Els ulls del bandoler

Un relat de: Rosa Nebot i Carrió

 Sou bona gent. M'heu deixat atansar-me al vostre foc, m'heu permès escalfar-hi aquests meus ossos, tan vells, i heu afegit menges suculentes i bon vi al meu crostó de pa. Sou joves, ardits, amics de la gatzara... que de records m'heu desvetllat! Oh, sí. Jo també vaig ser un home fort i agosarat. I he viscut temps de guerres, de lluites, de venjances; he conegut fugitius, traïdors, bandolers... I dones, de totes menes: fadrines esquívoles, dones alegres... pla bé que me'n recordo! Us veig encuriosits. En paga a la vostra benvolença, us contaré uns fets que van passar en aquests topants fa molts anys, el 1605 o així. No ho feu córrer, però, això que escoltareu; us ho prego, que encara queda algú que ho va viure o en va rebre rosegalls.
El vell burxà les brases amb la punta del gaiato per fer revifar el foc. Els tions a mig cremar espetegaren i tot d'espurnes saltaven i esquitxaven les robes i les cares de la colla que s'hi escalfava a l'entorn. Se'n protegiren prestament amb les mans mentre reien i renegaven. Un dels xicots cuità a afegir-hi unes quantes branques gruixudes i, ben aviat, les flames s'abrandaren tot il·luminant-los els rostres. Satisfet en veure el posat atent dels joves, l'home començà el relat, parsimoniós, amb la veu greu, profunda, aturant-se uns instants ara i adés per copsar la impressió que els produïa.
 Per poc que conegueu aquests paratges, ben segur que sabeu com són de feréstecs, amb boscos espessos, estimballs perillosos, balmes i esplugues que serveixen d'aixopluc per als caminants o d'amagatall per als bandits... Ben a prop d'aquesta clariana n'hi ha, d'amagatalls; tal vegada aquí mateix s'han escalfat amb un foc com aquest... Pareu esment, que us semblarà que tot s'esdevé davant dels vostres ulls:
«El galop dels cavalls ressona en els estimballs rocallosos quan passen pels camins fresats en els fons dels barrancs. Són cinc homes d'aspecte feréstec, mal abillats, barbuts, cofats amb vells capells d'ales amples i ben armats amb trabucs i pistoles. Travessen el bosc i enfilen el camí del coll d'Eres, més costerut; aleshores els genets posen els cavalls al pas, per no cansar-los més, i avancen tranquil·lament cap al monestir que s'alça al cim de la Mola. Ja n'albiren el campanar que, en rebre la darrera llum del sol que es pon, sembla talment cobert d'aram polit.
 Arribarem a temps per a les vespres, oi?  diu un dels homes.
 I tant! respon un altre i per a acompanyar els monjos en el sopar. Una escudella ben plena ens anirà prou bé.
 No us feu gaires il·lusions. Potser només hi haurà una sopa d'all o pa escaldat amb aigua de farigola...
 Bé podrien matar un conill o una gallina. Prou que els hem dut, manta vegades, cérvols, senglars o llebres!
 Però avui no hem caçat res. O sigui que calleu i agraiu el que us donin. Omplirem la panxa i tindrem un bon jaç. Què més voleu?
»No gosen pas dir què més volen. Capablanca és un home ferreny, agosarat, valent; gairebé sempre, un bon company; a voltes, cruel. Els seus homes, tots ells lladregots o criminals, avesats a viure fugint com conills encalçats, li tenen prou respecte com per a no contrariar-lo mai: el capità té mala jeia, prou que ho saben, i avui no està per orgues.
»Arriben al monestir a punt per a les vespres. Descavalquen ràpidament i entren al temple. Un parell de llums d'oli, suspesos amb cadenes primes de ganxos de ferro clavats als pilars del creuer, il·luminen dèbilment l'altar i els arcs romànics; amb prou feines s'albiren els cossos dels monjos. Capablanca i els seus homes, al fons de la nau en tenebres, s'agenollen i resen amb devoció i en silenci, mentre escolten les pregàries i els càntics que els religiosos entonen amb una monotonia que els faria agafar el son, si no fos per la gana que tenen. Després van al refetor i esperen, dempeus, el pare abat, que s'ha quedat al claustre conversant amb Capablanca. Sopen frugalment: una sopa d'all, tal com s'ensumaven. Tanmateix, avui, en honor als visitants, hi ha postres: un tros de formatge d'ovella i un got de vi negre.
»Els cavalls ja són a l'estable; un servent tonsurat els hi ha dut tan bon punt han arribat i els ha donat civada i aigua. Els homes, que hauran de dormir a la mateixa estança, els treuen les selles i els eixuguen bé. Després s'ajeuen sobre un munt de palla neta, ben embolcallat cadascú amb la seva manta. Dormen a cor què vols, tranquils, refiats. Prou que paguen amb escreix l'aixopluc que troben sempre a Sant Llorenç. Demà se n'aniran a punta d'alba, cap a Manresa, però abans deixaran una bona almoina a les mans de l'abat.»
El vell descansa uns instants i fa uns glops de vi per refer-se.
 Això és el camí ral... per aquí també passaven?  Pregunta un dels joves, impacient.
 Sempre que els calia fer via, és clar.
«El camí ral que mena de Terrassa a Manresa travessa els boscos, pedregars i rieres de la Serra de l'Obac. Aquesta serra forma part del massís de Sant Llorenç del Munt, n'és, com si diguéssim, la seva ala occidental, que s'estén cap al Bages i s'apropa a un altre massís de característiques semblant: el de Montserrat, més espectacular, però format també en gran part de roques de conglomerat, en les quals l'erosió ha esculpit formes capricioses, fantàstiques, que han fet nèixer llegendes no sempre inventades. L'erosió també ha emplenat aquests massissos de coves i balmes que utilitzen com a aixopluc els pastors, caçadors i viatgers, i també com a amagatalls els bandolers que sovintegen aquests indrets feréstecs.
»En entrar a la Serra de l'Obac pel camí ral, tot deixant a la dreta la Mola de Sant Llorenç, hi ha un mas antic, un casalot de dues plantes amb porxades a la planta baixa i finestrals a la planta noble. Sota el teulat de dos vessants es veuen les dues finestres de les golfes i, al mig, un gran rellotge de sol. És "La Barata", un hostal ben conegut pels habitants de les dues comarques que gairebé comparteix: el Vallès i el Bages. El seu nom correspon a una de les activitats més habituals dels viatgers que hi paren: els intercanvis de productes del camp i de mercaderies de tota mena, és a dir, el negoci tan antic de baratar allò que jo tinc per allò que necessito, afegint-hi, si cal, algunes monedes.
»L'amo de l'hostal es diu Roc. És un home de bona talla, robust; malgrat la seva corpulència, es mou amb una lleugeresa i rapidesa que hom en diria felina. Els trets enèrgics del seu rostre s'amaguen sota la barba negra, espessa i esbullada; el nas és molsut; els ulls grossos, grisos, fan una mena de basarda si et miren fixament amb aquella fredor d'acer. Tanmateix, és un home alegre, amic de la plasanteria, que sovint alça la veu, potent i ben timbrada, per entonar cançons que vés a saber on ha après per tal d'animar les vetllades dels parroquians. La mestressa... ai, la mestressa! És la dona més xamosa de totes aquestes contrades. Ni tan sols a Manresa en trobaríeu cap de més agradosa. És una mica menuda, al costat del seu home; ben proporcionada, amb rodoneses captivadores; malucs rotunds; cintura fina, ben cenyida; per sobre del cosset ajustat, la brusa ben escotada deixa endevinar el goig d'unes sines turgents, fermes, d'una blancor encisadora que enlluerna els hostes tan bon punt l'esguarden. Els seus cabells castanys, rinxolats, despentinats amb gràcia, envolten una carona que seria vulgar si no lluís aquells ullassos tan foscos, riolers i picardiosos. I la seva boca, molsuda i petonera... Que de desigs lascius no desvetlla! Caterina, es diu, la bella mossa.
»No tenen fills, els hostalers, i no sembla pas que ella els enyori. Ell, sí; li agradaria tant tenir un hereu o una pubilla que anys a venir, quan ell fos vell, mantinguessin els bons guanys de "La Barata" o n'augmentessin les possessions, les coneixences i el prestigi! Però en Roc sap prou bé que mai no tindrà un petit hereu ni saltarà damunt els seus genolls una pubilleta; ell no en pot engendrar, de fills: quan ja era un bordegàs va patir unes galteres, una malura que el deixà eixorc. Ell se n'avergonyeix; no ho ha dit mai a ningú, ni a la seva dona, a qui estima amb un desfici que ningú no sospitaria en veure'l darrere el taulell servint vi o aiguardent, sense parar esment en les arrambades poc dissimulades d'alguns homes quan ella es mou entre les taules, ni de les rialles d'ella quan un li tira floretes, ni del seu posat realment descarat quan, en un moment de calma, recolza els braços creuats damunt el taulell, tira el cos un xic endavant i el pitram generós sembla a punt de vessar de la brusa descordada, mentre la boca somriu amb aire innocent i la picardia li brilla en les ninetes dels ulls, en veure que als homes se'ls talla l'alè. En Roc sap prou bé que tot això és comèdia, és com un esquer que atrau més parroquians, més viatgers que a voltes fan marrada expressament per tal de conèixer la formosa hostalera. Més tard, quan tothom s'és allitat, en Roc tanca totes les portes amb pany i forrellat, se'n va a la cambra i abraça amb passió la seva Caterina, dolça i càlida, que és seva i de ningú més.»

 Ep, avi! I dels bandits no ens en direu res més?
 Calma, xicots, deixeu-me prendre alè.
El vell s'empassa més vi, s'escura la gola i continua amb veu més baixa:

«En els indrets muntanyosos que cal travessar per anar del Vallès al Bages s'hi encauen colles de bandolers, de sempre: els meus avis ja n'havien conegut. Pel camí ral viatgen molt sovint traficants, mercaders, que van i vénen del Barcelonès i més lluny i tot. De vegades s'ajunten en colles, per protegir-se. D'altres van sols o amb poca companyia, tot menyspreant el risc. En aquells anys de què us parlo tots els viatgers paraven a "La Barata", uns per fer un mos i reposar una estona; uns altres per baratar alguns articles, tot fent un bon àpat i enlairant el porró; alguns hi feien nit per reposar els ossos cruixits i fer descansar les cavalleries. A voltes, en les converses, algú
esmentava un malnom: Capablanca. Al menjador es feia un silenci espès que, de sobte, un foraster trencava:
 Capablanca? I doncs, què passa, qui és?
»Llavors, a cau d'orella, com si temessin ser oïts per un espieta, els companys de taula li feien saber que es tractava d'un bandoler molt agosarat i cruel que, de tant en tant, atacava els viatgers i els ho llevava tot, diners, cavalleries... fins la vida. Duia poca gent, tres o quatre homes, sembla, i ningú li havia vist mai la cara. Els més afortunats que n'havien pogut fugir explicaven que muntava un cavall fosc sobre el qual destacava la capa blanca amb què s'embolcallava. En Roc no hi ficava cullerada, en aquestes enraonies. De fet, en cap; ell mai no donava el seu parer si no l'hi demanaven expressament. Del taulell estant, observava la parròquia, vigilava que no els manqués res, enviava el mosso ara al celler a cercar més vi, ara a la cuina a demanar més carn a la brasa a la cuinera. Només si una discussió pujava massa de to, si hi havia insults o començava una baralla, l'hostaler hi intervenia. Quan se'ls acostava, amb aquella mirada que semblava un coltell i deia "prou!" amb la veu de tro, tothom feia les paus.
»La Caterina es llevava a punta de dia. Se n'anava a l'era i estenia la roba de la bugada que, amb l'ajut de la minyona, havia fet el dia abans. Aviat eixiria el sol i l'eixugaria de pressa. Cal estendre la roba amb cura, tanmateix; ben cap a la dreta, les faldilles florejades; al seu costat esquerre, les calces rogenques d'en Roc: els camals a la corda i la trinxa cap avall; després, la roba blanca, vingui com vingui. Llestos. En Capablanca, que guaitava des de lluny la feina de la mestressa amb l'ullera de llarga vista, somreia, complagut no tan sols per la gràcia i la bellesa de la dona, sinó perquè ara sabia que a l'hostal hi havia un viatger carregat d'unces, que anava sol o amb poca companyia. La roba estesa era una clau secreta de comunicació. Segons com la col·locava, en Capablanca sabia si hi havia un viatger amb cabals, o una colla massa nombrosa per a ser atacada, o potser un destacament de soldats
»Coneixeu el Paller de Tot l'Any? És una roca grossa, imposant, que s'alça solitària sobre un munt... la veureu ben a prop si aneu del coll Tres Creus cap a l'Espluga. Doncs bé, l'endemà que el viatger carregat d'unces s'havia acomiadat de "La Barata", en Roc o na Caterina se n'hi anaven amb un cistell ben gros i buit al braç. En tornar a casa, el cistell era ple bolets o altres fruits del bosc, una alegria per a la cuinera. Si hi havia anat en Roc, dins la faixa s'hi amagava un grapat de monedes; si era na Caterina, el cosset fosc ocultava la lluentor de l'or. I així anaven tirant, amb un negoci cada cop més florent, que s'afegia als beneficis de les terres i del bestiar que criaven al mas.
»Havia arribat la tardor, amb aquella serenor i aquell devessall de colors que la naturalesa escampa per aquestes contrades. Una nit, quan en Roc prengué entre els seus braços aquell cos estimat i li besava la boca, els ulls... la dona li digué, dolçament, com un murmuri:
 Roc, amor, t'he de dir una cosa, una cosa que sé que et farà feliç: estic prenys. N'estic segura, ja he tingut dues faltes.
Ell se n'apartà bruscament, horroritzat.
 Què dius, dona? No pot ser!
 Com que no pot ser? Que no som joves, encara? Que no ens abracem joiosos com si fóssim novençans? El que no podia ser és que no hagués quedat prenyada fins ara!
Ell callava, sorrut. Se n'havia apartat, no volia mirar-la.
 Però què et passa? Per què et disgusta tant saber que tindràs un fill? I jo que em pensava que et tornaries boig d'alegria...  Arrencà a plorar, desconsoladament.
»Ell es girà de costat, per no veure-la, i plorà també, en silenci, de ràbia. "Com pot ser tan falsa -pensava- aquest fill no és meu, no pot ser-ho. Ella no sap que jo sóc eixorc i per això m'ho diu tan confiada; a fe de Déu, no ho sabrà mai. Qui l'hi deu haver fet? Amb qui es pot haver ajaçat sense que jo me n'adonés? Qui... Capablanca!" Gairebé va xisclar en caure-hi. Havia de ser ell. Pensava, desesperat, en les vegades que la Caterina l'havia anat a trobar al Paller de Tot l'Any per cobrar-li la part del robatori que els pertocava. Oh, sí! Li donava un grapat de monedes i en treia un bon profit, el molt bandarra. O potser era ella, tan jove, tan bonica i tan, tan... fogosa. La gelosia el devorava. Ell, en Roc, era força més gran que la dona, li duia més de deu anys; Capablanca era més jove, i amb aquella pinta de bandoler brut i aspriu tal vegada l'havia enamorada. "No pot ser, no pot ser" mormolava entre sanglots ofegats.
»L'endemà va córrer cap al Paller de Tot l'Any. "Capablanca, Capablanca!" cridava pels viaranys. "Capablanca, Capablanca!" rugia en arribar a la gran roca. "Capablanca, sóc en Roc, vine!" i acariciava el pom de la daga que havia amagat a la faixa.
 Ep, company. I doncs, que et porta tan d'hora per aquests verals?
»En Roc se li abraonà al damunt. "Malparit, malparit" li deia a cada ganivetada. El bandoler caigué mort i en Roc continuava clavant-li la daga. S'assegué un instant, retut, però reaccionà ben de pressa. "Cal que els seus homes no em trobin ací, que la seva mort sembli l'assalt d'altres bandits". Li prengué la bossa, les armes i llançà aquell cos barranc avall. Després baixà al torrent i s'hi rentà a consciència.
»Trigà força, a tornar a casa, havia de pensar. "Què faré, ara, amb la dona?" No volia desfer-se'n, sabia que no podria viure sense ella. No podria retreure-li res, ja que mai de la vida li confessaria el seu secret, el de la tara que disminuïa la pròpia virilitat. No es veia amb cor de jeure amb ella de nits, però bé que hauria de trobar una excusa... Si hi jeia, acabaria abraçant-la i no ho volia, ara no. Passarien els mesos i un dia arribaria al món el fill d'aquell bandit, i seria el seu hereu. Ho suportaria, perquè així tothom creuria que en Roc era un home sencer, ben capaç d'engendrar descendència.
»La dona li feia morros, quan ell entrà a l'hostal. "Val més així, no em caldrà parlar-li". I sortí a l'eixida a tallar llenya amb la destral. A la posta de sol arribà el mosso, ben esverat:
 Mestre, ha passat una cosa horrible! M'han dit que han trobat mort en Capablanca al fons d'un barranc, i que sembla que l'han assassinat la gent d'una altra partida de bandolers. Li han clavat ben bé trenta coltellades, diuen.
»Tothom li feia preguntes, volien saber-ne més detalls. El xicot, content de la importància que tenia als ulls de tots, tornava a repetir la notícia tot afegint-hi detalls que s'inventava, cada cop més espaventosos: que la capa blanca havia esdevingut roja de tanta sang, que si li havien tret fins i tot les botes, que si li havien tallat un dit per arrencar-li l'anell... En Roc no deia res, només guaitava la dona, que no es veia pas més impressionada que els altres i que també feia tota mena de preguntes al mosso, que semblava talment un gall estarrufat. "La mala puta no vessa ni una llàgrima", pensava.
»Es va ficar al llit amb ella i la va abraçar, és clar. Només que ella continuava emmurriada i no li feia moixaines, com abans. "Tant se val, ja li passarà" I tant, que li va passar. Ignorant com era de les cabòries del seu home, la Caterina es passava els dies cantant i rient, joiosa de la seva propera maternitat, i no feia gaire cabal del posat sorrut d'en Roc tot i que, de nits, s'hi mostrava un xic esquerpa, per castigar-lo.
»Va arribar l'hivern i la feina no minvava, a l'hostal, com altres anys havia passat. Ben al contrari, cada cop hi venien més viatgers. La colla dels bandolers de Capablanca, malavinguts en quedar-se sense el cap, s'havia escampat per altres topants i, de moment, el camí Ral de Manresa havia esdevingut força tranquil. El negoci rutllava: les unces dringaven alegrement quan les comptaven al cap del dia. Van llogar més gent: un altre mosso i un parell més de minyones, car Caterina s'anava engrossint, la feina era feixuga i Roc no volia pas que aquell embaràs es malmetés.
»No, no s'havia de malmetre, aquell embaràs. En Roc tindria un hereu o una pubilla; hi hauria una nissaga que el respectaria i en conservaria la memòria: el seu fill, els seus néts i besnéts... Aquesta idea l'afalagava, cada cop se'n sentia més cofoi. Va anar un parell de vegades a la vila per encarregar mobles per al nadó: un bressol, una cadira alta, una calaixera, el llitet per quan fos més grandet. També hi va acompanyar la Caterina perquè comprés el que volgués i que les costureres li fessin tota la robeta que calia: llençolets, coixineres, bolquers, camisetes, xambretes, pitets..., mentre altres dones li teixien jerseiets, gorretes, peücs, mantetes...
»Entrada la primavera, la dona manifestà un desig molt viu de tenir sa mare al costat. Hi havia dies que no es trobava gens bé i estava atemorida.
 És just que vulguis ta mare ací. No t'hi amoïnis. Faré arribar una carta als teus pares i els invitaré a venir. Després enviaré un dels mossos perquè els acompanyi. El viatge dura un parell de dies, si se sap el camí; ells no el coneixen i, a més, són massa vells per a fer-lo sols.
 Oh, Roc, que n'ets de bo!  Anava a abraçar-lo, però ell se n'apartà, avergonyit.
»Tan bon punt arribaren els pares, la noia oblidà les pors i els dies dolents. Els consells de la mare i, sobretot, la companyia, van ser-ne el millor remei.
»Quan va arribar l'hora la Caterina va infantar un nen ben sa i formós.
 Ja teniu hereu! va dir la llevadora a l'hostaler, i li posà el nen als braços.
 Sí, ja tinc hereu, digueu-ho a tothom, feu-ho córrer. I donà a la dona un grapat d'unces d'or És curiós el color dels seus ulls...
 Com els vostres, mestre, potser un xic més clars, però s'enfosquiran d'ací uns quants dies.
»"Com els meus... no pot ser!" I aleshores s'adonà que no sabia pas de quin color eren els ulls d'en Capablanca.»

Ros
a Nebot


Comentaris

  • És el primer[Ofensiu]
    peres | 22-07-2006 | Valoració: 10

    relat que vas penjar a RC, però jo l'he llegit després de l'altre.

    I aquest encara m'ha agradat més! Noia, et felicito.

    Un cop més, el llenguatge és extraordinari, precís, ric. Potser de vegades s'encavalquen tres o quatre substantius adjectivats i llavors es fa una mica massa recarregat, però en general no cansa. I a més, sempre és interessant recuperar adjectius i substantius "antics", poc usats i que aviat deixaran d'estar als diccionaris, per manca d'utilitat. En fer-los servir per al teu relat, els dónes nova vida. Quants anys de vida pot comportar per a un mot concret el fet que algú se'n recordi un dia i l'utilitzi? Doncs, segons qui sigui l'autor, potser cinquanta anys, o un segle. (És un bon tema per a un altre relat.)

    M'ha interessat molt el paisatge, un paisatge que és molt proper al meu de la infància, dels estius. Coneixes Can Massana, a la cruïlla de les carreteres de Manresa, Igualada i Montserrat? Doncs allà. Quantes d'aquestes "llegendes no sempre inventades" que hi ha al voltant del massís de Montserrat no he sentit a explicar?

    M'ha agradat molt l'explicació que fas de "La Barata". És veritat: hi ha molta gent que hauria dit que el nom venia dels preus econòmics, i no, barata és bescanvi. L'ambient de l'hostal, les relacions de la parella, la complicitat amb els bandolers... tota l'aventura es desplega de manera molt harmònica.

    La història d'ella mateixa no és cap cosa, eh?, vull dir que té un aire d'història mig coneguda, gairebé la vas endevinant abans que passi, però està molt ben explicada... El final (com en l'altre dels bessons!) m'ha semblat massa poc contundent. Potser hi caldria un epíleg per part del mateix rodamon que explica la història, o algun comentari dels joves que se l'escolten. Un enllaç amb el moment actual. No ho sé.

    El millor dels teus relats són els títols, eh? De fet, és pel títol que m'han enganxat.

    Bé, espero que continuïs escrivint aquí. Fins...

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Rosa Nebot i Carrió

4 Relats

7 Comentaris

5451 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99