Cercador
En Diferent i la Realitat
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
En Ferent era un persona molt estranya, fora de tota òrbita ordinària i constitucional consensuada. Mirava de viure fora de qualsevol llei que no fos transgedir-ne cap, però no subjugar-se a cap. I hi reeixia. Hi ha intel·ligències excepcionals! Vivia. Vivia. Aconseguia viure vivint i d'una manera pròpia titllada de 'com en sap', amb l'enveja que aquest genialejar comportava, tot i que no tanta com per a que se'l volgués imitar o assassinar.
La Realitat, la seva companya-amiga de feia...feia...feia..., a vegades l'aguantava i d'altres l'engegava a pastar pasta que fos pastable, per allò d'anar passant i que s'entretingués.
I és que en Diferent, un home d'edat indefinida, mai podria entendre's massa seguit amb la Realitat, pel fet de ser com inherentment eren cadascú.
Ella tenia dos miralls a casa seva, per usar-ne un o altre en funció de la cara que posés, que mai MAI era evitable. Si era la 'normal' es vestia sense destacar, ben globalitzadeta i buscava lloc entre un piló de cors menuts i intel·lectes tirant a pseudoegòlatres, exemple típic de la manifestació de l'estat que aquell espill mostrava. En Ferent no podia amb aquell rostre: l'avorria, no li aportava res, no l'importava gota, el temps fugia buit. I, al seu torn, ella, estant així, com que l'arreconava, anava a la seva: involucionant amb la desmesura més fashion que trobés, d'acord amb el mercat i el marcat.
Si, en canvi, les faccions de la dona es suavitzaven i li apareixia una expressió nirvànica, s'havia reflectit a l'altre mirall. Allò era delicatessen: assolia altres dimensions que també existien i ella ho sabia, ella, la Realitat. I en Diferent, que vivia en elles, ho agraïa profundament, perquè allò era connexió. Llavors ho celebraven passejant per un prat d'herbes piperitzades amb flors desregularitzades, irracionalment encisadores, atàvicament intuïdes, fins a la passera a l'enllà on les ànimes enceguen de puresa.
Però això, és clar, només s'esdevenia depenent d'un dels miralls -cap linealitat- un cop cada dos mil·lenis... i en una galàxia diferent. I comptant que l'univers no oblidés que cada vegada una escriptora atípica -la que ara tecleja, i només podia ser aquesta- 'despertés' i els recordés. I en fes el relat pertinent on feia retrobar-se en Diferent i la Realitat en aquells marges fora límits.
La Realitat, la seva companya-amiga de feia...feia...feia..., a vegades l'aguantava i d'altres l'engegava a pastar pasta que fos pastable, per allò d'anar passant i que s'entretingués.
I és que en Diferent, un home d'edat indefinida, mai podria entendre's massa seguit amb la Realitat, pel fet de ser com inherentment eren cadascú.
Ella tenia dos miralls a casa seva, per usar-ne un o altre en funció de la cara que posés, que mai MAI era evitable. Si era la 'normal' es vestia sense destacar, ben globalitzadeta i buscava lloc entre un piló de cors menuts i intel·lectes tirant a pseudoegòlatres, exemple típic de la manifestació de l'estat que aquell espill mostrava. En Ferent no podia amb aquell rostre: l'avorria, no li aportava res, no l'importava gota, el temps fugia buit. I, al seu torn, ella, estant així, com que l'arreconava, anava a la seva: involucionant amb la desmesura més fashion que trobés, d'acord amb el mercat i el marcat.
Si, en canvi, les faccions de la dona es suavitzaven i li apareixia una expressió nirvànica, s'havia reflectit a l'altre mirall. Allò era delicatessen: assolia altres dimensions que també existien i ella ho sabia, ella, la Realitat. I en Diferent, que vivia en elles, ho agraïa profundament, perquè allò era connexió. Llavors ho celebraven passejant per un prat d'herbes piperitzades amb flors desregularitzades, irracionalment encisadores, atàvicament intuïdes, fins a la passera a l'enllà on les ànimes enceguen de puresa.
Però això, és clar, només s'esdevenia depenent d'un dels miralls -cap linealitat- un cop cada dos mil·lenis... i en una galàxia diferent. I comptant que l'univers no oblidés que cada vegada una escriptora atípica -la que ara tecleja, i només podia ser aquesta- 'despertés' i els recordés. I en fes el relat pertinent on feia retrobar-se en Diferent i la Realitat en aquells marges fora límits.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
438844 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com