Embellidorament

Un relat de: touchyourbottom
Vivien sedentari-passius i a vegades sedentari-actius.

Si rebien economia externa (d'una tieta multicorsecada i carregada d'anells i joiells i comptes bancaris) aleshores esdevenien nòmada-actius o nòmada-passius, en funció de les vacances que es permetien i de com tinguessin els dits índex d'exhausts prement el piu de funció embellidora dels seus telèfons mòbils. A ella i a ell, a ell i a ella, mai se'ls havia de veure ni canosos ni amb els sota-ulls amb bosses ni bossetes ni, és clar, la més ínfima arruga als rostres que havien de quedar, indefectiblement, d'aire escultòrico-satinat-diví, arxilluminosos, emmarcabilíssims.

Però va arribar -i tot arri, arri arriba sense arriar cap ser innocent amb cap tracció, sinó arri, arri del temps- un dia en què l'embellidor va envellir. I si hagués estat persona, d'ofici embellidor, li hauria passat igual, igual, igualet que a l'embellidor màquina. S'haurien -s'havien- megadesgastat (persona i màquina) i, per tant, els calia amb urgència una revifada, una jovenivolada (a persona i màquina) i d'aquesta manera els embellidors (persona i màquina, màquina i persona) van personificar-se als somnis d'ella i d'ell, d'ell i d'ella, al món de Morfeu que també posseeix embellidor oníric, incaducable, previ pagament amb malsons d'alt standing que els restarien dos lustres de vida i què. Mòbil i treballador van amenaçar, en aquell estat dels dorments en estat de consciència interessant...van amenaçar la parella amb prendre'ls la salut visual i demanar a la malignitat universal que fes traspassar superaviat l'àvia ricatxa proveïdora dels estats nòmades i que els deixés sense deixar-los res i s'hi sumaria el càstig de la visió a fer punyetes, cap tarja vista i ni un petit plaer monetari ni que fos l'adquisició d'avellanes torrades ni que fossin forasteres (de més baixa estofa). Ella i ell, ell i ella, van gemegar i rondinar en somnis, van horrorosament visualitzar les seves imatges-estampes impol·lutes amb la faç angelical, hiperbòlicament querubínica...sense cap ni un filtre. Les dents d'ell (un grapat que li quedaven a la mandíbula superior) perdien la blancor nuclear, explotava la tragèdia. Ella s'observava infinitut de pèls a la barbeta, no tenia pinces per llevar-se'ls ni esteticiénne per pagar. Així que els pèls aquells de l'embellida-nòmado-sedentària-activa-passiva que depenien de la generositat de la parenta que adoraven amb rendició teatral s'allargaven i unien en nusos de caradurisme ferm, pujaven amunt, s'afegien i trenaven als del nas i de les orelles d'ell i, quina cosa!, anhelant olor de vainilla...o de canyella si calia abaratir, si més no. Pèls presumits, els pèls reunits.

Van despertar alhora. Ella i ell, ell i ella.

Van fer veloç via a visitar el fóssil procurador (més aviat semblava un cigró petrificat) del seu nomadisme, més actius que mai. I gens culpables d'haver condemnat embellidor persona i embellidor màquina a no res, en doble assassinat conxorxat a trenc d'alba, per fer-ho més...ehem, bonic.

Comentaris

  • Inútils, tots plegats[Ofensiu]
    Montseblanc | 11-09-2019

    Ostres, espero que el meu cervell no hagi pres nota d’aquest malson dels pèls perquè és horrible hahaha, no m’hi voldria pas trobar.
    Els dos protagonistes són dues víctimes més dels temps pre-extinció que vivim, mòbils de darrera generació que costen un ull de la cara i embellidors que ens treuen vints anys del damunt, si més no a les fotografies...

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de touchyourbottom

touchyourbottom

210 Relats

87 Comentaris

46692 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:
"-No m'ha conegut!
-Això és que mai t'havia vist"

"En el moment de morir estava disposada a estimar"

(del film francès 'L'hérisson', que no és un film suprem, però en vaig extreure això).