que vivien en un indret paradisíac i maradisíac a tocar d'un gran llac.
Aquelles persones vivien la vida gaudint la bellesa natural que tot ho decorava. L'aire era més pur que l'aire pur més pur que l'avantpassés, la terra mostrava unes tonalitats marronoses de fertilitat suprema i hi creixien plantes amb sana ufana i portadores d'alimentació òptima. El paisatge atipava els esperits, els somriures quotidianejaven amplament en els rostres.
En Llaç havia nascut a l'aigua mentre la seva mare pescava truites de color rovell d'ou. Sempre s'emprava el sistema de la llaçada vimetera, pensada per algú feia temps i el temps no diria qui, ni que fos l'època de la premsa rosa que premsa informació amb l'excusa del cor. Amb aquella tècnica cap peix no escapava i acabava invariablement essent proteïna als organismes dels humans.
La dona ignorava que dins l'aigua havia trencat aigües i continuava la seva truitatrapaire activitat. Hàbil i àgil en el moment àlgid, ja anava per la setena peça. En el moment que el llaç va tibar el peix i el va aconseguir el nadó va ser expulsat i el cordó umbilical es va encargolar amb la llaçada vimetera. Tots van veure un raig de llum astral encegador que,de cop, va amarar aquella unió.
Un cop fora del llac, la nova mare duia la captura i el fill, un a cada mà. Sagnava i reia com una boja.
Era un nen i van posar-li de nom Llaç perquè havia nascut en el 'llac' quan actuava el 'llaç'. Si algú no sabia emetre el darrer fonema cap problema: podia dir-li de l'altra manera, que els logopedes encara no s'havien gestat.
L'enllaç entre en Llaç i el cosmos era tan evident que, amb amor i admiració, se'l deixava llargues estones sol (i ho necessitava) perquè es manifestés. I a mida que es feia gran aprenia a transmetre la saviesa que li havia estat atorgada. Ho feia escrivint sobre extenses fulles seques de morera ancestral, aspres i resistents com roba de sac. Els mots rajaven de la font de la seva ànima amb tinta de calamar antediluvià canalitzada a través d'una tija de canya acabada en punxa, ploma rudimentària.
Gràcies a l'enllaç d'en Llaç van saber que no havien de tenir por quan l'univers els enviés 'aquells' amb les naus des de cels ignots i se'ls enduguessin cap el profund firmament. Els estaven salvant d'un futur mil·lenari de degradació i fi total del planeta on vivien, aquell que destacava per ser tan blau.
Aquelles persones vivien la vida gaudint la bellesa natural que tot ho decorava. L'aire era més pur que l'aire pur més pur que l'avantpassés, la terra mostrava unes tonalitats marronoses de fertilitat suprema i hi creixien plantes amb sana ufana i portadores d'alimentació òptima. El paisatge atipava els esperits, els somriures quotidianejaven amplament en els rostres.
En Llaç havia nascut a l'aigua mentre la seva mare pescava truites de color rovell d'ou. Sempre s'emprava el sistema de la llaçada vimetera, pensada per algú feia temps i el temps no diria qui, ni que fos l'època de la premsa rosa que premsa informació amb l'excusa del cor. Amb aquella tècnica cap peix no escapava i acabava invariablement essent proteïna als organismes dels humans.
La dona ignorava que dins l'aigua havia trencat aigües i continuava la seva truitatrapaire activitat. Hàbil i àgil en el moment àlgid, ja anava per la setena peça. En el moment que el llaç va tibar el peix i el va aconseguir el nadó va ser expulsat i el cordó umbilical es va encargolar amb la llaçada vimetera. Tots van veure un raig de llum astral encegador que,de cop, va amarar aquella unió.
Un cop fora del llac, la nova mare duia la captura i el fill, un a cada mà. Sagnava i reia com una boja.
Era un nen i van posar-li de nom Llaç perquè havia nascut en el 'llac' quan actuava el 'llaç'. Si algú no sabia emetre el darrer fonema cap problema: podia dir-li de l'altra manera, que els logopedes encara no s'havien gestat.
L'enllaç entre en Llaç i el cosmos era tan evident que, amb amor i admiració, se'l deixava llargues estones sol (i ho necessitava) perquè es manifestés. I a mida que es feia gran aprenia a transmetre la saviesa que li havia estat atorgada. Ho feia escrivint sobre extenses fulles seques de morera ancestral, aspres i resistents com roba de sac. Els mots rajaven de la font de la seva ànima amb tinta de calamar antediluvià canalitzada a través d'una tija de canya acabada en punxa, ploma rudimentària.
Gràcies a l'enllaç d'en Llaç van saber que no havien de tenir por quan l'univers els enviés 'aquells' amb les naus des de cels ignots i se'ls enduguessin cap el profund firmament. Els estaven salvant d'un futur mil·lenari de degradació i fi total del planeta on vivien, aquell que destacava per ser tan blau.
Comentaris
-
Molt bo[Ofensiu]Encarna Romero | 18-02-2014 | Valoració: 10
Molt interessant. Una abraçada...
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
438844 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com