Els bessons

Un relat de: Rosa Nebot i Carrió

Els bessons havien arribat a vells sense deixar de ser bessons. Volem dir que eren ben semblants, encara; que malgrat haver viscut tants anys, res no els havia diferenciat físicament: tenien el mateix nas ganxut i tort, els ulls foscos i petits, amb la mateixa mirada estúpida i malèvola; les orelles grosses i separades del crani, ben bé iguals les de l'un i les de l'altre; els llavis prims; les dents grogoses; els cabells grisos i escassos -si els hagueren comptat, segur que en tenien el mateix nombre l'un i l'altre- sempre ben clenxinats sobre les testes certament voluminoses. Els seus cossos també havien anat envellint tot conservant aquella sorprenent similitud d'alçada -no gaire, certament- i de corpulència, és a dir, sense ànim d'exagerar, neulits, esprimatxats, remagrits, secs com un parell de claus.
S'havien avesat d'ençà del dia que van néixer a anar tots dos vestits igual. Els primers mesos de color blau cel: els jerseiets, els peücs, les gorretes de llana suau que la mare els teixia; més endavant duien aquells vestidets de mariner tan graciosos, les gorretes blanques amb una boleta vermella a la part superior i les cintes blaves que penjaven damunt del clatell. Que bufons es veien! Quin goig sentia la bona dona quan sortien a passejar tots quatre, és a dir, els dos marrecs, son pare i ella. Llàstima d'aquella malícia innata que tots dos manifestaven i per la qual rebien, de tant en tant, un calbot patern, perquè als noiets els agradava trepitjar les plantes i arrencar les flors dels jardins; caçar mosques i papallones i arrencar-los les ales; o bé llançar pedres als gats; o lligar pots de llauna a la cua dels gossos que se'ls acostaven, refiats, quan els oferien un bocí de pa.
Anaren creixent -no pas gaire, ja ho hem dit- i la mare els teixia cada temporada dos jerseis iguals, bufandes del mateix color per a tots dos, i els feia fer pantalons i jaquetes de la millor roba que trobava i d'un color únic. Quan van ser prou grans per ser considerats homes, no se'ls va acudir pas de canviar aquest costum que consideraven tan natural com menjar, dormir i vagarejar: el sastre els feia els vestits de dos en dos, de tall clàssic, teixit de qualitat, idèntics, és clar; i els abrics d'hivern, sempre foscos i d'estam lleuger, quan tocava renovar-los. Calçaven bones sabates que, un cop triades, només s'emprovava un dels germans: tenien els peus tan exactes que no calia que l'altre s'hi molestés. Les camises, les corbates, les samarretes, els calçotets, els mitjons... Totes les peces per duplicat, el mateix estil, els mateixos colors, mai no discrepaven per les peces de vestir. Fins i tot per estar per casa, en les llargues vetllades hivernals, s'abrigaven amb semblants bates de bona llana de color blau fosc i plantofes apelfades de quadres marronosos. Eren tan iguals, els bessons, que si un dels germans es topava sobtadament amb un mirall, de bell antuvi creia que tenia l'altre al davant i, instintivament, alçava la mà per si calia clavar-li un mastegot per apartar-lo.
Ja hem dit que eren iguals físicament. De caràcter potser no tant, tot i que compartien alguns trets remarcables que eren causa de grans desavinences. L'enveja, l'egoisme, la malfiança, l'avarícia sobresortien entre el cúmul de virtuts amb què les fades els havien obsequiat en néixer. Això era causa de terribles disputes acompanyades d'insults i amenaces, de crits esgarrifosos que feien tremolar les parets i sobresaltar el veïns, els quals, malgrat que sabien el pa que s'hi donava, no acabaven d'acostumar-se a aquelles mostres d'afecte germanívol i comentaven en veu baixa, compassius, que aquells pobres bessons vivien molt malament d'ençà que la mare els havia deixat orfes.
S'havien quedat orfes quan ja passaven dels seixanta anys, el dia que sa mare va caure fulminada per un atac de cor. El pare els havia deixat molt abans, quan encara eren joves i prou grans per guanyar-se la vida amb la pròpia suor, cosa que no van haver de fer mai, perquè el bon home havia deixat una herència considerable en finques urbanes i paquets d'accions d'empreses solidíssimes. Tanmateix, el difunt havia testat en favor de la seva dona, per tal que els fills, de qui no es fiava gens ni mica, no malbaratessin la gran fortuna que havia aconseguit amb tant d'afany. Els nois es van posar d'acord per una vegada -no ho estaven mai si no es tractava de la vestimenta- i van exigir a la mare que els donés la legítima que els corresponia a dreta llei. Aconsellada pel marmessor, es va vendre un parell de finques i va dipositar el grapat de milions que en va treure en dos comptes bancaris a nom dels fills, amb l'esperança que se n'anirien a fer la seva vida d'homes joves i rics, tal vegada lluny. Però no, una altra vegada van estar d'acord: fet i fet, els sortia més a compte continuar vivint amb la mare, sense despeses d'habitatge, ni d'alimentació, ni de servei. Ara ja podien sortir de barrila sense haver de reclamar aquell sou ridícul que els donava cada setmana; podien anar a les cases de barrets i triar les dones més escaients; podien anar de copes després d'un xeflis en un restaurant car de l'Eixampla, i omplir els armaris de llurs cambres amb tota mena d'ampolles de vins i licors. La mare s'hi conformà, ves quin remei, no es veia amb cor d'enfrontar-se a aquells depravats.
A més de depravats, eren cruels, amb la pobra dona. Tenia llogada una assistenta que li feia les feines de casa i també cuinava; s'hi estava fins al vespre, cada dia. Tant bon punt se n'anava, començaven els improperis:
-Sembla mentida, com t'has tornat. Mira si n'ets, de bruta i gandula, que fas venir una dona perquè t'ho renti tot. I els diners que et costa! No et fa vergonya, llençar-los d'aquesta manera? I nosaltres, què? Mira quins pantalons més arrugats! I les camises, no n'hi ha cap de planxada, a l'armari. I tu, gratant-te la panxa tot el dia, amb les mitges al garró i tota escabellada... fas fàstic! I no ploriquegis, que encara rebràs un calbot. I el sopar? Encara no l'has fet?
La dona s'esmunyia cap a la cuina, per tal d'escalfar el menjar que l'assistenta havia deixat fet, mentre els bordegassos reien. Era una feina inútil gairebé sempre, perquè quan anava a posar els plats a taula els fills se n'havien anat a divertir-se.
A la part del darrere del pis de planta baixa on vivien, hi tenien un jardí, no gaire gran, on la mare dels bessons conreava, amb més voluntat que encert, diversitat de plantes de flor que, en arribar la primavera, li donaven més alegries que aquells escurçons que havia posat al món. Cada any plantava esqueixos nous de gerani, podava els rosers i la buganvílea. Quan començava a fer calor, perseguia amb constància el pugó que debilitava les plantes estimades; les regava amb tota cura: generosament a l'estiu, gasivament a l'hivern. Les estones que hi passava eren les millors del dia. Algunes vegades, en veure-la feinejant al jardí, ben entretinguda amb les seves plantes, aquells brètols tancaven per dins la porta vidriera de la galeria amb la intenció d'impedir que entrés a casa; la guaitaven una bona estona, des de dins, mentre ella cridava i picava els vidres amb la mà. Un dia d'hivern la hi van deixar tota la tarda, fins que es va fer de nit. Els veïns, escandalitzats en adonar-se que els bessons l'havien deixada sola, van avisar la guàrdia urbana. Des de les finestres dels pisos de sobre, unes persones li van llançar roba perquè s'abrigués i intentaven consolar-la. Ella plorava i gemegava:
-Són els meus fills, que m'han deixat tancada aquí fora! Són dolents, sabeu? No m'estimen, no. Volen que em mori...
Quan els bessons van arribar a casa, la policia, que havia forçat la porta i acompanyaven la pobra dona tremolosa que encara sanglotava, els va advertir:
-La seva mare no vol presentar cap denúncia, però com que sabem, perquè hi ha testimonis, que no és la primera vegada que li fan aquesta bretolada, els advertim que si torna a passar seran detinguts.
No ho van tornar a fer, i no pas perquè se n'haguessin penedit; era l'amenaça del policia, que els contenia. L'escridassaven dins de casa, això sí, sense preocupar-se per si els veïns els sentien, i, quan anaven pel carrer, les seves mirades plenes d'odi semblaven voler travessar els coneguts amb qui es creuaven, coneguts que, d'altra banda, ni els saludaven ni gosaven retreure'ls aquell indigne capteniment filial. La mare amb prou feines sortia; només, de tant en tant, anava al mercat amb l'assistenta, que insistia perquè hi anés, de llàstima que li feia. Alguns dies també l'acompanyava a cal metge, ja que la dona s'havia fet vella i el cor no li anava gaire a l'hora. De vegades anava a la parròquia a oir missa el diumenge, a primera hora, abans que els fills s'eixorivissin de la pítima sabatina habitual i li reclamessin l'esmorzar.
Van anar passant els anys. El dia que la mare en feia vuitanta-quatre, els fills la van trobar estesa a terra al passadís, en camisa de dormir i una bata a sobre, morta. Un atac de cor, diagnosticà el metge.
D'ençà d'aquell dia els bessons van anar de mal borràs, malgrat tota la fortuna que els va caure. L'assistenta va plegar i no en van llogar cap altra, en el benentès que cap altra no va voler treballar per a ells. Havien de dur la roba a la tintoreria; menjaven malament, perquè no es tractava d'anar al restaurant cada dia, amb aquells preus! Se'l feien ells, el menjar, amb tan poca traça que constituïa el motiu més gran de baralles domèstiques: "mira que n'ets d'inútil, i tu, que no saps fer res; se t'ha cremat, estúpid! i això? no es pot menjar, és cru! Que n'ets d'imbècil!, i tu, un fill de puta. Tu sí que ets un fill de puta! Idiota! Idiota tu!"
A la fi, menjaven un tros de pa i s'omplien l'estómac de vi, de ginebra o de conyac. Sovint se'ls veia pel carrer fen tentines, cada dia més magres, cada cop més miserables. Només feien bona cara dues o tres vegades a la setmana, quan tornaven a mitjanit després d'haver sopat bé en aquell restaurant de l'Eixample d'on eren clients
antics. Ben poques nits visitaven les cases de barrets: els anys i la beguda els havien convertit en uns nyaps i ja no estaven per aquestes alegries. S'havien comprat un televisor ben gros -a la mare no li ho havien mai permès- i passaven hores mirant-se'l i barallant-se perquè no estaven mai d'acord en el programa que volien veure. Al cap d'uns quants mesos de crits i d'insults i d'estar a punt de trencar-se la cara, se'n van comprar dos de petits i els van instal·lar cadascun al seu dormitori. Però no van deixar de barallar-se, ja que el posaven a tot volum per tal de fer-se la guitza l'un a l'altre. Els veïns estaven ben lluïts, entre la vociferació d'ells i el xivarri televisiu. Tanmateix, no gosaven demanar ajut a la guàrdia urbana, car aquells bojos malcarats, cridaners, malparlats i borratxos que eren, a més, els propietaris de la casa on vivien, els tenien atemorits.
Un vespre hi va haver al barri una tall d'electricitat per avaria que va durar unes quantes hores. Els dos vells van decidir sopar junts, ja que no podien engegar els televisors. Damunt la taula llardosa, un parell de plats, dos gots, alguns embotits, un tros de formatge, mitja barra de pa, una ampolla de vi i dues espelmes en sengles palmatòries. Menjaven a poc a poc, en silenci. De sobte, un d'ells -tants se val quin, eren ben iguals- arrencà a riure amb una rialla escardalenca:
-Hi, hi, hi... te'n recordes, de l'última vegada que vam encendre les espelmes?
-Sí, és clar. Va ser la nit que la mama va morir.
-Sí. En vaig posar una a la capçalera del seu llit i l'altra als peus. Hi, hi, hi... i jo a sobre, ben estirat i amb les mans creuades sobre el pit. Quin ensurt va tenir!
-I tant, malparit. Et va sortir bé, oi? Però tu no sabies que al flascó de les gotes que es prenia per al cor només hi havia aigua amb sucre... des de feia deu dies.
-Ets un porc. Un dia et mataré.
En la foscor de la nit, els insults i les amenaces ressonaven més que mai, mentre els veïns es tapaven les orelles, esgarrifats.
FI

Comentaris

  • A vegades,[Ofensiu]
    peres | 22-07-2006 | Valoració: 10

    en aquest web hi passen coses ben cruels. Suposo que és inevitable. Hi ha molts autors i molta producció. Però realment et sap greu quan trobes un autor/a que és realment bo, que aporta coses de debò, que és original, que escriu d'allò més bé... i hi ensopegues ben bé per casualitat, perquè fins ara ningú no li havia dit ni ase ni bèstia. I potser el pobre autor/a, que va enviar dos relats a RC ja fa temps, en vista de l'èxit, ha pensat: aquesta gent de RC és poc seriosa, m'haig de buscar la vida per altres verals.

    Doncs, no, hauràs de tornar a escriure a RC, perquè encara que hagi estat de casualitat, el fet és que t'he descobert, i el teu relat -de moment aquest- és força bo, i em permetràs que et demani disculpes en nom de tots els altres autors i lectors de RC per no haver-te fet cas fins ara. I nosaltres mereixem que et tornis a carregar de paciència i que tornis a confiar en la possibilitat que hi hagi més gent a RC que valori de debò com escrius, les teves històries i la manera d'escriure.

    I ara t'explicaré un secret. La majoria dels que vam arribar aquí abans que tu, vam haver de fer de lectors comentadors per aconseguir -"do ut des"- que algú es fixés en els nostres escrits. Hi ha autors i autores molt i molt bons que no necessiten fer gaire l'aleta perquè la gent festegi com cal la seva producció, perquè són molt bons, com dic, i si un relataire és molt bo la gent ja ho sap i l'espera. No dic que tu no puguis ser d'aquests i que no mereixis ser comentat sense necessitat de passar per la fase de comentarista. Però així és la vida majoritària aquí: el fet comprovat és que no és fàcil treure ni una mica el cap en aquest web mastodòntic i hiperpoblat.

    Després, veuràs que hi ha colles d'amics i amigues que s'han fet aquí o que ja venien fetes de fora, i que es comenten entre ells, i això també és molt positiu, no ho critico. Han trobat un lloc per publicar i per comentar-se el que escriuen, i on a més hi ha la possibilitat que altra gent els descobreixi, i els agradi el que escriuen, i això també passa sovint.

    Anant al relat concret dels bessons, m'han agradat especialment els canvis de ritme que introdueixes. De primer, sembla una història dolça de família feliç. De sobte, el primer cop: els bessons no s'avenen. I de seguida, una nova clatellada: tracten malament la mare. Després, una curta incursió en el petit món que la mare ha aconseguit crear al jardí, amb les seves flors i plantes, però és un paradís petit envoltat d'infern: dura només un paràgraf i acaba fatal. Llavors, un nou canvi: la mare es mor i en comptes d'haver-hi un respir, un alliberament, cada dada que l'autor ens dóna és com un pas més que els protagonistes fan cap a la perdició. I al final, són ells mateixos els que es declaren culpables de la seva desgràcia, però sense ni un bri de penediment. (El final és el que menys m'ha convençut: m'hi falta alguna cosa que no sé què és, l'he trobat un pèl massa ingenu.) No hi ha res de bo en aquesta parella. Res. Tractes el misteri del mal, com pot la perversitat cavar la seva pròpia tomba. És un relat ben fosc. I bo.

l´Autor

Rosa Nebot i Carrió

4 Relats

7 Comentaris

6166 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99